Francesc Calvet i la poesia dels Països Catalans

VID-20170605-WA0013.revEl passat dissabte, 3 de juny, es Castell, i Menorca per extensió, va recuperar l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet. Ni el futbol ni la coincidència amb altres activitats d’interès indiscutible no van impedir que una vuitantena de persones es trobassin en el marc incomparable del Llatzeret de Maó per escoltar els versos de Bep Joan Casasnovas, Maria Teresa Ferrer, Joan Perelló, Teresa Pascual i Jordi Llavina. Vaig tenir el privilegi de ser-ne el presentador. Abans de donar pas, un a un, als autors, vaig llegir un text en què intentava demostrar la idoneïtat del nom, tan llarg com escaient, del recital. Amb petites modificacions (per tal d’adequar el text al format del blog) el podeu llegir tot seguit.

Bon vespre, siau benvinguts al Xè Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet 2017. El títol de l’acte, amb rima interna inclosa, és llarg però escaient. En la brevetat hi ha la virtut, però a vegades cal botar-se aquesta màxima i dir les coses amb totes les paraules necessàries. Per aquest motiu, tot enfilant una agulla amb el fil d’un propòsit evident i apedaçant unes poques idees amb la intenció de no fer-me cansat, voldria remarcar, mot a mot, la significació del nom d’aquest recital poètic que, després d’una navegació tan literal com gens atzarosa, iniciam en aquest indret tan singular.

En primer lloc, el títol presenta un numeral ordinal, en xifres romanes, una ics que equival, per tant, al número deu, la qual cosa ens indica que no som davant d’un fet aïllat. L’acte d’avui vespre no és un bolet aparegut per generació espontània. Que aquesta sigui la desena edició de l’encontre suposa que, lògicament, abans se n’han fet nou. Passa, però, que entre l’anterior, de 2010, i aquesta cita, s’han escolat set anys, un parèntesi tan lamentable com poc desitjat que s’explica per la voluntat política de trencar amb un esdeveniment cultural i literari totalment consolidat que cometia, però, i comet, el pecat capital d’organitzar-se al voltant d’unes coordenades no només geogràfiques que, vegeu quines idees de bomber!, fan molta por. Malgrat les escomeses patides, però, avui n’hem de celebrar la represa, ni que sigui amb canvis respecte del format inicial, que no n’alteren, però, l’esperit. Ni som a la sala de sa Indústria ni comptam amb el suport de l’ajuntament, mancances aquestes que es compensen amb una nova ubicació i amb l’impuls encomiable de l’Associació de Veïns des Castell (amb la col·laboració del Consell Insular i el programa Illenc del Govern de les Illes) que ha fet possible el retorn d’aquest recital. Hi som, per tant, amb la convicció de tornar a ésser un referent literari en la vida cultural menorquina.

Seguim amb l’anàlisi del títol. En segon lloc, cal fer referència al substantiu ‘encontre’, perquè aquest és el mot més escaient per definir l’activitat poètica que ens agombola. Si cercam el mot al diccionari de l’IEC no trobarem una definició satisfactòria del terme, però una de les accepcions del DCVB ens n’oferirà la solució, perquè ens diu que ‘encontrar-se’ és «concórrer en un mateix lloc dues o més persones o coses». I açò és el que ha succeït as Castell. Primer, perquè hi ha hagut, literalment, un encontre entre els poetes participants, que ens hem aplegat per dinar junts i compartir experiències en una pròdiga sobretaula presidida per unes vistes magnífiques sobre el port de Maó. Però, sobretot, cal parlar d’encontre perquè la poesia ens ha dut a trobar-nos aquí, poetes i públic, per tal de confabular-nos contra una sèrie d’isolaments indesitjables. I ho fem, per molt paradoxal que pugui semblar, en un lloc que és la representació per partida quàdruple de l’aïllament: un llatzeret en una illa dins una altra illa que és a la perifèria d’un arxipèlag separat per la mar de la resta de territoris amb els quals comparteix llengua i cultura. Una geografia que alguns voldrien dispersa, desconnectada: divide et impera, divideix i venceràs. Però malgrat les distàncies físiques, però sobretot mentals, ens hem trobat, veus de procedències diverses, al voltant d’una mateixa voluntat. No cal recordar-vos les frases tòpiques i les imatges alliçonadores, com la de la mata de jonc, extreta de la Crònica de Ramon Muntaner, tot i que aquesta sí que la vull llegir: «la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà». Som a un lloc que simbolitza l’aïllament justament per demostrar tot el contrari: que la mata de jonc encara segueix ben lligada i que d’aquí en deriva la seva força.

El tercer dels mots és un altre nom: ‘poesia’, que acompanyat de la preposició ‘de’ especifica el tipus d’encontre que celebram. Qui ens uneix és ella, la força de la qual és tanta que li permet, entre d’altres coses, congriar fets excepcionals com el d’avui vespre. L’encontre és poètic, hem dit, per la qual cosa l’alè dels versos, en una altra imatge paradoxal, esdevindrà terapèutic, justament aquí, al llatzeret, un lloc que associam automàticament amb un passat lligat a la manca de salut, a les malalties i els patiments. Per la presència quotidiana de la mort, de la desgràcia, aquest lloc és una metàfora a petita escala del món en què vivim. Un món que, malgrat el vessant poc amable que presenta, ens ofereix petites escletxes en què una vida digna és possible. La poesia és un d’aquests passos clandestins que ens mena a espais on fa més bon estar, que ens ajuda a suportar les inclemències o que ens dóna força per enfrontar-nos-hi tot intentant eliminar-les. Avui, en la veu de qui els ha creat, escoltareu uns textos que us convidaran a veure les coses amb uns altres ulls. A ser millors persones. Fixau-vos: quina força pot arribar a moure la poesia!

18882263_10211898660174495_4525129253226334093_o

El quart element del títol és un binomi: Països Catalans. Aquests dos mots, no se sap perquè (bé, perdonau: massa bé que sabem perquè), generen al·lèrgia a determinada gent. Potser perquè representen una realitat tossuda que, malgrat els embats, segueix viva. Potser per açò hi ha veus que intenten silenciar-los. Fins i tot, els neguen l’existència. Curiosament, però, solen ser aquells que diuen que els Països Catalans no existeixen qui els combaten de manera més virulenta, per molt contradictori que açò pugui semblar. Un acte com el d’avui, però, serveix per fer evident i visible que existim, som en tant que voluntat compartida. Heus-ne aquí una altra raó, aquesta més bàsica per a fonamentar-ho: si no existís aquest espai compartit, els poetes que avui ens acompanyen no haurien vingut d’enlloc. Ciutadella, Gandia, Vilafranca del Penedès, Campos, Sant Francesc Xavier són part d’una mateixa geografia cultural i lingüística. Ho expressa molt bé Pere Gomila en aquests versos del poema «Perpinyà»: «mentre algú em contesti amb un “Bon dia!”, / on sigui que l’atzar m’hagi portat, / em saluda el país i sóc a casa».

Finalment, cal remarcar el nom que aixopluga l’encontre: Francesc Calvet. Amb Miquel Vanrell i el suport institucional d’Irene Coll, Calvet va ser l’ànima dels encontres poètics des que, l’any 2000, es van posar en marxa. Fins al 2004, és a dir, en les cinc primeres edicions, es va encarregar de coordinar-los i de dissenyar-ne els cartells, autèntiques meravelles que demostren, una vegada més, els múltiples punts de contacte entre ambdues disciplines, les arts plàstiques i la poesia. Vigilat de prop pel gegantó que se li va dedicar, avui el pintor Pol Marban simbolitzarà aquesta unió tot creant una obra mentre els poetes recitin els textos que han preparat. L’impuls calvetià, a més, va contribuir a precisar l’expressió popular amb què es defineixen els Països Catalans: de Salses a Guardamar, sí; però en tost de Fraga fins a Maó, Calvet els va fer arribar clarament fins as Castell. Aquí en trobam, a més, l’entrada oriental: a la porta d’Eos, al moll de Calesfonts.

Hem dit que algunes coses han canviat respecte de les edicions anteriors de l’encontre: la ubicació del recital (sense sortir, però, del radi d’acció des Castell) i els suports institucionals. Els canvis més punyents, però, són aquells irrecuperables. Francesc Calvet ja no és entre nosaltres. No és l’únic. En tant que homenatge, després del traspàs, el seu nom passà a formar part del títol de l’encontre. Dedicar la trobada a la seva memòria, per tant, és un acte de justícia ben adient per a qui va fer-la possible. Som a 2017. Acabam d’encetar la segona etapa, renovada i amb força, d’aquest magnífic esdeveniment. Avui vespre, idò, la Poesia dels Països Catalans en serà la protagonista. Gràcies per la vostra assistència i gaudiu de l’encontre.

Share Button