Sobre el producte local

Publicat al Diari Menorca el passat 28 d’agost

Aquest estiu hem tingut un bon panxó de sentir a parlar de gastronomia menorquina de qualitat, de les coses fetes a casa, de la necessitat de crear un bon producte alhora que ben arrelat. I tot amb la intervenció de grans entesos en la matèria, restauradors, estudiosos del sector, conferències amb glamur i personalitats, grans fastuositats i escenaris immillorables per degustar i sentir parlar de les nostres grandeses, també a partir de la senzillesa. Està molt bé. Anys, fa, que n’hauríem d’haver parlat. Jo he de dir que no és que m’hi trobi excessivament identificat amb aquests ambients pomposos, però sí que és ver que he estat molt content d’aquesta revifalla. I completament d’acord amb el discurs.

Ara clar, no és manco cert que n’hi ha que estan amb aquest discurs des de fa molta estona. I ara sembla que hem descobert la panacea. I mentre pensam en un producte nostre de gran qualitat, especialment de cara al visitant (la foto de la caldereta de llagosta servida en un tià en una taula sumptuosa devora la mar), entre tots hem deixat morir el teixit comercial més proper. Aquell que duia la fruita i l’hortalissa de l’hort al taulell. El que feia possible, per no pensar sempre només en producte agrícola, que tot un sector alimentari i de distribució visqués al voltant de tots aquests comerços. Perquè en un moment donat, Maó es va convertir en una població que havia d’anar a comprar en cotxe al polígon industrial a grans superfícies, la majoria de capital forani. Amb distribuïdors seus. I amb producte molt ben col·locat a les prestatgeries però d’una qualitat diguem-ne dubtosa. Però clar, açò era el glamur, una època. Igual que les grans cadenes hoteleres han girat l’esquena molts d’anys al nostre producte, amb la gran quantitat de clientela que hi passa.

Però clar, ara parlar de producte local és moda. Benvinguda sigui. De fet, sóc conscient que estic sent un poc destructiu amb aquestes paraules, i que l’interès és real: per consciència en augment de les bondats del bon producte, de la confiança real en allò que és fet a casa i amb les garanties de no comptar amb un procés artificialitzat, del valor afegit dels productes ecològics, de la petja ecològica negativa de mirar cap enfora sense veure què tenim dins. La revifalla de les botigues ecològiques, de les paredetes dels mercats fixos i ambulants, d’algunes fruiteries obertes recentement, fan que tinguem, per obligació moral, la necessitat de ser positius en la revalorització d’aquell element que no farà sinó cohesionar-nos i creure en nosaltres mateixos.

Share Button