Bones festes de Gràcia a #ésMaó

Un altre any i ja hi tornam. De fa un temps, les festes de Gràcia, les festes de Maó, en vénen a contrapèl. Setembre és un mes en què el cos me demana moltes coses (gairebé tot el que explica en Joel en el seu text de Xalandria), però la festa no n’és una prioritat. Així i tot, ahir, amb els fillets, la visita a la plaça va ser obligada per veure-hi ballar els gegants o escoltar el concert de la banda de Maó. Del pregó, en vam escoltar el començament i el vaig trobar més que encertat, irònic, adequat. Abans, una hostessa municipal havia presentat l’acte, en tres llengües (català, castellà i anglès), com si acabàssim de pujar a un avió. Alguns van xiular-la en repetir en castellà uns mots que, en la llengua pròpia de l’illa, ja havíem entès tots. Després, i seguint amb una dèria que es va escampant arreu de Menorca, la d’imitar maldestrament les festes de Sant Joan, es va fer un primer toc de flabiol. Açò ho vaig trobar molt postís: «caixera batlessa, donau vos permís per fer el primer toc de flabiol?». Tot el que no sigui «Sebastià, podeu empesar el replé» no posa els pèls de punta. Deu ser que, sacrilegi!, som més santjoaner que cap altra cosa en qüestió de festes. El que no es pot negar és que aquest acte posa en pràctica un vell anunci que apareixia a la premsa de fa anys i que reproduesc.

Maó i Ciutadella units en la festa

A continuació, després del toc de flabiol i del pregó, al final del qual, supòs, es devia cantar aquella cançó de lletra imfame que atorga a l’electricitat una qualitat tan especial com és la bellesa, un saig va fer el pregó i la plaça es va començar a buidar. I, un poc més tard, es va fer el concert de festes, en què, segons sembla, d’una orella en van treure poca teca.

I bé, avui és dissabte de Gràcia i farem festa. D’aquí a uns dies podrem avaluar com ha anat tot. Respecte de l’any passat, en què es van canviar moltes coses, perquè calia donar a entendre que a Maó hi havia hagut un canvi de règim, moltes activitats han tornat a la seva normalitat. No tot, però. Podria parlar dels fotomuntatges del cunyadíssim que il·lustren el programa de festes (i de les possibilitats infinites del mal ús del fotoshop), o de l’escàndol, poc comentat, per cert, d’incloure la inauguració d’una escola en la llista d’actes de les festes; o del canvi d’ubicació dels focs (una atenció als habitants des Castell), que es faran, ai las!, a l’illa del general okupa; de la fixació de la corporació per l’escut de la ciutat (crec que la hac que hi apareix els deu provocar algun tipus d’excitació sexual), que els ha dut a fer-ne un fins i tot de paper d’alumini, el del balcó de l’ajuntament (per a delícia dels fotògrafs)… Però no ho faré. Com també deixaré les propostes de millora de cara a l’any que ve per un altre dia. Havia pensat, per exemple, en iniciar una campanya de recollida de signatures perquè en Botella fóra el proper caixer batlle, ja que l’és in pectore (tot i que també li escauria el paper de capellana, sempre i quan no estigui vetat als seglars), o que, en acabar la missa del dia de Gràcia, la imatge de la Mare de Déu fóra passejada per la ciutat, no en la calessa, sinó damunt el trenet turístic. O que fessin en Jai pregoner municipal. O que s’aprofitassin tots aquests grans espais semidesèrtics que hi ha a la ciutat —zones blaves, crec que en diuen— per fer-hi activitats… N’haurem de parlar amb més calma en el futur.

Ara, però, cal centrar-se en allò que és important: viure la festa, fer festa. A tothom, idò, molt bones festes de Gràcia!

I seny, que de cervell en venen.

Share Button

2 comentaris

  • Joan

    11 setembre, 2012

    La teva intervenció d’abans de Gràcia, Isma, s’ha vist superada pels fets. L’obsessió del govern municipal per aparèixer i donar-se més importància a ells mateixos que a la festa ha estat una constant. La mateixa entrega de la canya verda per part del president Bauzá, trencant totes les tradicions i la que marca que les canyes les dóna la corporació municipal, n’és una mostra ben clara. Però els és igual. Sa punyetera cançoneta de l’Es Mahón ja l’han incorporada fins i tot al toc de fabiol. Denigrant i, a la vegada, còmic, segons com es mira. Però tot està revestit per un toc de patètic que emmara totes les festes que fa un poc de pena. Clar, és patètic. És que fins i tot les culleretes estaven fermades a les canyes amb una cinta blanca amb l’escut de Maó, deixant de banda la cinta quatribarrada que llueix a tots els pobles de Menorca i a Maó fins ara.
    Parlant dels altres pobles, seguint la comparació que feies, encara que sempre siguin odioses, jo he xerrat amb gent de Ferreries i de Ciutadella, i m’han dit el mateix: s’hagués al seu poble, no hauria acabat bé, el poble s’hauria rebotat molt. I m’ho crec. I és que moltes vegades es parla de l’immobilisme d’unes festes com les de Sant Joan, però si una cosa tenen clara els ciutadellencs o ferreriencs és que la festa és del poble, no dels governants. D’açò, n’hauríem d’aprendre.

  • àlex

    10 setembre, 2012

    Gràcies, Isma per aquest tastet de festa, amb les dosis justes d’ironia, memòria (déu n’hi do les capacitats persuasives de l’àrea comercial del Diario Insular en altres èpoques d’esplendor). Però sobretot, per les complicitats i l’esperit festiu de la teva entrada. Tot plegat, mel.

Els comentaris estan tancats.