La xarxa també és açò

Com sabeu, fa unes poques setmanes vaig publicar en aquest mateix blog un conte («Una altra manera de viure les festes») en què la protagonista manifestava la voluntat, entre d’altres, de sortir de caixera a Gràcia, a les festes de Maó. Aquest text va significar una mena de boom a Xalandria, que va veure com moltes cares noves hi feien una passejada. A mi, a més, em va servir per tastar el poder de la xarxa, de les xarxes dites socials. I no tot el que hi vaig descobrir em va agradar.

Fins ara, mogut per l’ego que en el fons té qualsevol que escriu, per tal de cercar lectors potencials (més enllà dels quatre o cinc incondicionals) havia emprat només Twitter com a eina de promoció. Cada vegada que hi havia una novetat, feia una piulada amb el títol del text i l’enllaç al blog. Així i tot, ja feia un temps que reflexionava al voltant de la possibilitat d’emprar també Facebook com a plataforma de difusió i d’autobombo.

42-22683798

Vaig acabar obrint-ne un compte, en començar l’agost, deixant ben clar, des d’un primer moment, que volia emprar-lo només per parlar-hi de llengua, de literatura i de temes relacionats amb Menorca. És a dir, les mateixes dèries sobre les quals tenc costum de tractar a Xalandria. I prou. Som un usuari molt passiu de la xarxa de les xarxes. Hi he fet «amics» (bonic eufemisme), he clicat m’agrada en algunes publicacions que m’han interessat i, fins i tot, n’he compartit alguna, però soc un usuari de baixa intensitat. En vull fer un ús relativament professional i no capficar-me gaire en els continguts que s’hi poden trobar. De fet, poden passar dies sense que hi entri a fer-hi una ullada i la meva salut segueix intacta.

Com que som molt curós de la meva intimitat, vaig ben alerta de no dir-hi segons què, la qual cosa té la seva dificultat perquè hi ha una frontera poc clara entre allò que cadascú considera que és privat i allò que no ho és. No voldria caure en cap moment en el xafarderum i en l’exhibicionisme gratuït amb què tanta gent hi perd hores i hores. També me fa molt de respecte saber que tot allò que hi ha de mi al món internàutic ja no me pertany. Fa poc vaig llegir que tot allò que entra a la xarxa ja no en surt. Ho explicaven fonts policials al respecte d’uns futbolistes amb poc cervell (però força gomina) que hi havien penjat un vídeo de contingut sexual, sense el consentiment de la noia que hi participava. Que fàcil fer-ho. Impossible, després, d’aturar-ho.

Per aquest motiu, procur anar molt alerta amb allò que public a internet. Som en un nou paradigma de la realitat en què el concepte d’intimitat i de privacitat ha patit una variació enorme d’uns anys ençà. Fa feredat veure com els més joves, que no han conegut més dinàmica que aquesta, es despullen (emocionalment, per exemple, però no només) en públic, amb tota naturalitat. Tenc fills i veig amb preocupació (i curiositat: no vull semblar alarmista) l’ús que fan de les noves tecnologies. Són conscients que tot el que pengen a la xarxa els deixa de pertànyer? Què els queda, llavors?

Tornem al conte i a la seva repercussió. Va ser publicar «Una manera diferent de viure les festes» i començar l’embolic. La gent, a la xarxa, vol missatges breus. Ho desconeixia fins fa poques setmanes. Es tendeix a llegir en diagonal, a quedar-se en el titular o a no passar dels cent quaranta caràcters seguits. Tot el que sigui més llarg és inútil. Com ho deu ser aquest text, per cert. En el cas del conte amb què volia compartir les ganes de fer festa per Gràcia, jugava amb el mecanisme literari de crear una sèrie d’expectatives en el lector que, després d’uns girs finals, quedaven rebatudes. Però pocs, pel que es veu, van passar del primer paràgraf. Durant una setmana vaig rebre felicitacions a bastament perquè em veien fent de caixer. El dissabte de festa fins i tot m’ho van demanar des de dalt d’algun cavall: «però tu no sorties avui?», m’interpel·là un genet. El primer dia em feia gràcia, la cosa. Després, però, va arribar un moment en què no sabia com m’ho havia de prendre.

Algunes d’aquestes persones que no van llegir més que el títol del conte o les primeres línies del text, a més, van fer circular la confusió fins i tot per Whatsapp, donant per fet la meva estrena hípica. Aquí, el conte ja no me pertanyia, s’havia desvirtuat i, malinterpretat, s’havia escampat en forma de notícia verídica. A mi, que només esperava un somriure còmplice per part del lector quan arribàs al final de la narració, el caire que va prendre la juguesca m’ha fet reflexionar i força. En principi, només hi veia una mancança general, social, en la competència lectora. Després, però, n’he percebut les càrregues de profunditat.

En aquest cas, tot i que els resultats poden fer gràcia, no deixa de ser un fenomen preocupant el fet que la gent no acabi de ser prou conscient de l’ús que fa de les xarxes socials. I m’hi incloc, evidentment: aquest text, des del moment que és al blog, ja no me pertany, ja no el puc controlar. Qui em pot assegurar que, d’aquí a cinc anys, per dir qualque cosa, alguna de les entrades que he fet a Xalandria no serà la prova definitiva per fer-me fora de la feina? No ho fan, els caps de personal de les empreses, açò de mirar el rastre que a la xarxa han deixat els aspirants a un lloc de treball? No ho fan els periodistes en el moment en què una persona accedeix a un càrrec públic?

Cal desconfiar de la xarxa i anar-hi amb peus de plom. Fer-ne un ús conscient ha de ser l’aspiració de qualsevol internauta. Perquè, no és sospitós que totes aquestes eines siguin gratuïtes? Tanta filantropia hi ha al món, que les grans empreses ens donen de franc unes aplicacions tan atractives per fer-ne ús? En un àmbit que genera tants beneficis econòmics, ningú no fa res a canvi de res. Si ens posen un caramel a la boca perquè comencem a publicar dades a mansalva sobre la nostra vida privada deu ser perquè qualcú en pot treure un benefici. Aquesta és una obvietat que no deixa de ser inquietant, que em fa ballar el cap més d’una vegada i que volia compartir amb vosaltres, amables lectors, que sí heu arribat fins al final del text.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    16 octubre, 2016

    Moltes gràcies pel comentari, Pau. La reflexió que fas és més que interessant i no veig que sigui contradictòria amb el que he dit sinó més bé complementària. De fet, arribam a la mateixa conclusió: al final tot depèn de saber fer un bon ús de les coses.

  • Pau Obrador

    16 octubre, 2016

    El teu article m’ha fet pensar – cosa que demostra que és un gran article. Si em demanen que és el que més m’ha agradat és la idea que tot el que poses a internet (igual que qualsevol poema o novel·la) té vida pròpia (així mateix ho expliquen els sociòlegs). Com diria Bruno Latur És una materialitat inmaterial que circul, evoluciona i s’aferra tot creant una xarxa a altres formen humanes i no humanes.

    El meu problema amb el teu article és la idea de “protegir la meva intimitat”. A internet la intimitat no es protegeix, es crea, es modela, es potencia. De fet el concepte d’initimiat tal com l’entenem noltros ha desaparegut (I és açò que alarma especialmente als pares). Com tu molt bé dius “La intimitat i la privacitat ha patit una variació enorme”. Els que encara ens hem educat amb el concepte d’intimitat, esteim molt preocupats per “la frontera del que és privat i públic”. Trobar la frontera ens estressa. Aquesta frontera, tanmateix, no preocupa gens als que ara tenen 15 o 20 anys. La seva preocupació és una altra totalment diferent Bastir un personatge atractiu que sigui popular amb amics i coneguts. I un personatge té una part més pública i una part privada. Ells són guionistes de la seva pròpia persona. I la seva pel·lícula seria molt avorrida si no inclogués imatges, sentiments, drama, lligues, xaferderums i un poc de nuesa. És impossible destriar el personatge real i fictici perquè els dos s’entrelliguen i es retro- alimenten.

    Sóc dels que tenc un ús intens de la xarxa, bàsicament perquè em permet mantenir el contacte amb una xarxa molt dispersa geogràficament d’amics i coneguts. Encara que no ho sembli jo també sóc molt curós amb el que pos. Si feis un anàlisi de contingut de les meves entrades a Facebook i/o twitter notareu que no hi ha mai entrades que demostrin tristesa (no sóc una persona propensa a la depressió però com tothom també tenc moments baixos, que generalment segueixen moments àlgics. Ara bé Ni m’agrada mostrar feblesa ni que em diguin masquinet) Tampoc hi trobareu quasi res que tengui a veure amb la vida amorosa o entrades que siguin ofensives cap als altres (esper que no n’hi hagi cap ni una d’aquestes). Però he descobert que en cap cas estic amagant la meva intimitat. Més aviat l’estic exhibint d’una manera que em sembla ètica, decent i raonable. En el fons el que m’estressa és no ser capaç de mantenir el caràcter fresc, alegre, interessant del personatge que he creat. Ser avorrit, el gran drama del món modern. I diria que no sóc l’únic.

    The elefant in the room, la gran qüestió és l’us de les xarxes com a eina per a lligar. És aquí on l’exhibicionisme arriba a quotes insospitades. L’altre dia em van explicar (i no voldria deixar als pares preocupats) que Instagram és una de les eines de moda per lligar, sobretot a les grans ciutats, Londres i Nova York. La meva sorpresa va ser gran, Instagram? però si aquí només hi pengen fotos? Idò sí si us hi passejau veureu molt de selfis que volen ser sexis. Veureu també que porten molts de hastags. Aquests hastags serveixen per trobar gent que responen a les característiques que tu vols. Enlloc de ser l’¡aplicació que selecciona els ligues potencials, ets tu que crees els criteris de selecció. N’he fet una proba amb #londonboy (54.000 entrades) i he triat la primera foto de la llista i tenia tots aquests hastags.
    #gay #gayboy #gaylife#instagay #czechgay #polishgay#gaylondon #gayuk #gayfollow#gayeurope #beautiful #selfiegay#gaymale #gaymen #gayselfie #gaytravel#likeforlike #followforfollow #handsome#cute #gaymuscle #gayczechoslovakia#travel #czechboy #polishboy #instaboy#instamen #londoner #londonboy

    Encara podem anar més enllà. Veureu que molts dels tios que hi apareixen físicament estan ben modelats. Clarament van al gimnàs. Dit d’una altra manera, la seva vida privada està marcada en bona part per la necessitat de mantenir un cos gupo que es pugui exhibir a instagram. L’important és aquella foto. Certament hi ha molts elements de preocupació amb tot això. La qüestió aquí no és que estigui bé o malament sinó saber-hi navegar, tenir una actitud ètica amb tu mateix i amb els altres.

Els comentaris estan tancats.