EL 20D ens he deixat un resultat molt difícil de gestionar. S’ha acabat el bipartidisme i amb ell tota l’arquitectura institucional de la transició que garantia l’estabilitat. Sense cultura de pacte, Espanya es veu abocada a un període d’inestabilitat sense precedents que no agradarà gens ni a Europa ni a l’IBEX 35. La ingovernabilitat d’Espanya es veu agreujada per l’extraordinària fluïdesa de l’electorat que ha deixat de banda les fidelitats d’antany. Una dada, gairebé dos de cada tres electors d’En Comú podem no van donar supoart a Catalunya sí que es pot. Com es possible que en 3 mesos una mateixa candidatura guanyi i perdi tants electors? El 20 D ja ha passat. Ara comença el més difícil el 21 de desembre
I a Espanya ara què? Complicat. No hi cap combinació que sumi. I per tant no hi ha perspectiva d’un govern sòlid i estable a la vista. Els poders fàctics, incloses les principals cancelleries europees pressionaran per un govern de concentració PP-PSOE segurament sense Rajoy. Ara bé això seria un suïcidi pel PSOE que faria Pablo Iglesias president a les properes. L’alternativa és un govern multicolor amb un caramull de sigles i cares impossible de gestionar i sense majoria al Senat. Sincerament no crec que s’arribi ni a plantejar. Per tant l’única sortida són unes noves eleccions, que es podrien celebrar immediatament o després d’un curt període d’interinatge. Si el PP fos capaç de renovar-se – difícil- podria plantejar-les en clau de governabilitat. Podria dir «o ens dones la majoria o Espanya és un lio». Amb en Rivera fora de joc i amb un candidat amb cara i ulls, tindria possibilitats d’imposar-se. Estaríem davant d’una segona volta més presidencialista. Aquesta sortida té dos problemes evidents, les tensions internes del PP que impedirien la renovaciói les obligacions financeres que imposa Europa.
I Podemos ara què? Comença el més difícil. Ha tingut un bon resultat, sobretot a les zones «plurinacionals». A les zones més «espanyolistes el seu resultat ha estat en alguns casos discret, per exemple a Aragó – «nuestro Ohio» – que ha quedat molt lluny de les expectatives. Açò vol dir que la majoria de diputats podemistas tenen «hipoteques» nacionals per poques que siguin. Açò condiciona moltíssim el marge de maniobra de Pablo Iglesias. SI vol guanyar ha de penetrar el centre i el sud robant de Cs i PSOE i ho ha de fer sense perdre el caràcter plurinacional de Catalunya, Galícia i València. Encara hi ha marge però no serà fàcil. L’altra temptació és traslladar el resultat de les generals a les autonòmiques. Estic pensant especialment amb el País Basc. Puc estar equivocat però crec que seria un greu error. Ja ho vam veure a Catalunya. I el que dèiem abans els votants són més infidels que mai. La seva poció màgica passa per aliar-se amb forces locals. Els hi permet adaptar-se al discurs a cada realitat sense perdre de vista una visió estatal i alhora evitar intrusions indesitjades dins el partit. La sort avui els somriu, però no és segur que duri massa. Ara han de fer feina al parlament i a les properes passar comptes. Potser que millor allargar la campanya fins el juny?
I a Catalunya ara què? Interessant. El resultat atura de moment la guerra bruta de l’estat contra Catalunya, dóna aire a un acord de govern més sòlid que l’espanyol i segons quin sigui el desenllaç a Madrid posa en safata una ruptura amb Espanya. Esteim davant una partida de pòquer d’alt voltatge per la qual Mas només li queda una sola carta i marcada. Passarà el que hagi de passar. En qualsevol cas aquestes eleccions han posat de manifest el greu error de l’independentisme i que no és altre que posar la independència per davant del model de país que es vol construir. Si una cosa vaig aprendre a Escòcia és que la independència esdevé possible només quan els models de país entre la colònia i la metròpoli són divergents. I en aquests moment gràcies a Ada Colau als ulls de molta gent els models de país tornen a convergir. No és clar però que aquesta nova convergència duri massa ni que sigui prou sòlida. Pablo no és de fiar. Efectivament cal sumar, però més important que açò és demostrar que la ruptura real passa per trencar amb Espanya. Sense Mas no seríem on som però qui té raó és Junqueras. En qualsevol cas les dues forces sobiranistes han fet bé els deures, un trencant amb pujol i Duran, i l’altra apostant de valent per l’àrea metropolitana. Culminar el procés en 18 mesos o preparar una nova etapa política, aquest és el dilema
I a Més ara què? Reflexió. Les illes balears són la única província espanyola amb llengua pròpia sense diputats «propis» si acceptam Marea i compromís-Podem com a propis que en part ho són. Sense tele ni diners i amb la força de Podemos el repte era sens dubte molt difícil però n’hi ha més valgui la redundància. El quid de la qüestió és que no hem estat capaços de contestar la pregunta de perquè la gent ha de votar més a unes generals. El discurs de «A Madrid amb veu pròpia» senzillament no suma per molt bé que l’articulis. Ho hem provat mil i una vegades i sempre ens falten 10.000 votants. Igual que compromís Més ha de ser molt més que una eina per defensar els nostres interessos, ha de ser també i sobretot l’esquerra de les Illes que construeix un país millor des de Menorca, socialment més just i que treballa per exercir l’autodeterminació. Ho som al parlament Balear però no ho som a Madrid. Vam estar molt a prop d’aconseguir-ho al senat amb la candidatura unitària que finalment va fracassar per culpa de la miopia de Podemos de Palma. Un dia hi arribarem, segur. Els candidats ho van fer molt bé, eren els més preparats. Tanmateix el missatge central no era el bo. Enlloc de fer avions de paper hauríem d’haver dit «Fem fora Rajoy, vota verger»
Visits: 0