D’un temps ençà m’estic habituant a viatjar. Són sortides curtes, per poc temps, d’un dia o dos. D’aquestes anades i vingudes, de la darrera en concret, en vull deixar constància escrita (amb el marge d’una setmana de diferència, que és el temps que he hagut de menester per ordenar les notes que he anat prenent al respecte). La periodització en marca, també, el ritme de publicació (set entregues). N’he fet d’altres, de viatges. Pocs de veritat, és ver, i aquests m’estim més conservar-los a la memòria i prou.
M’he acostumat relativament a les habitacions dels hotels i als aeroports. No m’agraden perquè hi regna la impersonalitat i la fredor. Només les toler com a mals menors. Fins aquest cap de setmana, en què per primera vegada he viatjat a contracor. Potser açò explica que el gris hagi tenyit la visió d’aquesta primera visita a Alacant. Perquè el paisatge no només es veu amb els ulls: hi ha altres tipus de mirades més sinceres al darrere de les ratlles següents.
Divendres, 6 de juny de 2014
Capvespre
A les tres ha sortit el vol que m’havia de dur de Palma fins a Alacant. Les connexions aèries entre les Illes i la península són molt precàries. En som víctimes. En aquest cas, ha necessitat passar tres hores a l’aeroport mallorquí abans de l’enllaç amb el vol que m’havia de dur al sud del País Valencià. Podia haver estat pitjor, però no gaire. He arribat al migdia i, una hora i mitja després, era hora de dinar. No hi havia temps de baixar a Ciutat i el menjar de les franquícies aeroportuàries és abominable. Hi ha un restaurant, tot sortint de la terminal, on serveixen menús, especialment orientat als treballadors. El menjar és mínimament menjable. Però tot té els seus efectes secundaris. He hagut de tornar a passar els controls de seguretat i caminar per un edifici que no acaba mai. Hi ha algun arquitecte no megalòman que hagi dissenyat algun aeroport? El de Palma és faraònic, inabastable, caòtic. Els controls de seguretat formen uns embussos de cal déu, que en un divendres de juny poden fer perdre la paciència a qualsevol. A més, fan passar a tothom pel dutty free, idea brillant, a vam si hi compram qualque cosa, però el tabac, la colònia o l’alcohol no em criden l’atenció. Vint-i-cinc minuts després d’entrar a l’aeroport, en havent travessat la immensa terminal C, allà on el bon Jesús va perdre les espardenyes, he arribat finalment a la porta d’embarcament i, cinc minuts després, ens han fet pujar a l’avió.
El vol ha estat plàcid, tot i l’estretor dels seients de l’avió: ja he sentit rumors que apunten a vols curts en què els passatgers viatjaran drets, per aprofitar l’espai. Estic un poc cansat de sentir-me una mena de Leslie Tipton, Bonnie Morgan y Daniel Browning de tercera, i no sempre es pot triar seure a la sortida d’emergència. L’arribada a l’aeroport ens ha presentat un paisatge desolat. No hi havia cap arbre! La primera impressió en veure uns turons propers a la terminal m’ha recordat el desert dels Monegres, a Aragó. El trajecte en bus fins a la ciutat no m’ha ajudat a veure el paisatge amb més bons ulls. Hi havia una franja contínua de territori a la vora del mar, que s’introduïa aproximadament un quilòmetre terra endins, format per lletgíssims edificis de vint pisos. Un atemptat estètic en tota regla. Capgirant el tòpic, un esquirol podria recórrer el litoral mediterrani de la península saltant d’edifici en edifici. L’imperi del ciment.
M’he instal·lat a l’hotel amb el temps just de posar-me davant de l’ordinador per seguir, via hangout, el partit de bàsquet de la meva filla. Quan vaig saber que les fases de Balears coincidien amb aquest viatge, vaig maleir moltes vegades la deessa Fortuna, per ser tan capriciosa. El premi de consolació és la tecnologia. Assegut davant de l’ordinador he pogut seguir les evolucions de l’equip, que jugava contra el segon classificat de Mallorca. Tot i anar darrere en el marcador durant tot el partit, han forçat la pròrroga per acabar guanyant amb solvència. No l’he vist, però sé que ha estat un partidàs. Dues victòries en dos partits (el primer sí que el vaig veure, a Menorca, dimecres).
Ha arribat un quart d’hora més tard del que havia convingut amb M. Hem partit cap al sopar, tot fent una volteta pel centre històric, on hi ha instal·lat un mercat medieval. Ja he dit altres vegades què en pens, d’aquesta plaga de paradetes i no m’hi extendré. A la ciutat hem vist també els primers cartells que anunciaven Sant Joan. Aquí també, com no podia ésser d’altra manera, l’arribada de l’estiu és festa gran i gira al voltant del foc. He vist, a l’ordinador, una fotografia molt polida de la platja plena de fogueres. De camí al restaurant, li he comentat a M que, a Ciutadella, el foc també havia estat l’element principal de la celebració del solstici d’estiu, però que les coses van canviar a partir del 1939, en acabar la guerra, quan les forces franquistes, els senyors, van imposar la part no popular de la festa, la dels cavalls, amb una qualcada que reprodueix una societat estamental d’ordre, i va fer desapàreixer la del poble, la de la disbauxa i el descontrol que girava al voltant del foc (en queda algun indici, de tot allò: Foc i fum, la sarsuela icònica de la festa té un títol inequívoc). Ambdues vessants, antigament, convivien, però es va acabar imposant la que recordava el nou ordre dels guanyadors de la guerra. L’ordre que, per exemple, va reconvertir les fogueres en focs d’artifici, el foc controlat. I quan, pels motius que sigui, s’han recuperat les fogueres, l’essència de la festa antiga, aquestes s’han reubicat fora del nucli dur de la celebració. Sant Joan, a Ciutadella, tal com la veiem actualment, és molt jove, no té ni cent anys, tot i que la vulguin fer passar per una tradició que es perd en la nit dels temps.
Tot açò ho explica –li he dit a M– el llibre d’Amadeu Corbera, Les festes de Sant Joan a Ciutadella. Sota l’ombra del poder. Per cert, l’obra va ser prou silenciada als mitjans oficialistes santjoaners. M ha trobat que a tots els puristes que es desviuen en disquisicions sobre els protocols –i n’hi ha molts!– no els deu fer gaire gràcia que Sant Joan s’hagi convertit en el que és actualment, una festa massificada i on, d’ordre, fora de la qualcada, no n’hi ha gaire.
Visits: 0