Joseba Sarrionandia: dos contes més

[Per al recital “Rompre Barrots” vaig traduir tres contes. Només en vaig llegir un (i un fragment d’una entrevista a l’escriptor basc), que vaig publicar aquí la setmana passada. Avui, per tant, complet l’entrega]

Ez_gara_geure_ba_49feaa9e6820b-209x300

Durango 1937

Oblidem la destrucció, el dolor, la tristesa. No toquem aquests maons trencats, aquestes cendres encara calentes, ni aquesta sang aferradissa. No escoltem els gemecs, no oïm els insults que ressonen sota aquests sostres esfondrats, desentenguem-nos fins i tot dels comunicats de ràdio dels vencedors.

No hem de percebre aquesta olor de sofre, ni advertir les emanacions dels cossos tacats, ni tan sols les del perfum d’aquestes ampolletes rebentades. Fem com si no contemplàssim aquesta ciutat de pilastres esbucades, ruïnes encara il·luminades per les flames, fem com si no veièssim aquesta mà de fillet tallada arran i sola.

No hem d’afigurar-nos que ens arrossegam com llimacs aixafats, ni pensar que ens descomponem com víctimes d’una plaga, que ens dissipam com els heretges incinerats en el passat.

No ens espantem per indicis que provenen d’aquest entorn i de l’interior del nostre propi cos: el fet que hagis oblidat algunes paraules, per exemple; o aquella mà truncada i sola que baixa per l’escala destrossada a la recerca de sa mare i tropissa amb el teu cor i l’esprem amb els seus blancs dits.

Desconeguem tota aquesta destrucció, aquest dolor i aquesta tristesa. Abandonem aquest atordiment i imaginem que el món és apacible i bell; imaginem que estem vius.

Sarrionandia, J., “Durango 1937”. Ez gara geure baitakoak (No som de nosaltres mateixos), Elkar, 1989.

Brega de carners

A la plaça, cadascun dels carners acumula tota la força per a l’escomesa. Fa unes passes enrere, força passes enrere, i es llença desmesurat cap endavant. El xoc dels dos carners és tremend, les gotes de sang esquitxen la gent. El cruixit del cop es mescla amb els murmuris, les apostes, la cridòria.

Els carners reculen i, rodejats per tota aquella gent que els anima amb delirant entusiasme, es llencen de nou al xoc. Cap d’ells no es rendeix, atordits pel cop es queden paralitzats només durant un moment, immediatament retrocedeixen per embestir de nou. La plaça reté l’alè, enardida, mentre els carners es llencen a l’enèsim xoc.

De sobte, dos espectadors s’enfronten. De manera molt semblant als carners, retrocedeixen i es llencen l’un contra l’altre frontalment. Tot d’una es multipliquen els aparellaments d’espectadors enfrontats. S’impugnen, es contradiuen, s’amenacen i, després d’haver ingerit un cafè doble i una copa de brandi, els més entusiastes s’hi llencen de cap. La topada és descomunal i, atordits tentinegen per un moment. En recuperar el discerniment, retrocedeixen sense perdre de vista el contrari.

Cada cop són més. Sense cap mena de covardia van cap enrere per llençar-se de cara. En aquesta hora, tots participen ja de la baralla, abaixen el cap i s’abraonen frontalment contra qualcú. Les topades consegüents són esgarrifoses. No hi deixa d’haver apostes i crits, mentre tothom xoca a la plaça.

Els carners de veritat s’aturen, perquè ningú ja no els envolta, ni els deixa espai, ni els carrega l’aire que respiren. Entre caps rebentats, entre curses creuades, entre esbufecs i cruixits de materials ossis, els carners de veritat se’n van.

Sarrionandia, J., “Ahari topeka”. Ez gara geure baitakoak (No som de nosaltres mateixos), Elkar, 1989.

Share Button