Ens centrarem en un camp concret de la Política Lingüística, el que trobam aplicat a nivell estatal amb l’objectiu de gestionar la diversitat pel que fa a les llengües presents al territori. D’acord amb Albert Bastardas, podem fer una gradació a partir d’un continum “que aniria d’un extrem de màxim reconeixement de la igualtat oficial de les diferents llengües parlades per les poblacions fins a la nul·la existència de disposicions oficials en favor de cap varietat lingüística que no fos l’única adoptada amb caràcter exclusiu per l’Estat”. En l’extrem més favorable al que Bastardas anomena “multilingüisme igualitari” hi situam Bèlgica, Suïssa i Canadà. Aquests estats, organitzats de manera federal, grosso modo reconeixen més d’una llengua com a oficial de tot el territori, però oficialment són monolingües a nivell intermedi. Diu Bastardas, tot parlant de Suïssa:
L’alemany, el francès i l’italià són llengües oficials de la Confederació Helvètica en el nivell federal, la qual cosa implica el seu lliure ús en totes les institucions d’aquest àmbit, ja sigui per part d’un diputat al parlament o bé per part d’un ciutadà que s’adreça a un ministeri determinat. […] [A nivell cantonal] Cada territori té declarada, en general, una única llengua oficial que és el vehicle de la totalitat de les comunicacions oficials i, en la seva gran majoria, també de les no oficials, com a garantia de pau i d’estabilitat lingüística. Això implica, per exemple, que un ciutadà suís de llengua francesa no té el dret de ser atès en francès ni de demanar-lo per als seus fills com a llengua de l’educació si es troba en el cantó on l’alemany és la llengua oficial territorial. Si es canvia de cantó no traspassa cap frontera estatal però sí que travessa una frontera lingüística. La igualtat rau en el fet que si el que canvia de territori és un germanòfon, per exemple, tampoc no pot esperar ser atès en alemany en un cantó de llengua oficial francesa. És doncs, a la pràctica, una juxtaposició d’unilingüismes oficials territorials amb unes institucions centrals multilingües.
Seria molt interessant aprofundir en el cas suís, per exemple en el sistema educatiu, gràcies al qual els alumnes assoleixen un bon nivell de coneixement de llengües. No debades, la Consellera insular de Cultura, Maruja Baíllo, va manifestar públicament que el suís era el model lingüístic a seguir en l’àmbit educatiu. M’agradaria parlar-los-en, però aquestes, ara mateix, són figues d’un altre paner. Ho deixarem pendent per a una millor ocasió.
A l’altra banda del continum proposat per Bastardas, hi trobaríem aquells estats que es declaren monolingües oficialment i que no reconeixen cap altre dels idiomes presents dins les seves fronteres (que hi són!) i, a l’extrem de l’extrem, els casos en què aquests estats han perseguit i castigat la diversitat lingüística interna (amb l’Espanya borbònica dels Decrets de Nova Planta o la de Franco com a exemples que ens poden ser més propers). En una situació intermèdia hi trobam els estats que, oficialment es declaren unilingües a nivell integral (una única llengua oficial) però que, “reconeixen diferents graus d’oficialitat lingüística a diverses llengües, només però en l’àmbit territorial estricte d’aquestes”. Aquesta és la situació d’Espanya i Itàlia. Seguim emprant els mots de Bastardas:
Espanya reconeix avui l’oficialitat del català, del gallec o del basc, però circumscrita al territori estricte de les comunitats autònomes respectives —fet que afecta, però, legalment (si més no en teoria), tant les seves administracions autonòmiques com l’anomenada «administració perifèrica» de l’Estat. En aquest model, a diferència dels basats en el multilingüisme igualitari, els ciutadans no castellanoparlants no poden adreçar-se en la seva llengua a les institucions estatals centrals i són ells, doncs, els que s’han d’adaptar a tals organismes. En el cas espanyol, on la llengua del grup demolingüísticament majoritari sí que és considerada oficial arreu sense distinció d’àrees regionals, no existeix com a tal cap principi de territorialitat exclusiva per a les llengües no castellanes, les quals, doncs, no disposen d’espais unilingües propis, amb la consegüent inseguretat i inestabilitat futures per a aquestes comunitats lingüístiques. Malgrat això, els governs autonòmics estan capacitats per a regular, encara que no totalment, determinades àrees de la seva competència, com ara l’educació i l’administració intermèdia, en les quals poden declarar com a llengua principal i prioritària —si bé no pas exclusiva— el codi autòcton.
Altres autors presenten gradacions similars pel que fa a la gestió estatal del multilingüisme. Miquel Siguan, parla, en primer lloc, d’estats monolingües, (“que reconeixen una sola llengua com a llengua nacional i basen la seva política lingüística exclusivament en la defensa d’aquesta llengua” i cita França); en segon lloc, d’estats amb protecció de les minories lingüístiques (“reconeixen una sola llengua com a llengua nacional i […] no reconeixen drets polítics a les seves minories lingüístiques, però adopten mesures per protegir i defensar les llengües minoritàries”, i cita Holanda i el frisó); en tercer lloc, d’estats amb autonomia lingüística (“una única llengua oficial estatal però amb una certa autonomia política a territoris amb llengua pròpia, drets polítics que inclouen la cooficialitat de les llengües en l’àmbit del territori i la possibilitat d’establir una política lingüística pròpia”. Aquesta és la realitat d’Espanya); en quart lloc, trobam els estats amb federalisme lingüístic (“en què cada unitat federada té la seva llengua pròpia i la seva política lingüística i totes les llengües tenen la consideració de llengües estatals”, com hem vist que passa a Suïssa i a Bèlgica); finalment, Siguan tanca aquesta gradació amb els estats plurilingües (“reconeixen dues o més llengües? com a llengües estatals i adopten mesures perquè totes elles puguin ser conegudes i utilitzades a tot el territori de l’Estat”. L’exemple, en aquest cas, és Luxemburg).
Visits: 5