Strong and stable, Weak and Wobbly: Reflexions d’urgència sobre les eleccions britàniques

Em vaig prometre que aquesta vegada no em quedaria a veure la nit electoral, que sidecàs em llevaria d’hora. Les nits electorals britàniques comencen tard – cap allà a les 10 – i acaben d’hora, passades les 6 del matí. Però just veure el sondatge a peu d’urna no em vaig poder resistir. La nit podia ser històrica. Les xarxes socials bullien d’emoció. No hi puc fer res. He de quedar una mica més. El primer districte a proclamar-se és el de Newcastle Centre. Es proclama al gimnàs de la universitat. La diputada Chi Onwurah, d’origen nigerià treu un resultat magnífic. Proud to be líving in  Toon diu una amiga.  La veu de la raó em diu que hauria d’anar al llit que el tren surt a les 7.43. Però com diu la cançó se hacieron las 10 y las 11, las 12 y la 1…..  El que semblava impossible quan May va convocar les eleccions esta a punt de fer-se realitat. Corbyn ha fet una remuntada espectacular. EL seu resultat és increïble, tanmateix té un punt d’amarg. Perquè tot i aconseguir més de 12 milions de vots, Corbyn es quedarà a la bancada de l’oposició a tan sols 10 diputats de Dawning st.

baixa

El resultat és tota una sopresa. Però la veritat és que ja feia un parell de setmanes que es veia a venir. El meu timeline no és de cap manera representatiu del mapa electoral britànic. Sóc un “professional liberal” que viu a una ciutat profundament laborista i cosmopolita. Entre els meus “amics” hi ha almanco 20 militants laboristes, inclòs el batlle de Newcastle. Tanmateix el meu timeline feia un aparell de setmanes que bullia a favor de corbyn, com no havia passat mai abans. Un darrere l’altra els meus amics declaraven públicament el seu suport a favor del laborisme, obertament, com si del primer Obama es tractàs. Bé tots no, manco un. Tothom parlava bé de Corbyn, des del professor fins a l’estudiant, des del metge fins a l’oficinista. Dos dies abans de les eleccions em diuen que la una companya de feina que va votar UKIP al 2015 ara havia votat Laborista. Un detall molt significatiu que fa que pensar. 

Explicar el que ha passat no és fàcil. Caldria parlar, en primer lloc, de la desastrosa campanya dels Tories. May volia una coronació i al final ha regalat les eleccions als laboristes. Va dir fins a set ocasions que no convocaria eleccions i patapam les convoca de matinada quan tothom dormia.  Deia que volia parlar del que realment importa a la gent i es nega en rodó a participar al debat. Deia que Brèxit era democràcia i deprés es nega a debatre´l al parlament o al carrer. Repetia fins a l’avorriment el lema Strong and stable leadership que ràpidament es converteix en weak and wobbly. Va votar remain per després proposar una Hard Brexit. La seva companya – la pitjor de la història – ha posat de manifest que May no donava la talla. Que només buscava el poder.  Senzillament passava per alla. .

També caldria parlar de la gran divisió del país.  Gran Bretanya és un país profundament dividit entre classe obrera i classe mitjana, camp i ciutat, obertura i tancament, Europa i Amèrica. Escocesos i anglesos, joves i vells. Si el 2015 van ser els vells que van impulsar els tories. Ara han estat els joves urbans que han atracat Corbyn a la victòria. Igual com va passar amb Podemos, els menors de 30 anys han apostat en massa pel laborisme mentre els vells ho han fet pels Tories. HI ha una divisió generacional i geogràfica del país molt profunda que està íntimament relacionada amb les polítiques d’austeritat.  Vivim en mons paral·lels que no es troben. L’obsessió dels tories per menjar-se el UKIP, un vot no metropolità no ha fet més que accentuar el perfil jove, modern i urbà dels laboristes. Corbyn ha sabut mobilitzar als sectors descontents de la societat. Als molts que no es sentien representats per la dervia feixistoide dels  conservadors.

El gran resultat de Corbyn, és també la derrota de la vella política. May no va fer ni un sol míting obert, Només actes de petit format amb figurants. Corbyn, en canvi, s’ha patejat Anglaterra (no escòcia) de dalt a baix. A Newcastle, per exemple, va fer un míting on va reunir fins a 10.000 persones. Un fet del tot inusual al Regne Unit. Els Tories tenien a favor seu El Sun i el Daily Mail, el qual va dedicar el dia anterior a les eleccons un especial de 13 pàgines on acusava a Corbyn de convivència amb el terrorisme. Els laboristes, en canvi, ho han abocat tot a Facebook, twitter, Instagram i Snapchat, al contacte directe amb el votant. Els tories eren l’establishment. Distants i arrogants fins al punt de renunciar a participar en un debat públic a la bbc. Els laboristes representaven la gent del carrer. La seva estratègia és la mateixa que va adoptar Més el 2015. Deixr de banda dels mitjans de comunicació tradicionals per centrar-se a un cos a cos. Una dada important. Per primera vegada 12 milions de persones han votat sense tenir en compte el que deia THE SUN i en Murdoch.

I és clar caldria parlar del programa polític. Els laboristes van presentar un programa com els d’abans, que parlava de pujada d’impostos, nacionalitzacions i increment de despesa pública. Tothom deia que el seu programa era una locura. Tanmateix quan detallaven les polítiques una a una a la gent li agradava. El gran referent del vell laborisme és el govern de Clement Attle de 1945, sense dubte el millor govern que ha tingut mai Europa. El que va nacionalitzar la industria, crear la sanitat pública i va desfer l’imperi. El programa dels tories deia tot el contrari. Era el més encorat a la dreta que es recorda. Retallades, retallades i retallades. També contra els electors que els havien de donar la gran majoria- la gent gran. El fet rellevant aquí és que per primera vegada des dels anys 80 les eleccions es van disputar no al centre – com defensa Tony Blair – sinó als extremes. Les dues opcions no podien ser més allunyades. La gent tenia la sensació que la tria era realment una tria entre opcions oposades. I és car també que n’estava farta de la política d’austeritat permament dels Tories. Volien, volem, una pujada de sou.

Escric aquestes retxes des d’un cafè d’Edinburgh. A la taula del costat no parlen de Corbyn, sinó de la gran davallada del SNP – que ha perdut 21 dels 57 diputats. I voted Tories to keep the SNP out diu la dona que seu al  meu costat.  Escòcia ha regalat 12 diputats conservadors, sense els quals avui Corbyn seria primer ministre. Qui ho diria, l’Escòcia que va votar remain en massa tot regalant el Regne Unit als tories. Les raons són complexes. Primer l’excepcional resultat del 2015 de l’SNP era impossible de repetir. Segon, l’SNP va respondre al brèxit amb l’anunci d’un segon referèndum d’independència. Aquest anunci no ha fet més que mobilitzar el vot unionista i més tradicional  que no estava d’acord amb un segon referèndum. El tercer factor es diu Ruth Davidson, la líder dels tories escocesos, una de les millors polítics del país. A Escòcia no es votava May o Corbyn sinó independència. I ha sortit per segona vegada que NO.

Share Button