Guardia Civil japonès

   He passat el cap de setmana a Menorca. Fantàstic: família, amics, bons dinars, nedadetes, converses, guitarra… Però quan ja embarcava, a l’aeroport, cap a Barcelona, notava que em faltava qualque cosa. Un no sé què físic.

   I vaig tenir la gran sort de trobar-ho: em faltava tacte físic, ja m’enteneu. I vet aquí la meva fortuna que vaig ser l’afortunat triat per un senyor guàrdia de seguretat per fer-me un escorcoll d’aquells rutinaris i aleatori. Ja ho tenia! Però m’hi vaig negar, mira tu, anava amb guants i era baixet i lleig. I em va dirigir a un Guàrdia Civil. Encara més sort! Era alt, era jove, i no duia ni guants. I a més vaig saber que era un home de gran vàlua intel·lectual, també: m’hi vaig dirigir en català, demanat-li si era necessari i obligatori l’escorcoll i em va contestar que li parlés en castellà, que no m’entenia. I en dir-li: no m’entens, no parles català? em va contestar (en castellà): no, però vostè parla japonès? Vol que li parli en japonès? (textual).

   Després vam tenir un amable intercanvi sobre el dret i el deure de parlar català, si estem a Espanya, si ell no té obligació de parlar català, i quan li vaig parlar del nou Estatut de les Illes, i constatar que no el coneixia (jo tampoc sé si, com caldria, manté fort al castellà a les Illes, davant amenaces com la meva) vam anar al gra.

   De fet vam anar al gra després que em digués que estava cometent un delicte de desobediència. I jo li deia que no, que li estava fent una pregunta. Després que ell insistís a fer-me entrar en un cubicle, i jo repreguntés, va fer servir les paraules màgiques “per favor”, i llavors ja em vaig rendir totalment als seus encants.

   Vaig entrar en el cubicle, com aquells de quant t’emproves roba, i allà em va fer l’escorcoll. Sense guants. El vaig trobar massa ràpid. Quan m’entrava aquell gustet (com quan et tallen els cabells i et fan sa part de darrera de ses orelles) ja s’havia acabat. I ell, tot pràctic (quin home, quina intel·ligència) em va dir: veus, és més ràpid fer-ho que discutir-ne (vaig pensar que la frase es pot aplicar a tantes relacions íntimes…en fi) i em va preguntar si seguia enfadat.

   Jo, mentint, li vaig dir que sí, que trobava innecesari l’escorcoll i lamentable que no parlés català. Però en realitat jo estava admirat per aquell jove, alt, políglota (no oblideu que parla japonès), i estava radiant de felicitat de poder partir de Menorca havent-la tastat ja tota, amb la seva fantàstica riquesa humana, amb gent “hermosa y galante”, com diu la cançó, com el senyor Guàrdia Civil a qui mai no li estaré prou agraït.

   Pd. Els fets són absolutament certs, ho dic per si en voleu gaudir i demanar per ell quan aneu a l’aeroport.

  

Share Button

4 comentaris

  • Joan Carles

    19 juny, 2007

    Hi ha un altre factor que crida l’atenció, a part dels cabells llargs i les motxilles: els instruments musicals.

    Crec que es podria fer una enquesta entre els guàrdies civils: què els molesta més, trobar algú amb vint o trenta grams de cocaïna, o algú que els parli en català? Ens duria més d’una sorpresa. O no tan sorpresa.

  • Fidel

    18 juny, 2007

    Isma,
    Gràcies per etendre-ho.
    Anava amb texans i una samarreta d’Intermon Oxfam. De color verd per a més senyes. I una motxilla vermella nova.
    igual és per la samarreta…

  • Isma

    18 juny, 2007

    RESPOSTA A)
    A mi aquesta facècia també em duu records inoblidables. Ara bé, a mi, un cop em vaig tallar els cabells i vaig abandonar la motxilla, com en Jordi, ja no em van aturar més.
    En canvi, Fidel, crec que t’ho hauries de fer mirar, perquè si anaves vestit com dissabte, és a dir, ben elegant, hi ha qualque cosa que no m’encaixa. Què li devia passar pel cap al segurata, primer, i al benemèrit agent, després, per decidir escorcollar-te? Quin desodorant empres? Veient les campanyes d’AXE no em sorprendria l’actuació dels cossos i forces de seguretat (quin eufemisme més polit). Segur que et va dir que enraonava el japonès? No devia dir, per casualitat, que era el grec, allò que dominava?
    RESPOSTA B)
    És trist, tot plegat. I sort que ho relativitzam i en fem conyeta… I una merda! Quan es confon autoritat i autoritarisme, quan ets un ciutadà de segona perquè tens la cultura (i la llengua que tens), quans ens pixen a sobre i, a més, ens diuen que plou, no en fa cap no, de gràcia. Ara bé, com que sembla que la voluntat majoritària és que les coses vagin així…

    Benvolgut Fidel, vull que sàpigues que entenc perfectament els teus sentiments. Els qui hem passat per aquesta i moltes altres humiliacions sabem el pa que es cou. I no és per fer conya, però en podries fer un llibre, amb històries com aquesta.

  • Jordi

    18 juny, 2007

    Ah! Quins records!

    Aquesta experiència meravellosa també té la seva vessant acollidora quan un arriba a l’aeroport de Maó i t’escorcollen amb aquella abraçada de benvinguda, amb o sense guants. Dels dos o tres cop que he passat per aquest procés aleatori -ves per on, ara que ja no duc cabells llargs ni motxilla, ningú no m’ha parat mai més-, en record la traça amb què el policia era capaç de desfer i tornar a fer aquella motxilla embotida de roba bruta i arrugada que m’havia costat tant de tancar. Personalment, com gairebé mai no duia res il·legal -i quan ho duia tenia altres maneres de fer-ho arribar-, sempre m’ho vaig prendre amb un somriure irònic que els emprenyava bastant i una tirallonga de monosíl·labs, que sempre són més fàcils d’entendre encara que la policia destaqui per la seva capacitat políglota tal com aquest guàrida civil amant del sol naixent.

    Quin mal ha fet en Songoku, tu!

Els comentaris estan tancats.