Potser és una percepció meva, però sembla que la crisi dels refugiats ha passat a un segon pla informatiu. Tot i que se n’ha parlat amb motiu de les nevades, que han fet encara pitjors les condicions en què milers de persones s’amunteguen en els mal anomenats camps de refugiats, d’un temps ençà hem tornat a l’oblit de la situació desesperada en què viu tanta gent. La barbàrie no cessa i la mar Mediterrània segueix essent un immens cementeri d’aigües pregones.
Malauradament, a més, no sembla que la situació s’hagi de solucionar a curt o mitjà termini. Els estats mal anomenats occidentals (respecte de què o de qui?), que són corresponsables d’aquesta situació, no mostren la més mínima intenció de canviar res en aquest sentit. Pel que fa al conflicte sirià, la seva implicació és directa. Si la guerra continua és perquè diversos estats hi estan defensant els seus interessos a través dels bàndols enfrontats. I és evident que, en aquest context, els drets humans són al darrer lloc en la llista de prioritats de les parts implicades. Ens movem, encara, en una dinàmica que no té gaire a envejar de la que es va consolidar en l’època dels grans imperis colonials dels segles XVIII i XIX.
Mentre hi hagi gent prou desesperada que no dubti a arriscar la vida per poder arribar a Europa voldrà dir que hi ha moltes coses que fallen. Mentre aquí se’ls tanquin les fronteres o s’aixequin tanques i murs de la vergonya per a impedir-los l’entrada voldrà dir que Europa fa aigües per totes bandes. Per aquest motiu, el primer dels objectius que caldria fixar és el d’acabar amb aquest estat de coses, de treballar perquè no es donassin les condicions estructurals que obliguen la gent a fugir de casa seva. El que acab de dir, en un context com l’actual, són ganes de fer volar coloms, però crec que com a mínim cal plantejar-s’ho com a horitzó utòpic al qual tendir si volem que les coses millorin. Hem d’evitar la derrota d’aquell qui pensa que, perquè no hi ha res a fer, només hi queda quedar-se de braços creuats.
Per tant, com que la situació, per molt transitòria que sigui, no deixa de ser difícilment modificable, l’acollida dels refugiats esdevé una obligació moral. En aquest sentit, a més, d’Espanya no podem esperar res. Bàsicament perquè aquest és l’estat capdavanter en la tecnologia repressiva a les fronteres, el camp de proves que exporta els seus resultats a l’orient continental. Patents espanyoles es poden veure als camps de refugiats grecs, per exemple. L’estat és una potència mundial en mètodes per aturar l’arribada de gent. Ceuta i Melilla han esdevingut el laboratori des del qual s’ha acabat exportant aquesta ciència indecent a altres indrets continentals, amb les conseqüències que tots coneixem. El documental “Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud”, emès fa poc per la televisió n’és una mostra.
Amb l’auge dels populismes i de la ultradreta, no sembla que les coses hagin d’anar millor. Aquests discursos són el fruit de la política de la por, que troba en les èpoques de crisi econòmica molt de camp per córrer. I gent prou viva que se n’aprofita. No deixen de ser simptomàtiques, en aquest sentit, les coincidències que es donen entre les proclames de Donald Trump, l’«America first», i les de diferents grups neonazis hispànics, «los españoles primero». Ideològicament, no estan tan enfora l’un dels altres. El panorama que es veu a l’horitzó no genera cap esperança: aquests discursos xenòfobs calen i tenen de cada vegada més suport al vell continent europeu. Vell i cansat, pel que sembla.
D’aquesta manera, s’aixequen els pitjors murs i les pitjors fronteres, les que costa més de fer caure: les mentals. Si a aquest fet hi afegim que la infoxicació, l’excés de notícies, ens ha acabat immunitzant davant del desastre, pocs motius hi ha per a l’optimisme. Ni les xifres ni les fotos semblen afectar-nos. I açò que la desgràcia ens toca de prop. Ens banyam a les mateixes aigües en què moren ofegades tantes persones que només cerquen poder viure amb dignitat. Amb un vol de dues hores ens podem plantar al bell mig d’un camp de combat. Vivim en la vergonya i tenim la guerra a tocar de ca nostra.
Tot aquest estat de coses, que he intentat verbalitzar amb poca traça perquè en aquesta ocasió escric més amb el cor que no pas amb el cervell, m’ha fet pensar, inconscientment, en el mite grec del rapte d’Europa. No en sabria explicar perquè. No hi ha, a primera vista, cap relació entre les dues situacions. Però no puc evitar d’unir el que passa avui dia a la nostra mar Mediterrània, gresol de la cultura grega i, per tant, d’una de les tres potes que, segon Octavi Fullat, sustenten la cultura europea, amb la mitologia clàssica, concretament en el relat del rapte d’Europa. Aquesta jove princesa fenícia (de Tir o de Sidó, terres que actualment pertanyen al Líban) va ser raptada pel déu Zeus, que se n’havia enamorat en el moment en què la va veure collint flors. El déu, tan humà a l’hora de comportar-se, segurament pensava amb l’entrecuix quan va decidir transformar-se en un brau. Va atracar-se a la princesa i li va llepar la mà en senyal de bones intencions. Ella, va acariciar-li el ventre i, no sabem perquè, va pujar-li damunt l’espatlla, moment en què l’animal va partir cap al mar i, després d’un temps de navegació, es van instal·lar a Creta, on es van casar, van tenir fills i tota la pesca.
Aquests són els elements principals de la història, que he explicat molt genèricament (recorreu, si voleu conèixer-la millor, a Ovidi i a Heròdot). Com he dit, fa un temps que li don voltes al mite, que no puc deixar de relacionar amb la situació actual. És un fet totalment inconscient, sense gaire lògica, però recursiu. Amb potencial literari, si tot va bé. Malgrat el comportament totalment reprovable del déu (el típic mascle que pensa amb l’entrecuix: els deus grecs, per molt divins que siguin, sempre tenen un comportament excessivament humà), sobta veure que una dona d’origen oriental, filla del desert, acabi essent mare d’una nissaga rica i pròdiga de la civilització hel·lènica i doni nom al continent que l’ha acollida. Potser en faig una interpretació un pèl forçada, però crec que el mite ens mostra una civilització grega feta on hi ha lloc per a l’aportació de gent d’altres països i cultures. Ben a l’inrevés del que passa ara, en què els fills del desert no són benvinguts a ca nostra.
Per acabar de reblar el clau, resulta que Menorca, que és terra d’acollida, ha tingut també períodes històrics en què els seus habitants han hagut de partir a la recerca d’un futur millor. En què han arribat a altres llocs amb el desig de trobar-hi acolliment. No estem parlant de les migracions a la Florida americana o al Fort de l’Eau argelià, que també, tot i que ens queden enfora, sinó de casos més recents, de fa menys d’un segle. No hauríem d’oblidar la vergonya que es va patir, per exemple, en els camps de refugiats d’Argelers, a la Catalunya Nord, tot just acabada la guerra d’Espanya. Però seguim sense aprendre de la història. No hauríem de desitjar per als altres allò que no voldríem per a nosaltres. Mai no sabrem on ens pot portar la vida. Per molt que ara sembli impossible que aquells fets es repeteixin. Per aquest motiu, davant de les injustícies flagrants del món actual, obrir les portes als refugiats és un acte de dignitat que es fa necessari. El que fan els estats europeus per a impedir-ho no te nom.
Visits: 0