[Aquest és el text que vaig llegir el passat dia 1 de març a Tavernes de la Valldigna en l’acte d’homenatge a Àngel Mifsud]
Just abans de Nadal vam acomiadar n’Àngel en una cerimònia molt emotiva celebrada al cementeri de Ciutadella, a Menorca. I encara avui, i més avui, a Tavernes de la Valldigna, el cap bull pels records, tots bons, que tenc de qui va ser amic i mestre. La seva desaparició suposa una pèrdua irreparable i el dolor d’aquest tràgic decés es pot resumir en la colpidora pregunta d’un fillet de quatre anys, el meu fill Paris: «i ara na Fina haurà de viure tota sola en aquella casa?». I és que, com ja saps, Fina, na Diana, n’Abril, en Paris i jo hem fet de les visites a la casa de Sant Cristòfol unes trobades especials en què hem viscut moments memorables.
Només vull llegir-los un parell de textos amb els quals intentaré reflectir un tot d’emocions i reflexions que som incapaç d’expressar amb les meves paraules.
En la meva mort (de Bartomeu Rosselló-Pòrcel)
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M’exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d’aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.
Aquest poema parla del triomf de la vida damunt de la mort, vida i mort que són dues cares de la mateixa moneda. És el que pens que ha passat amb n’Àngel, que se’n va anar —massa prest— amb la seva discreció habitual, la discreció dels savis, tot assolint la plenitud de la vida, tot burlant idò la parca, perquè, com diu Margarita Ballester, una part d’ell seguirà present en els ulls i els llavis dels que l’hem sentit a prop. M’intentaré explicar amb un altre poema d’aquesta autora menorquina,
Què en queda? (de Margarita Ballester)
Queda la sort de l’hàbit de morir
els fulls dispersos
el ciment damunt la tomba
a la boca del nínxol.
Queda la sorra enganxada al mecanisme
Que ha elevat l’home que m’enterra.
N’Àngel ens ha deixat també aquesta sorra, s’ha transfigurat en petits fragments d’un pòsit que roman en tots nosaltres. Partícules, algunes, que miren al passat, al record, i que esdevenen homenatge; però, també, les altres, que miren al futur, cap a un camí que deixà marcat amb fites clares i amb un convit evident a seguir-lo, que acceptam tot i la consciència de la feinada que suposa estar a l’alçada del repte. De fet, ja ens hi hem posat, com testimonien tot d’homenatges i empreses encetades amb n’Àngel com a primer motor immòbil aristotèlic, com ho exemplifica aquesta espècie de miracle que avui es torna a confirmar, aquí, en ajuntar-nos un altre cop els amics dispersos per la geografia, nosaltres que ens consideram deixebles del mestratge d’Àngel Mifsud (algú parlà de guàrdia pretoriana, d’altres de mifsudsalordianisme: ambdues definicions ens escauen). Avui, gràcies a Àngel han brillat els mots clàssics de Ciceró, en la traducció al català de menorca per part d’Antoni Febrer i Cardona: «no parl aquí de l’amistat vulgar o mediocre […] sinó de la vertadera i perfeta amistat; qual podem comptar d’un petit nombre d’il·lustres amics: aquesta amistat augmenta el resplendor de la prosperitat, i en l’adversitat, prenint part dels mals, els fa més suportables».
Hem vingut aquí, a Tavernes, per deixar constància d’una gratitud de valor incalculable.
Visits: 1