Els fils conductors

L’estiu és una època pròdiga per a la lectura. El temps que s’allibera amb les vacances ho permet. El clima hi empeny. Les hores de sol són més bones de passar si hom pot seure a la fresca amb un bon llibre a les mans. De fet, qualsevol moment del dia és ideal per endinsar-se en els universos proposats per les lletres impreses. En paper. I amb un llapis a la mà, perquè subratllar és intrínsec al fet de llegir. Es complementen.

Durant l’hivern he anat acumulant llibres de cara a l’estiu. Una lleixa de la prestatgeria s’ha acabat convertint en una mena de sala d’espera lectora. Però la realitat s’acaba imposant al desig i, d’aquella pila de volums, només alguns han acabat a la biblioteca personal de l’estiu mentre que d’altres, que semblaven prioritaris, s’han quedat condemnats a l’ostracisme. I, enmig, s’hi han anat afegint títols de darrera hora que, de fet, són els que han acabat resultant algunes de les lectures més plaents de la temporada. Però, què condiciona la tria? Què fa que, en acabar un llibre, n’enceti un altre de determinat?

CONTES WALLACE_web_ddcd0c950f6c64fe57e8bbd1c1310919Durant la primavera, pel que fa a la narrativa, vaig quedar enlluernat amb l’Antologia de contes de David Foster Wallace, en la traducció catalana de Ferran Ràfols publicada per Periscopi. Aquest llibre em va deixar exhaust perquè no és una lectura fàcil de cap de les maneres. Però s’ho val, passar el mal tràngol de visitar les situacions que Wallace planteja en els seus textos, que ens situen en alguns dels aspectes més foscos de la naturalesa humana, acompanyats d’un estil en què l’autor aconsegueix dur les frases fins als extrems, en què la reflexió és interminable i dóna voltes i voltes sobre un aspecte concret (la síndrome del clang bird) i per l’ús que fa del vocabulari. Deliciós.

thumb_13852_portadas_bigAra bé, Wallace és únic. Llegint-lo no se m’ha ocorregut cap mena de connexió. M’explic: una de les maneres en què m’enfront a la lectura és deixant-me endur per l’instint. Mentre llegesc, un llibre em pot suggerir d’encetar-ne un altre. Per què? No ho sé. Ara bé, normalment hi ha al darrere una afinitat temàtica. I m’agrada fiar-me d’aquestes intuïcions. Són una de les bases del meu criteri com a lector. Enguany, per exemple, un d’aquests fils conductors que em fa anar d’un llibre a un altre té a veure amb la literatura concentracionària i, de rebot, amb aquella que tracta la guerra civil. M’atreuen aquests temes, però sobretot m’estira com són tractats per alguns escriptors. Enguany el fil es va iniciar amb La zona d’interès, de Martin Amis, en la versió catalana d’Ernest Riera (publicada a Anagrama), el primer dels llibres d’aquest autor que queia a les meves mans. No és una obra rodona, però situa un triangle amorós decadent entre els alemanys que gestionen un camp de concentració. El contrast entre les dues realitats, la dels opressors i la dels oprimits, especialment pel que fa a l’aspecte moral, dóna força al relat. No l’havia acabat i ja tenia clar que havia de rellegir KL Reich, de Joaquim Amat-Piniella, una altra obra magnífica a la qual, però, el temps no ha acabat d’ajudar (el plantejament narratiu sona un poc caduc, especialment pel que fa al moralisme del jo narrador). El conjunt, però, funciona. És ver que el material que tracta (l’experiència als camps de concentració nazis) és de per sí molt potent i que la ficció ajuda a explicar una realitat que trenca amb els límits de la lògica. Dins un ambient deshumanitzat, el personatge principal malda per construir-se un personalitat, per ser persona (amb tot allò que aquest món implica). Al final, la humanitat s’acaba imposant a la barbàrie, tot i que el llibre traspua una pàtina moral que, en alguns moments, és més un llast que cap altra cosa.

La_sega-Marti_Dominguez-9788475885810Fins a un cert punt, la lectura de La sega, de Martí Domínguez, lliga amb aquest fil conductor. Després d’assistir a l’entrega dels premis de la crítica dels escriptors valencians, en què aquesta novel·la va ser guardonada (acumula, de fet, un bon nombre de distincions), vaig decidir-me a llegir-la. El tema que es proposa també té el seu potencial: la vida dels pagesos que es troben situats en la zona de foc creuat entre la guàrdia civil i els maquis, en plena postguerra, que converteix els masovers en víctimes injustes d’un conflicte en què s’han vist mesclats sense voler-ho. És innegable, també, des d’un punt de vista argumental, l’interès de la història concreta, amb un final que resol una sèrie d’enigmes fonamentats en la traïdoria, fins i tot en el cercle més proper al protagonista. Però el llibre no qualla perquè el narrador no és creïble (el seu discurs no és versemblant) i perquè una part del text defuig la narració principal per caure en la divulgació científica gratuïta, aquella que no aporta res de significatiu al desenvolupament argumental de l’obra.

8_incertagloriaLa decepció d’aquesta obra ha estat guarida, fa relativament poc, per Incerta Glòria, de Joan Sales, una senyora novel·lassa! L’he llegida en la versió incomprensiblement amputada (la darrera part s’ha publicat com a novel·la independent, amb el títol de El vent de la nit), la qual cosa ha fet que hi hagués una espera tensa mentre no arribava el segon volum de la novel·la. En el primer, Incerta Glòria, l’autor, a partir de la visió de tres personatges (i un quart, el magistral Soleràs, que els fa de lligam), fa un retrat de les dimensions morals de la guerra civil en el bàndol republicà, al front i a la rereguarda (on ni tot va ser bo ni tot dolent: l’actuació dels anarquistes, per exemple, és exposada molt críticament). M’ha semblat trobar-hi un fort rerefons cristià (i, diria, que les referències directes a la Bíblia són evidents: la travessa del desert i la multiplicació del pa o el mannà en els darrers capítols de la novel·la, per exemple). I tot per mostrar-nos que, la glòria, en qualsevol bàndol en conflicte, se la queden uns pocs i que, la gran majoria n’acaben essent víctimes anònimes. A El vent de la nit, la segon part de l’obra, s’arrodoneix el discurs, a partir de dues veus que completen la visió de la desfeta, ara des de l’experiència dels trenta anys de dictadura franquista.

56964125Mentre esperava l’arribada de la segona part de l’obra de Joan Sales, i encuriosit pel que s’hi deia dels anarquistes durant la guerra civil, vaig rellegir el clàssic Homenatge a Catalunya de Georges Orwell. El testimoni del protagonista durant l’estada que va fer al front i a la rereguarda (on va viure els fets de maig barcelonins) i els arguments que hi exposa, estan molt ben travats. I tot per deixar clar que les coses no són blanques o negres, que la guerra va ser molt complexa, amb llums i ombres en el si del bàndol republicà, amb les seves inexplicables lluites intestines.

Ara mateix no sé on en menarà aquest fil. No sé quin títol el continuarà. Potser no n’hi haurà, de títol. No ho sé. No en pas cap pena. Sé que tenc pendent, per exemple, el llibre de Montserrat Roig Els catalans en els camps nazis. Però no el tenc a mà i, a més, resulta que la narrativa concentracionària i la relacionada amb la guerra civil conviu amb altres temàtiques diverses que m’interessen, amb altres títols i amb altres gèneres que també han satisfet la meva voracitat lectora i que han fet, per ara, d’aquest estiu, un període literari gairebé rodó: Antoni Moll Camps, Joan Pons, Andrei Platónov, Begonya Pozo, Laia Martínez, Guillem d’Efak, Yasumi Kawabata, Josep Maria Esquirol, Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, JC Pons Alorda, Sergi Pàmies, Sònia Moll, George Steiner, Mario Benedetti, Liudmila Petruxévskaia, Francesc Serés o Sergei Dovlàtov. I els que hi queden.

Share Button