El vinil era i és (si em permeteu un punt d’esnobisme) el format ideal per a escoltar música gravada. Tot són avantatges sonors, malgrat que també hi ha alguns petits inconvenients a tenir en compte, que no fan canviar, però, el veredicte. Quan era jove, les coses es veien i es vivien d’una manera diferent a l’actual. No hi ha nostàlgia en el que acab de dir. El preu d’allò que es podia comprar, quan no hi havia una font clara i regular d’ingressos, creava un sistema de valors molt clar en què no hi ajudava gens haver d’estalviar la paga d’unes quantes setmanes per aconseguir un elapé, com tampoc no ho feia la manca absoluta de mobilitat del sistema: la ubicació totalment estàtica del tocadiscs condicionava moltes coses (impossible, per exemple, emprar-lo al cotxe!). Aquestes i altes deficiències quedaven compensades amb els cassets i, relacionant-s’hi molt íntimament, amb el reproductor portàtil, el walkman.
Les primeres cintes magnetofòniques que van arribar a les meves mans contenien gravacions originals (la primera de totes: Conciertos de rock y de amor de Miguel Ríos). Eren un succedani digne del vinil, en què la qualitat cedia el testimoni a un format que ocupava menys espai. Era un premi de consolació. Com que les escoltàvem amb reproductors més que xerecs, l’oïda no passava gaire pena si no podia distingir un baix elèctric de la guitarra, un instrument de l’altre. Més tard, amb …And justice for all, de Metallica, vam descobrir que, independentment del format i la qualitat de la gravació, el baix no es sentia perquè existia una cosa anomenada producció que calia tenir ben present a l’hora d’assaborir música enllaunada (però aquestes són figues d’un altre paner).
La mida de l’invent, estoig inclòs, anava molt bé a l’hora de tenir un espai a l’habitació per a encabir els cassets, per traginar-los d’aquí cap a allà. La reducció era, en aquest sentit, beneficiosa, tot i que no ho era gens, en el cas de les gravacions originals, respecte de les portades de les obres, tan liliputenques que tots els detalls es perdien pel camí (comparau l’artwork de Powerslave, d’Iron Maiden, en ambdós formats i ho entendreu), per no parlar d’aquelles ocasions en què els llibrets s’obrien com un acordió per mostrar unes lletres gairebé illegibles, de tan petita com era la impressió (potser aquí, tot intentant llegir-les, va començar la miopia que m’impedeix de veure’n tres dalt un ase quan em trec les ulleres).
Els cassets eren una alternativa més que solvent i popular per a aquells que no ens podíem permetre el luxe d’adquirir elapés de vinil al ritme que les ganes d’explorar els múltiples camins musicals existents ens demanaven. En el viatge escolar de final de curs, amb parada a Andorra, no em vaig comprar unes vambes, com molts companys. El meu objectiu, assolit, van ser alguns cassets, comprats a ull, en un moment en què m’iniciava en els sons més radicalment metàl·lics. La tria no em va decebre de cap de les maneres: The New Order, de Testament; Innocence is no excuse, de Saxon i, sobretot, el Master of puppets, de Metallica (als quals cal afegir Equator, d’Uriah Heep, comprat en una benzinera perduda pels Pirineus). I last but not least, a Andorra també vaig adquirir la màquina perfecta per a reproduir-los: un walkman de la casa Aiwa que vaig emprar fins que es va morir de vell.
Ara bé, el millor avantatge que tenien els cassets era que es podien gravar. Compraves cintes verges per un preu baixíssim (les mítiques TDK de noranta minuts eren les preferides) i, després, fent gala de l’economia col·laborativa, podies aconseguir una còpia dels vinils originals dels amics i a l’inrevés. Gràcies a aquest invent, les discoteques particulars es van eixamplar amb escreix, ja des dels anys d’EGB, però sobretot a l’època de l’institut i, fins i tot, a la universitat, amb grans aportacions que encara fan molta i bona companyia (adaptades, posteriorment, a altres formats): el primer disc, homònim, de Sopa de Cabra; Apple, de Mother Love Bone; The Joshua Tree, d’U2 o London Calling, de The Clash, en serien una petita mostra. Van arribar a casa gravades en cassets d’hora i mitja, amb els títols (del disc i de les cançons) escrits cal·ligràficament, amb la millor de les lletres possibles, en boli blau.
El casset ens permeté de posar en pràctica açò que ara les modes anomenen amb un acrònim anglès, el DIY (Do it yourself, fes-t’ho). En primer lloc, perquè vaig consumir molta música que, en aquest format, gravava directament de la ràdio. Si un dia van entrar a casa, per no sortir-ne, cançons com «El último verdugo» de Ja T’ho Diré o «En primavera» de Loquillo y los Trogloditas, va ser gràcies, en primer lloc, a la cadena COPE Menorca de l’any de la picor i, segon, a cintes que emprava per gravar els temes que s’anaven radiant, moltes vegades trepitjats per la veu dels locutors, que acabaven formant recopilatoris prou heterogenis d’autors i estils. Aquestes cintes retien molt: gravades i regravades fins a l’extenuació, acabaven emetent sons gairebé imperceptibles, quan no s’engrunaven i amb un boli bic calia rebobinar-les manualment, desfent els embussos. Bricolatge musical casolà. Era el moment d’encetar-ne una de nova.
La filosofia DIY també l’aplicàvem a l’hora de fer recopilacions personalitzades, amb molta paciència, gravant una cançó d’aquí, una altra d’allà. Les inversions de temps eren importants. Per enregistrar una cançó de cinc minuts se’n necessitaven, com a mínim, deu: no es podia avançar temps de cap manera. Calia localitzar el tema, preparar-ho tot per a la sincronització i gravar, sense trepitjar cap de les peces anteriors, recordant de prémer el botó rec i cinquanta mil foteses més. Que bo de fer era tropissar infinites vegades en la mateixa pedra, col·leccionar errors. Emplenar una cinta d’hora i mitja de durada requeria uns quants capvespres, en una època, però, en què teníem tot el temps del món.
Escoltar els cassets també condicionava uns cerimonials determinats. El preferit era el solitari, amb el walkman. Anar de casa a l’entrenament de bàsquet era una ocasió idònia per a escoltar algunes cançons del directe de Barricada; abans de dormir, Aquí s’acaba el que es donava era perfecte per a acabar el dia, ja amb el llum apagat, dins el llit. Quan intentava treure els patrons de la bateria de «Heading out to the highway», de Judas Priest, per a interpretar-los maldestrament al grup de heavypunkrock on em deixaven esbravar, ho feia amb els auriculars posats (i així i tot, el so solia ser tan infame que me’n fugien la meitat de detalls; si hi afegim la meva ineptitud autodidacta amb l’instrument, ja us podeu fer una idea del resultat). A Cerdanyola, el trajecte fins a la universitat tenia sempre una banda sonora de fons, molt heterodoxa (un dia podia ser Kitsch; un altre Tom Jones; un tercer, Sepultura…). Les piles duraven massa poc i, quan el casset ja no donava més de sí, calia passar-se a la ràdio, fins a fondre les bateries, i la banda sonora la trobàvem a Siglo XXI, de Radio 3, o La Taverna del Llop, de Ràdio 4. L’abastiment de piles es va convertir en una despesa bàsica dels anys d’estudis.
També hi havia un tipus d’audició socialitzant que, en tost d’aïllar-nos, creava lligams, gustos compartits o discrepàncies comprovades. Un primer exemple, en què plural volia dir dos, va arribar gràcies a l’aparició dels auriculars de botó. A diferència dels altres, dues persones podien escoltar una mateixa cançó alhora, amb totes les mancances que implicava convertir en mono un so que, en principi, volia ser estereofònic. Era una bona manera de conèixer coses noves. «Què estàs escoltant?». «Un grup que són l’hòstia. Comprova-ho tu mateix». Així vaig accedir per primera vegada, durant un pati d’institut, al Nevermind de Nirvana. L’impacte va ser brutal! Un altre exemple de comunió musical col·lectiva es donava dins el cotxe. Anàvem a jugar a bàsquet amb vehicles compartits: quatre jugadors mínim i el conductor. I, pels altaveus, tant podia sonar la radiofórmula més innòcua i avorrida com el darrer disc de Guns ‘n’ Roses o dels Héroes del Silencio. Qui triava el fil musical podia ajudar-nos a descobrir propostes recomanables. O, al contrari, podia ajudar a descartar noms, la qual cosa també era bona a l’hora de construir criteris. Finalment, alguna reproducció massiva va tenir lloc en festes, ja siguin les d’estudiants, en cases particulars (tot i que, en aquests casos, la música solia acabar esdevenint un element secundari), o els dissabtes de Gràcia, quan un centenar de persones començaven l’itinerari d’un llarg capvespre al carrer de sant Jaume, amb una selecció de música prou heterogènia de fons.
No sé si és per la dèria dels revivals o per un altre motiu, he llegit que tornen les cintes de casset. Segurament, al darrere, hi ha alguna moda hipster. Que en poden arribar a ser, de cansades, les tendències! El costum tòxic de sacralitzar tot el que té a veure amb els anys vuitanta, una mitificació en què aquells que ja han passat la quarantena solen caure de quatre potes, és més que perillós. Ja va bé mirar cap enrere, però sense perdre de vista que el camí que hi queda s’ha de fer cap endavant (i que anar amb el cap girat sol acabar amb caiguda segura). El casset va ser fonamental en la meva trajectòria melòmana. És el que hi havia. Però després de desaparèixer, sepultat pels formats digitals, cap als anys noranta, només l’he emprat de manera molt puntual i, la veritat, per molt que el text precedent pugui fer pensar el contrari, no l’enyor gens.
Visits: 0