Hi ha qui pensa que un dels aspectes més característics d’aquests temps líquids o hipermoderns que estem vivint és la tendència dels ciutadans a convertir-se en consumidors acrítics, als quals tot allò que els donen ja els va bé. Aquest procés que degrada la persona es pot pal·liar (i, amb un major esforç, evitar) exercint la crítica, és a dir, fer funcionar el criteri, des de la perspectiva constructiva, és a dir, fonamentada i rigorosa i amb l’objectiu final de contribuir a la millora.
Aquest exercici d’higiene ciutadana, avui, vull exercir-lo al voltant de la sessió del Mèdit Fillets, del 15 de juliol de 2014, a la qual vaig assistir (era la segona vegada que ho feia) i que em va deixar, en acabar, un sabor agredolç a la boca, esper que per una manera poc curosa, sense cap mala fe al darrere, de fer les coses.
La projecció dels curts d’animació estava convocada a les 18 hores. Vint minuts abans ja feiem coa. En aquesta hora, alguns dels organitzadors entraven als Socors amb l’ordinador portàtil i les taules per al projector. Corregudes de darrera hora. Posar-s’hi tard és un mal hàbit. La paciència dels més petits s’acaba molt prest. Era evident que, un altre any (no era la primera vegada que passava), començaríem tard. A les 18.35 hores s’iniciava la presentació de l’acte.
Amb les presses, segurament no es va poder provar el so com calia. A les fileres de darrere, on seia, no es va sentir gairebé res dels mots introductoris. La cosa es va repetir durant el primer curt, en què els encarregats de la part tècnica van jugar amb el so de l’ordinador i de la taula de mescles fins a aconseguir un volum força alt, tot i que molt mal equalitzat. En un treball cinematogràfic hi sol haver tot un equip que treballa perquè el so del film sigui tan bo com la fotografia, el guió, la interpretació dels actors… Amb la mala sonorització del Mèdit Fillets no vam poder gaudir d’aquest aspecte, es van perdre molts detalls sonors: els pocs diàlegs sorgien de la ultratomba (sort dels subtítols per saber que s’estaven produint!). Potser la sala de projecció, el temple dels Socors, és mala de sonoritzar. No ho negaré. Però amb temps i un tècnic de so competent es poden fer coses dignes. També millorarien si sabessin com funciona el portàtil (pel que fa al volum, per tal d’evitar la finestra emergent de Google Drive que va patrocinar gens subtilment una part d’un curt, o per emprar un millor programari de reproducció multimèdia, que evitàs haver de veure, entre curt i curt, l’escriptori de l’ordinador).
D’altra banda, problemes tècnics a part, me sembla que en aquesta sessió es va produir, pel que fa als continguts, la típica confusió (de primer de cinema) entre animació i públic infantil. No necessàriament van junts. En aquest cas, més de la meitat de les feines que s’exhibiren eren adreçades a un públic adult. Alguns treballs, la majoria, eren molt bons, però dubt que els fillets i filletes, menors de deu anys, que eren a la sessió, en seguissin el fil. Per tant caldria, de cara a properes edicions, tenir un poc més de criteri a l’hora de seleccionar els títols, d’acord amb el públic a qui es dirigeix preferentment la sessió.
Aquests detalls que acab d’enumerar poden semblar obra d’un perepunyetes. És ver i no ho neg: ho som. Per açò, perquè hi reflexion, potser no tenc del tot clar que a un festival que funciona gràcies al voluntariat no se li pugui exigir l’excel·lència. O sí? Per què no? No és una qüestió econòmica. Podria dir que vam pagar una mínima entrada i, a canvi, n’esperava rebre uns mínims que no es van assolir. El Festival compta amb un número genys menyspreable de patrocinadors amb què sembla que els recursos estan garantits. Però no vull anar per aquí. Només m’interessa d’apuntar alguns aspectes que, amb un altre enfocament per part de l’organització del certamen, poden fer que les coses funcionin millor, tot garantint la satisfacció del client i, alhora, la continuïtat d’aquesta part del festival.
Ara bé, si he escrit aquestes ratlles sobre el Mèdit Fillets i no ho he fet, per exemple, per explicar el mal servei que ens van donar després a un bar a l’hora de sopar – amb les coses que es podrien dir del nivell de la restauració a Menorca! – és perquè s’ha travessat una retxa vermella, la del tracte rebut per part dels responsables de l’acte, amb l’agreujant de la reincidència: els mateixos errors d’un any per l’altre. Un dels alicients per als fillets era el presentador de l’acte, Ferran Vilajosana, que fa de Roc al Club Super 3. A l’hora de la veritat, com l’any passat, de l’actor, res de res. En acabar, en vam demanar els motius: “ve dijous; el diari ho diu malament”, va ser la resposta. Pilotes fora. En rebatre-ho, tot dient que la informació apareixia a la pàgina web del festival (per cert, no n’hem trobat la versió en català) i als tríptics informatius, la resposta va canviar. Però més pilotes fora!: “cada any hi ha alguna coseta”. Cap pega, si no fóra perquè aquestes “cosestes” són les mateixes de l’any passat. Qualcú amb mala fe podria pensar que, per segon any consecutiu han emprat el nom d’un conegut com a esquer i que, si cola, cola. A l’hora de presentar l’acte, ningú no va dir-ne res (hi ha un error, no ha pogut venir: cap referència). Malgrat ésser un aspecte secundari, alguns fillets esperaven –ja que no va ser possible l’any passat– poder veure un dels seus herois televisius i en van sortir decebuts.
Una cosa és funcionar de qualsevol manera, però amb bona voluntat, i una altra és enriure’s de la gent. Hi ha poca distància entre una i altra. Determinats detalls, a més, fan que no se’n percebin correctament les fronteres. Per evitar-ho, només cal corregir-los, abans d’escalivar ningú, si pot ser. Açò és el que demana, modestament, aquest text. El proper any, m’ho ben pensaré abans d’assistir al Mèdit Fillets, perquè en aquesta la sensació final no l’ha poguda endolcir ni el donut de xocolata que van repartir als fillets al final de la sessió.
Visits: 0