El format sí fa la cosa (i V): que fred és l’emapetrès

stock-841436_640

Fins no fa gaire, molts melòmans han intentat resoldre una equació que tenia bàsicament dues incògnites: qualitat del so i format pràctic. Trobar un equilibri entre aquests dos aspectes ha estat i és molt difícil (més tost una idealitat inexistent). Vinils, cassets, cedés i, també, minidiscs, s’han anat succeint cronològicament, alguns fins i tot han conviscut i conviuen pacíficament (som encara usuari del disc compacte), però la tecnologia i el seu avenç imparable s’han encarregat de convertir les passes següents en gegants, en aquesta evolució dels formats sonors, dels continents musicals. La compressió del so, amb pèrdues més que evidents de l’emapetrès, i la desaparició en tant que format físic dels enregistraments musicals, s’han compensat amb un caramel que cap consumidor musical, difícilment, no pot refusar: l’espai a la pràctica infinit a l’hora d’emmagatzemar la música: quantes cançons es poden gravar en un llapis de memòria de seixanta-quatre gigues? Quantes hores necessitam per a escoltar-les totes? Les tenim?

Els canvis en la manera d’accedir a la música enregistrada, des que aquesta es presenta en formats informàtics, han estat radicals, com no pot ésser d’una altra manera en el moment que disposam de quantitats ingents de música a l’abast (a un clic), a preus entre accessibles i irrisoris (però sempre pagant, ni que sigui a l’operadora telefònica: algun il·lús encara es creu que a internet existeix el gratis total?). A més, l’accés a discografies senceres, ja sigui en webs de descàrregues il·legals o a partir d’aplicacions de compartició d’arxius (la mula i programets semblants) han posat damunt la taula el debat sobre els drets d’autor, la disposició de còpies privades i les trampes de webs que en fan negoci al marge de la legalitat… Sigui com sigui, d’aquí a la caiguda en picat de les vendes de discos en els darrers anys hi ha un bon tros. I, la culpable d’aquesta situació no té perquè ésser la descàrrega il·legal d’arxius. Massa simple. Caldria fer una anàlisi molt aprofundida de les coses abans de treure’n conclusions i comprovar que la culpa no pot recaure en els consumidors. Almenys no només: és evident que la indústria musical no pot seguir emprant esquemes del segle XX en un marc de consum que ha canviat radicalment. Per aquest motiu, s’hi està adaptant (malgrat haver-hi arribat tard i matant mosques a canonades): el negoci a fer és tan gran que no poden defugir-hi.

A la pràctica, amb l’arribada dels formats informàtics tenim accés a uns volums tan elevats de música que és impossible d’assimilar-los, en un sentit ampli. No és només una qüestió de quantitat sinó que la qualitat també pateix, va coixa. Açò darrer es veu clarament si miram quins són els nous mitjans de reproducció i, sobretot, els formats disponibles. L’ordinador i, també, tot tipus de dispositius mòbils, s’han convertit en equips de música plens de mancances melòmanes: uns altaveus de potència més que limitada, especialment en la telefonia (amb auriculars o altaveus de joguina incorporats, o amb solucions bluetooth que intenten salvar l’estereofonia així com poden). No hi ha qualitat, perquè no cal, sobretot quan s’empra la compressió per a reduir l’espai que ocupen els arxius (les cançons ara són açò). Per comprimir, cal fer desaparèixer matisos. Amb un bon equip musical, aquestes mancances clamen al cel. És ver que, en molts moments, aquests detalls no s’aprecien, però hi són i, quan es fan evidents, l’oïda se’n ressent.

Un altre dels canvis que ens regala el món informàtic és la desaparició del producte físic. Els sistemes convencionals d’emmagatzematge són fràgils i, a més, ningú no té gens clar quina és la seva durada temporal, i és una realitat que canviam de mòbil constantment i que els ordinadors es renoven cíclicament. A més, les cançons ocupen moltes gigues d’espai emmagatzemable, la qual cosa es converteix en un maldecap difícil de gestionar i mantenir. Es suposa que aquests inconvenients desapareixen amb l’aparició del núvol informàtic, la xarxa de servidors on, lluny de casa, dipositam la nostra memòria digital. Els arxius ja no són als dispositius domèstics. De fet, ja ni els tenim. L’usuari, a partir de l’aparició d’unes determinades aplicacions, el que fa és gaudir-ne l’usdefruit, en streaming, amb o sense publicitat (i, a la pràctica, sempre pagant) seguint els paràmetres de les xarxes socials (amb llistes de reproducció compartides i likes…) i amb un retorn al format cançó, el single, com a centre de l’experiència musical. Pel camí, la pitjor de les pèrdues per als melòmans de sempre és la desaparició del vessant fetitxista de tot plegat. Per a alguns, la música no només s’escolta, sinó que es veu (en l’artwork), es toca, s’ensuma… Ara ja no: ningú no atraca el nas al disc dur d’un portàtil mentre escolta Spotify (i, si qualcú dels lectors d’aquest blog ho fa, per favor, que contacti en privat amb mi: conec una bona psiquiatra que ho pot aclarir).

No tot, però, han de ser inconvenients en el món informàtic dels formats musicals. Hi ha un gran avantatge al respecte: qualitativament, poden ajudar a millorar les vendes perquè  permeten comprar amb millor criteri. M’explic. Va haver-hi un temps en què els discos s’adquirien sense escoltar-los prèviament, sobretot en cas de grups que no apareixien per la ràdio, a partir de la confiança dipositada a priori en els intèrprets, amb les crítiques de la premsa especialitzada o amb els consells dels amics. D’aquí en sortia alguna decepció enorme: discos d’una única escolta i ostracisme immediat. Ara ens les podem evitar, perquè la xarxa permet escoltar abans de comprar, amb la qual cosa és més fàcil d’encertar la tria. Si aquí o allà llegesc alguna crítica, si me’n tem que ha aparegut un treball discogràfic que pot ser interessant, la xarxa me permet d’escoltar-lo prou vegades abans d’estar segur que paga la pena adquirir-lo. Llavors, el compr en disc compacte (i esper fer-ho en vinil en un futur no gaire llunyà). En el meu cas, no crec que l’arribada de la música a internet hagi fet que disminuís el ritme de compra, sinó que l’ha millorat qualitativament: alguns treballs discogràfics d’Opeth, Slayer, Brams, Leonard Cohen, David Bowie, Mazoni o Roger Mas, per dir-ne alguns, han arribat a casa per aquest camí.

Arribam al final d’aquesta aventura sonora canicular que ens ha dut a espipollar en els diferents formats des dels quals accedim a la música enregistrada. Per a algú com jo, maldestre aprenent de melòman i perfeccionista imperfecte del so, els estius són tota una aventura si parlam de música, amb entrebancs evidents. Però els superam i no hi ha dia en què els acords no m’acompanyin, enllaunats, d’una manera o una altra. Sense deixar de banda, però, que allà on la música pren la seva vertadera dimensió, sempre que sigui possible, és en la interpretació en directe. El bagatge de concerts d’aquest estiu no és tan pròdig com voldria, però n’hi hagut alguns de memorables que han servit per reafirmar que la música és una benedicció i que no em puc imaginar vivint sense ella. Però val més deixar-ho estar per ara. Potser ho reprendrem en una propera ocasió.

Share Button