No sé si hi cabrem tots

Crowd7Menorca és una illa petita. Record haver sentit fins a l’avorriment, un estiu de fa molts anys, un vídeo promocional en què es remarcava una xifra: set-cents quilòmetres quadrats. Res. Una minúcia. No tant, però, com es pensaven alguns, poquíssims, companys catalunyesos que vaig tenir a la universitat (l’excepció: en general hi vaig conèixer molt bona gent). Acostumats a mirar-se el llombrígol, es pensaven que els menorquins havíem d’anar a Mallorca per poder comprar a un supermercat o per emprar una cabina telefònica. Els més exagerats, fins i tot, parlaven de camps de futbol en què, si el xut era massa fort, la pilota queia a la mar.  Açò darrer sembla fantasia, però ho vaig sentir a dir. Menorca és petita: la gent de fora no entén que se’ns faci molt costa amunt haver d’agafar el cotxe des de Ciutadella per anar a Maó, acostumats com estan a perdre hores infinites en embussos, al tren, al metro, cada dia, per anar a treballar a les grans ciutats. Solen ésser els mateixos que, en fer un temps que viuen a l’illa, pensen que travessar-la és, més o menys, com haver de viatjar fins a la fi del món i els fa una vessa enorme posar-s’hi.

Set-cents quilòmetres quadrats són poca cosa, és ver, però n’hi ha prou per a encabir-hi moltes coses, algunes de les quals desproporcionades, com el dic de Son Blanc, en què la tiranya fa passar un fum als encarregats d’atracar-hi les embarcacions (quan no és el temporal marítim qui ho impedeix), que es va fer amb l’excusa d’encabir-hi unes embarcacions que, un cop construïda la infraestructura megalòmana, no hi caben; o l’enorme terminal de l’aeroport, aquella que va fer figa quan estava a mig fer, la meitat de la qual roman tancada la meitat de l’any perquè s’infrautilitza (només rendeix a ple rendiment durant un curt període de l’any). També ho hauria estat l’autopista camuflada de desdoblament, amb rotondes a doble nivell, que algunes ments privilegiades (i marcials) volien construir per connectar els dos extrems de l’illa, tot per guanyar deu minuts a l’hora de fer el trajecte, justament a l’anomenada illa de la calma, en què no cal frisar per res. Per sort, sembla que aquest disbarat està aturat, però un servidor és com Sant Tomàs i, fins que no ho vegi resolt definitivament, no romandrà tranquil.

Un altre dels continguts desproporcionats d’aquesta illa són les persones. No sempre: només, de manera puntual, un parell o tres de mesos l’any. Ara, en què som a tocar de l’estiu, l’atmosfera ve plena de presagis en forma de dades que, en creuar-les, ofereixen una melodia estranya, una música que pot arribar a sonar inquietant. Aprofit per destacar-ne tres. D’una banda, els hotelers preveuen un estiu de rècord pel que fa a l’arribada de turistes; de l’altra, l’organització Terraferida denuncia els abusos d’AirBnB respecte de l’oferta d’allotjaments turístics, m’imagín que també a Menorca, tot i que menys que a les altres illes, especialment a Eivissa, on les dades fan feredat; finalment, segons les informacions publicades recentment, i d’acord amb l’ordenació legal vigent, encara es poden construir a Menorca habitatges durant vint-i-un anys sense haver de donar cap nova llicència. Què voleu que us digui: si hi afegim els números que recull l’OBSAM respecte de la població real de l’illa, especialment durant els mesos d’estiu, aquestes informacions, de cop, en pocs dies, preocupen.

masificacion_cala-turquetaPotser és exagerat parlar d’un espai, Menorca, i d’un futur no gaire llunyà, en què qui es mogui més del compte acabi caient a la mar, és a dir d’una illa en què ja no hi cabrem i ens haurem d’estrènyer al màxim. De vegades, però, aquestes distorsions esperpèntiques són força útils: ens permeten veure les coses amb uns altres ulls (i amb un somriure, que sempre és necessari per no caure en el pessimisme més absolut). Però tot i l’exageració a què apuntàvem, és evident que ja passa una cosa semblant a algunes de les platges «emblemàtiques» de l’illa. Aconseguir estendre-hi una tovallola dia quinze d’agost migdia és una entelèquia. Una heroïcitat. De fet, ho és arribar-hi en cotxe, a aquests llocs, a no ser que hom matini per instal·lar-s’hi a primera hora del matí. No crec que els turistes, que ens visiten atrets per unes imatges idíl·liques, de postal feta en començar la primavera, trobin necessari pagar una doblerada per acabar fent el mateix que en altres platges massificades d’altres destinacions molt més barates. I, els illencs, crec que tampoc no acabam d’acceptar el fet de no poder gaudir d’aquests llocs durant els mesos de més calor. Només cal veure les corregudes que hi ha, en començar la primavera, per anar-hi. El primer cap de setmana de març, arribar fins a Macarella és com passejar pel carrer Nou.

No crec que sigui sobrer, ara, recordar que una illa com la nostra té una sèrie de límits pel que fa a la disponibilitat de recursos naturals que, pel que es veu, no es tenen en compte a l’hora d’obrir portes a l’afluència massiva de turistes. És un luxe que no ens podem permetre, però com que vivim sota el jou de l’economia turística i no sembla que ningú en vulgui sortir o, almenys, cercar-ne alternatives amb què conviure de manera més equilibrada, anem menjant el pa d’avui sense pensar que en la fam de demà. El més bàsic d’aquests recursos limitats és el que afecta l’aigua. A Maó no en podem beure de l’aixeta perquè, amb la sobreexplotació dels aqüífers, l’hem carregada de nitrats; a Ciutadella, directament, és salada. Les dessaladores no deixen de ser un pegat que només soluciona provisionalment el problema. I, mentrestant, hem de recórrer a l’aigua envasada, que pagam a preu d’or i que és molt poc sostenible en el seu procés industrial. Algunes polítiques nostrades, en aquest sentit, són una mostra més d’actuacions que no cerquen solucionar els problemes a l’arrel sinó maquillar-los. És la política-cosmètica.

Una de les solucions que sempre acaben repetint-se davant d’aquest estat de coses és la crida a potenciar la desestacionalització del turisme. Sembla que amb els visitants de la tercera edat funciona: passegen, lloguen cotxes, van a bars i restaurants… Les coses, si es fan ben fetes, han de funcionar. Ara bé, sempre hi ha gent curta de mires que fa gala d’una ignorància supina mentre denuncia la suposada brutor de les platges perquè, quixotescament, veu algues on només hi ha la tan necessària posidònia (que, per començar, no és cap alga sinó una planta, amb totes les seves parts: arrel, tija, flors i fruits). No és banal açò que dic: per als illencs, aquesta planta marina, encarregada de retenir l’arena de les platges i de mantenir netes i cristal·lines les aigües, és la nostra gallina dels ous d’or. Li devem molt, a la posidònia. Massa. Quants n’hi ha que, indirectament, en viuen, dels seus beneficis? Que la cobdícia d’uns pocs no ens faci caure en una altra empasta de dimensions incalculables.

Com no podia ésser d’una altra manera, ja m’he desviat considerablement del tema d’aquesta modesta reflexió. Tot apunta a un altre estiu menorquí massificat. Alguns, molts, en faran el negoci. D’altres, en patiran les conseqüències, un efectes secundaris que poden arribar a ser força molestos. Ara bé, les coses solen tenir un límit, a partir del qual cal fer un pensament. Som del parer que aquesta línia vermella ja l’hem travessada fa temps. No hauríem d’esperar que la situació esdevengui irreversible. Perquè aquesta illa, sostinguda damunt tres columnes (segons explica la llegenda), es podria acabar enfonsant (en sentit figurat) si ens entestam a posar-hi més gent de la que hi cap.

Share Button

Un comentari

  • Biel

    29 abril, 2017

    Vull fer un comentari sobre un punt. La desestacionalització és imposible. A Catalunya els hotels, restaurants i càmpings tanquen quasi tots entre el 15 i el 30 de setembre. I no és per manca d’avions o transport car. Quan s’acaben les vacances escolars s’acaba el 90% del turisme.

Els comentaris estan tancats.