De lleis i àmbits d’ús (VII). La situació sociolingüística actual. Demolingüística

Pel que fa al context demogràfic, amb una crisi ben activa que condiciona una taxa elevada d’atur i en què s’han aturat els fluxos migratoris i no hi ha gairebé un creixement natural de la població, l’informe estableix que 13,6 milions de persones viuen als territoris del domini lingüístic de la llengua catalana. D’aquests, a partir de diferents enquestes d’usos lingüístics, un 72,5%, és a dir, 10,1 milions són catalanoparlants. És a dir, són persones que manifesten la competència de poder parlar en català (si ho fan freqüentment o no són figues d’un altre paner). La xifra crida a l’optimisme: mai no n’hi havia hagut tants. Amb aquests números, el català ocupa el lloc setzè en l’Europa dels vint-i-set. Malgrat aquesta realitat, però, com ja hem dit, el català no és oficial a les institucions europees (en què sí ho són 11 lengües que tenen menys parlants) i és l’únic cas, dins de l’espai Shengen, de llengua parlada per més d’un 10% dels ciutadans que no és reconeguda com a oficial de tot l’estat.

Seguim amb les dades. Només 4,4 milions de catalanoparlants la tenen com a llengua inicial, és a dir, l’han apresa per transmissió intergeneracional, fet que mostra una gran capacitat d’atracció de la llengua. Segurament, més d’un d’aquests gairebé sis milions que l’han apresa a posteriori la transmetran de manera naturals als fills, una dada fonamental a l’hora de garantir-ne la continuïtat.

Si entram a l’anàlisi en detall, veiem que hi ha una sèrie de percentatges d’incompetència preocupants, per zones: a les Illes Balears, un 28,45 % (gairebé una de cada tres) persones no saben parlar en català, percentatge que s’eleva fins al 41,63% a la zona catalanoparlant del País Valencià. Només amb aquestes xifres es desmunta la idea que vivim en una socitat bilingüe. Només ho són els catalanoparlants, la llengua dels quals, la pròpia del territori, es troba minoritzada des del moment en què no és el vehicle de cohesió de tota la societat (gairebé una tercera part en queda fora). Les dades generals, a més, mostren un contrast competencial entre la costa i l’interior, en què el major dèficit en competència oral es dóna a Eivissa i a les regions de València i Alacant.

En el cas menorquí, la dualitat es manifesta en les coordenades llevant-ponent. Tot i que, com ja hem dit, ens manquen dades, sí que es poden fer algunes apreciacions. El material més antic de què disposam és de 1980, i ens el proporciona Ignasi Mascaró a l’Enquesta Sociològingüística als maonesos. En aquest municipi, tot just acabat el franquisme, i força abans de l’aprovació de l’Estatut i de la Llei de Normalització Lingüística, un 95,8 % entenien el català, un 85,1 el parlaven [xifres molt elevades], però només un 40,04 % el llegien i un pobre 6,07 % l’escrivien. Els dos darrers percentatges eren el resultat de la desaparició de la llengua durant més de quaranta anys dels àmbits formals. Els dos primers mostraven que el català era una llengua força normal en els àmbits informals. Aquestes dades, d’altra banda, contrasten amb les que analitza Àngel Mifsud a l’article “Menorca i la llengua: un missatge en un bòtil”, d’un quart de segle més tard. És ver que les metodologies emprades són diferents, però es comprova com, gràcies al sistema educatiu, que va incorporar al anys vuitanta l’aprenentatge de i en llengua catalana, el percentatge de gent de l’illa que manifesta saber-la escriure puja fins al 28% (vint-i-dos punts percentuals!). Així i tot, les dades maoneses contrasten amb les del global de l’illa (un 32%) i amb Ciutadella (41%). Amb encert, Mifsud diu que el vaixell de la llengua, a Menorca, s’escora per la part de llevant, i apunta a raons complexes per explicar-ho, que situa en la construcció de l’estat burgès al XIX. Les darreres dades de què disposam són les que l’IBESTAT va publicar al 2010 a Les Balears en xifres. Tornam a mesclar dades extretes mitjançant metodologies diferents, conscients de la manca de rigor que aquest fet suposa. Així, al 2010, a Menorca, un 88,99 % de la gent manifesta entendre la llengua, un 68,5 % la sap parlar (d’aquests, però, un 32,75 no ho fa gairebé mai), un 72,69 la pot llegir i un 53,18 diu que és capaç d’escriure-la. En quinze anys, i gràcies al sistema educatiu, han augmentat molt positivament les competències llegir i escriure, vinculades als àmbits d’ús formals, aquells que empren l’estàndard de la llengua (si les circumscrivim a persones de fins a quaranta anys, les que han passat per l’escola, les dades competencials pugen fins a fregar el 90% en lectura i escriptura). En canvi, han davallat les dues primeres, entendre i parlar, lligades als àmbits d’ús col·loquials. S’haurien d’analitzar les causes. Possiblement, però no només, els darrers fluxes migratoris i la capacitat de la societat receptora per integrar-los ajudarien a fer-ho. A Catalunya, per exemple, un 40% dels resident estrangers europeus parlen català, la comprensió entre els estrangers que hi resideixen ha augmentat un 21% en els darrers deu anys i un 93% dels estrangers d’Amèrica del sud entenen el català. Seria força interessant tenir dades illenques en el mateix sentit.

Visits: 1