Algunes de les reflexions d’aquest text neixen d’una conversa amb na Diana.
Un dels llibres que vaig abordar l’estiu passat va ser Sicília sense morts, de Guillem Frontera, una novel·la prou entretinguda que gira al voltant de la corrupció a les institucions mallorquines. Protagonitzada per un periodista fet a l’antiga, una mena d’antiheroi massa tòpic pel meu gust (fet que resta efectivitat a la narració), a les pàgines del llibre apareixen polítics mediocres que són emprats com a testaferros, en què en tost de caps de cavall a la capçalera del llit apareixen rates putrefactes, en què els assessors polítics fan i desfan a lloure… L’obra es resol a partir d’un gir massa forçat i, per tant, poc convincent, que evidentment no explicaré. Un dels grans encerts del llibre, però, n’és el títol. Mallorca, en tant que illa bessona de Sicília, és presentada com a terra de corrupció i, per tant, hi trobam la presència de mètodes mafiosos imbricats, fins i tot, en l’administració pública. Hi ha, però, una diferència fonamental: fins ara, el codi d’honor d’aquesta cosa nostra mallorquina (lo nostro, hauríem de dir?) no ha hagut de recórrer, que se sàpiga, als assassinats.
La novel·la de Frontera és, i l’autor ho remarca en les pàgines inicials, ficció. Però diu el tòpic, i és ben cert, que la realitat sempre acaba superant-la, per molt truculenta que arribi a ser. Per açò no ens sobta que, durant els darrers temps haguem tingut exemples a bastament d’una manera de fer les coses cent per cent camorrista a les terres mallorquines. Tant, que fins i tot hom pot arribar a pensar si no ens trobam davant d’un tret identitari illenc, més genuí encara que les galletes d’Inca, el licor d’herbes o el Casta, i del qual en serien exemples les estades a la presó de gent tan significativa com Maria Antònia Munar o Jaume Matas, les desfilades per la passarel·la del jutjats al judici del cas Nóos i els empalmats (sembla el nom d’un grup punk dels anys vuitanta!), o les seves conseqüències en forma de despropòsits de ciment com el Palma Arena o el Palau de Congressos, edificis que harem de pagar durant anys entre tots.
La temptació de creure que la corrupció és sistèmica a les institucions illenques és comprensible si en fem la llista detallada. És injust? Sí. Però és raonable. Mallorca, s’assembla a Sicília, però sense morts. La versió nostrada va per una altra banda, com es dedueix de la immensa illa de brossa que ha començat a aflorar darrerament, els detalls de la qual, a mesura que es van coneixent, posen els pèls de punta. Roberto Saviano pagaria per tenir un material tan bo, amb què podria escriure, pel cap baix, una trilogia sobre les corrupteles de la policia local palmesana, que ha superat tots les registres establerts fins ara.
Algun mitjà digital ha recorregut a un titular tòpic per a referir-s’hi: sexe, drogues i rock and roll. El titular és injust en una tercera part. De rock and roll, poc, per no dir gens: amb propietat, caldia parlar de canción española rància, la dels toreros i les folklòriques, la que reprodueix els esquemes més extrems de la societat patriarcal (anar de putes, fer unes retxes i, ja que hi són, segellar pactes entre cavallers –tots mascles– per repartir-se els negocis, els uns, i per fer veure que res no passa, la resta).
El que anam coneixent, com si fossin capítols d’un culebrot morbós, es va superant a cada entrega. De fet, Rodrigo de Santos, protagonista fa uns anys d’una mena de Sodoma i Gomorra regional, sembla un escolanet si el comparam amb l’actualitat farcida, també, d’orgies de sexe i drogues, però amb l’afegit de la manipulació, presumptament, d’oposicions al cos policial per afavorir l’entrada de talps afins al capo mafiós, extorsions a empresaris i a testimonis protegits, pallisses i una llarga tirallonga de pràctiques il·legals. Tot sembla que per controlar el negoci dels locals nocturns palmesans.
Costarà molta feina netejar la imatge de la policia municipal. O que la gent no es demani si açò és un fet puntual o passa igual per tot: tendim a generalitzar. La realitat hi ajuda. Per aquest motiu, caldrà un plus de transparència i exemplaritat per tal de recuperar el prestigi perdut, perquè desaparegui qualsevol sospita que pugui afectar el cos policial i les institucions de què depèn. Sembla que ja s’han impulsat algunes mesures al respecte, enllà de les estrictament judicials (canvi de comissari, expedients sancionadors…), però el camí que s’ha de recórrer serà un calvari.
De tot açò, també, en surt una pregunta. Malgrat l’evidència de les coses, malgrat els exemples reiterats de corrupció sistèmica, com pot ser que les conseqüències polítiques que se’n derivin siguin zero i que aquesta gent segueixi guanyant les eleccions? Gemma Cabot en feia broma a les xarxes socials: tal i com hem vist que van les coses, si s’hagués destapat el saig-de-Palma-gate durant la campanya electoral, segur que el PP hauria tret la majoria absoluta, afirmava. Si fins i tot han augmentat els vots a Catalunya després de saber-se les maquinacions de l’inefable Fernández Díaz i el seu lloctinent Marcelo!
La resposta a la pregunta no és fàcil perquè, per sort, la realitat és complexa. Hi juguen diversos factors. El vot amb la pinça al nas n’és un: el mal menor, atiat per la por al canvi, als extremismes i radicalismes (que ara, pel que es veu, vénen de Veneçuela i, el que és més greu, la gent s’ho creu!) fomentada i repetida fins a fer oi pels mitjans afins al poder (que, a la pràctica, són gairebé tots). Però hi ha un altre factor que a mi em preocupa tant o més, perquè no depèn dels altres: la incapacitat d’articular-hi una alternativa amb cara i ulls, creïble més enllà de les paraules, sustentada pels fets. En pos un exemple dolós però ben representatiu: fa un any ja dels canvis de govern a les Illes. El sainet a l’hora de repartir-se les conselleries del govern balear no presagiava res de bo. Va ser un intercanvi de cromos pur i dur, en què la prioritat fou el repartiment de cadires en funció de les quotes de partit. Independentment de cap altra cosa: el carnet abans que el currículum acadèmic. Amb el trist resultat, entre d’altres, d’una conselleria poti-poti de Cultura i Transparència, deixada de la mà de déu, és a dir, en mans dels menorquins, però sense gairebé dotació econòmica i que, a la pràctica, no pot fer res més que declaracions de bones intencions. Poques, pel que sembla. I que ja va per la segona consellera. Amb socis com aquests, qui vol adversaris polítics? Estèticament (i no diguem a nivell pràctic), açò fa molt de mal, no deixa de desprendre una pàtina de corruptela, també fa ferum de màfia, ni que sigui de baixa intensitat. És difícil de distingir-hi l’interès col·lectiu, en aquestes actituds. No ajuda a netejar la imatge d’una Sicília sense morts, que és, pel que es veu, molt més transversal del que sembla.
Visits: 1