Fa tot just un any de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. S’ha escolat, per tant, una quarta part de la legislatura i, almenys en alguns mitjans, hem pogut llegir-ne valoracions i balanços, sobretot allí on els resultats van suposar canvis en les forces de govern. Bàsicament, el Partit Popular va cedir el govern autonòmic i, pel que fa a la nostra illa, el Consell Insular i una sèrie d’ajuntaments, com el de Maó, Ciutadella o Sant Lluís a opcions progressistes. De fet, els populars només conserven, a dia d’avui, els consistoris d’Alaior i es Castell.
Però, més que analitzar l’acció de govern dels passats tres-cents seixanta-cinc dies, que han donat per molt, tant per bo com per dolent, voldria centrar aquesta cabòria estival en un aspecte concret que hi ha implícit en aquests governs de canvi que van aparèixer en iniciar-se la nova legislatura. A nivell d’ajuntaments menorquins (i, fins a un cert punt, al Consell Insular) s’ha constatat la idoneïtat de les confluències d’esquerres. Hi ha qui dirà, i fins a un cert punt tindrà raó, que aquest és el fruit més evident d’allò que alguns van batejar com a 15-M, la revolta dels indignats. També ho és que una part d’aquest moviment es va canalitzar, amb totes les presses i problemes que la velocitat implica (les conseqüències de les quals ara comencen a patir), en un nou partit, Podemos. La realitat, però, és molt més complexa. No tot ve d’allà mateix. Em consta que a Maó, per exemple, es treballava en aquest sentit des de molt abans d’aquesta data icònica. També és ver, però, que tot hi ajuda.
Aquí és on volia arribar avui: a la idoneïtat de la fórmula de la confluència d’esquerres i, si pot ser, en la forma d’agrupació d’electors. Aquest format té tot el sentit del món, perquè és transversal i obeeix, de manera clara, a una presa de posició de baix cap a dalt de gent que ha decidit d’implicar-se en la gestió de la cosa pública, a nivell municipal. Crec que, independentment dels resultats concrets de l’acció governamental, que no escau avui d’abordar, exemples com el d’Ara Maó, tenen molt de mèrit. En aquest cas, a més, es parteix del fet que som davant d’una agrupació d’electors que ha avantposat els interessos del grup per davant de les sigles de partit. Hi ha integrants de la llista amb carnet de militant, però segur que més d’un s’equivocaria a l’hora de relacionar-los amb el partit a què pertanyen. Aquesta dada és magnífica.
En el fons, pel que fa a Ara Maó, ens trobam davant d’un grup de persones que han decidit d’implicar-se a fons i fer feina per gestionar allò que ens és més proper a nivell social: el municipi. Ep!, que ningú no es pensi que estic fent un panegíric a una opció política concreta: hi ha prou coses en l’acció del govern municipal maonès que no m’agraden (algunes mesures preses, algun regidor a qui va gros el càrrec…). Avui, però, m’interessa la forma més que no el fons. Perquè allò que és fantàstic és constatar que hi ha maneres alternatives de fer política, al marge de les dinàmiques anquilosades dels partits tradicionals, els quals intenten gestionar les institucions democràtiques des d’un funcionament, paradoxalment, opac a nivell intern, molt poc participatiu.
Al municipi les persones han d’estar per damunt de les sigles, dels partits. Ho demana la realitat social, la de la proximitat. No hi ha més ambició entre els integrants d’aquesta candidatura que la de fer feina pels seus veïns. En canvi, prou bé que hem vist com la dinàmica tradicional dels partits en fuig. En primer lloc, perquè moltes vegades, a l’hora d’elaborar les llistes electorals (que no són, malauradament, obertes) es segueixen criteris poc pràctics per als futurs administrats: compensar quotes de poder, col·locar els afins… En segon lloc, perquè moltes vegades aquests partits són entesos com a plataformes per a la promoció personal: l’ajuntament és només el primer esglaó d’una trajectòria que cerca, possiblement, acabar vivint de la política. I, en tercer, perquè moltes vegades, les directrius polítiques dels partits vénen de molt més amunt, de visions globals que no tenen perquè casar amb les necessitats específiques d’un lloc (i com que la disciplina de partit és, es veu, un dogma de fe, ens trobam casos en què s’acaben defensant interessos contraris perquè el partit ho imposa). Tots en coneixem exemples. Que ara mateix hi hagi un personatge que, després d’haver passar per una regidoria sense cap pena ni glòria, sigui assessor d’un senador obeeix al que acabam de dir: gloriosa carrera política!
El pas per la política hauria de ser un parèntesi. I, d’alguna manera, hauria d’implicar el major número possible de gent en la gestió d’allò comunitari, el que ens és proper: el veí, el carrer, el barri, el municipi. Hi hauria d’haver més rotació en els noms. Si tots en formam part i tots en som, en certa manera, responsables (massa com per cedir aquesta responsabilitat tan fàcilment a uns tercers), no hi hauríem de passar-hi el major número de persones possible, algun dia, per aquest camí? Una agrupació d’electors com Ara Maó crec que ha respon a aquesta forma de veure les coses.
El problema principal, però, és que les confluències només són factibles a nivell local. Només tenen sentit a petita escala perquè aquesta és la realitat més propera per a la gent i aquella en què la capacitat d’intervenció és tangible. I, com més petita és la comunitat administrada, més significativa és l’acció de les institucions que la gestionen. A Menorca, a més dels ajuntament, hi podríem incloure en aquest grup el Consell Insular. A Barcelona i a València, per exemple, tot i que també hi governen opcions de confluència, aquesta manera de fer es dissol en les macroestructures metropolitanes i ja no és el mateix.
Quina hauria de ser la solució òptima a nivell supramunicipal, on la proximitat desapareix i les relacions es despersonalitzen? Un regidor te’l pots trobar pel carrer i pots parlar-hi, fer-li saber allò que et preocupa. Amb un ministre açò és impossible. Com més llunyana del ciutadà, més perd la seva essència, l’administració. L’estat cau massa lluny de la gent. Açò fa que hi tenguin més facilitats per a fer i desfer al seu aire les grans corporacions polítiques. Els ciutadans no són insensibles a aquesta realitat, tal i com es pot veure en les dades de participació a les eleccions, que davallen a mesura que les institucions són més llunyanes. Però el sistema, aquí, va coix. I no se m’ocorre què fer per millorar-ho.
Visits: 0