Vivim en un moment realment desconcertant en què – com diria Marx – “tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire”. Ens hem de remetre als anys 30 del segle passat per trobar un moment similar amb les conseqüències que tots coneixem. Les receptes del segle passat han deixat de funcionar, l’impensable ja està passant, institucions que crèiem robustes han deixat de ser-ho. En un moment com l’actual tothom busca certeses on agafar-se. De respostes en circulen moltes, potser masses i tot. Ara bé el moment actual no admet preceptes tancats ni respostes caducades. Ara més que mai fa falta debat, compromís i obertura de mires.
Hi ha un corrent d’opinió cada vegada més important que ens diu que el problema és de democràcia. L’argument principal és que si els partits polítics (i els cacics regionals) perdessin el monopoli del poder i tots els seus privilegis, els problemes s’arreglarien. Jo també crec que és necessaria una resposta profundament democràtica a la situació que vivim – una democràcia de les persones i dels pobles – tanmateix estic cada vegada més convençut que els problemes de fons ni es curen amb democràcia ni es redueixen a una qüestió de democràcia. Una millora de la qualitat democràtica aconseguira que es repartissin millor els sacrificis i poca cosa més.
Hi ha una segona corrent d’opinió que propugna una resposta keynesiana a la situació actual. Davant la crisi el que cal és més estat, tapar els problemes amb diners. És el que va fer l’estat espanyol al principi de la crisi, amb l’assessorament de Paul Krugman: gastar, gastar i gastar fins que torni el creixement. L’experiment keynesià es va acabar amb una telefonada d’Àngela Merkel, Wen Jiabao i Barack Obama. Els que havien de deixar-nos els diners van dir que fins aquí podíem arribar. Cal reconèixer que les mesures van tenir un cert èxit. Com a mínim van aturar el cop. No és cap casualitat que les tensions socials tant a l’estat espanyol com al Regne Unit hagin aparegut una vegada s’ha abandonat el keynesianisme. Tanmateix és clar que l’experiment no va acabar de funcionar. No va solucionar cap dels problemes de fons que van reaparèixer amb força una vegada es va acabar l’experiment keynesià.
Hi ha una tercera corrent d’opinió que afirma que el problema és precisament Keynes – el dèficit públic. En aquest cas el que cal fer és quadrar els comptes públics i liberalitzar l’economia. Aquesta és avui la posició dominant. En poc més d’un any hem passat d’aplicar un Keynesianisme radical a un liberalisme brutal. No cal anar molt enfora per buscar exemples. És previst que el pressupost de les Illes Balears – el 70% del qual va destinat a Educació i Sanitat – es redueixi un 20%. La recepta del nou govern sembla treta dels manuals de l’escola de Chicago. Segons Santiago Tedeo el que cal és “reducció de la burocràcia, seguretat jurídica i austeritat”. Tedeo situa l’origen de la crisi en el proteccionisme de l’anterior govern el qual frena les inversions productives com ara els camps de golf.
Les receptes neoliberals estan condemnades al fracàs. No fan més que crear un cercle viciós del qual és molt difícil de sortir. Tant al regne Unit com a l’estat espanyol les retallades estan tenint un efecte molt negatiu damunt el consum – que és una de les bases del creixement a l’estat espanyol. Qualsevol millora que es produeix en la demanda exterior (turisme i exportació) es veu anul·lada per creixements negatius de la demanda interior – tant pública com privada. I sense creixement de l’economia és molt difícil reduir el dèficit públic. I com que el dèficit públic no baixa, les retallades són cada vegada més dures. A tot això cal afegir les reformes laborals i altres mesures liberalitzadores les quals amenacen la base del consens social.
El moment actual requereix compromís amb les persones i amb el país. Tanmateix ja no admet respostes pròpies d’un món que s’ha esvaït. La crua realitat és que ningú disposa a dia d’avui de solucions que ens permeti retornar a les certeses del passat. Ara més que mai cal obertura mental per superar les estretors de mires del passat. D’economia no en sé massa, però després de tres anys d’observar i llegir he arribat a la conclusió que no es tracta de decidir entre neo-liberalisme i Keynesisme sinó de buscar nous models que combinin radicalitat democràtica, liberalisme econòmic, benestar social. I mentrestant discutim si és el millor el vermell o el blau, es parla relativament poc qüestions de fons que estan a punt d’esclatar-nos a les mans. M’agradaria plantejar quatre qüestions que requereixen respostes urgents.
La primera qüestió fa referència al sistema financer. La mala salut dels bancs està enverinant l’economia. Les empreses ni que siguin solvents no troben finançament i per tant ni inverteixen ni creen riquesa. Com cream un sistema financer que distribueixi el capital d’una manera més segura, més eficient i més justa?
La segona qüestió és de caràcter geopolític. La gran crisi ha desplaçat el centre de gravetat de l’atlàntic cap al pacífic. El que havia de ser “The new American Century”, ha donat pas a una nova era dominada per la xina. Com hem de fer front a la consolidació de la xina com a gran superpotència? Quines són les implicacions?
La tercera qüestió fa referència a la justícia social. Per molt que en George Osborne digui que “we are all in these together”; hi ha col·lectius que pateixen molt més que altres les conseqüències. La crisi ha posat de manifest les profundes injustícies socials i territorials. Com distribuïm socialment les càrregues de la crisi? La pregunta és molt més complexe que allò de “que paguen los ricos”
La darrera qüestió que m’agradaria plantejar fa referència a l’Euro. És potser avui la qüestió més important i sobre la qual realment no sé que pensar. Els problemes polítics i econòmics de la Unió Europea són molt greus i tot indica que els esdeveniments es poden precipitar en qualsevol moment. Les conseqüències del trencament de l’euro podrien ser imprevisibles. Sembla clar que l’euro tal com el coneixem té els dies comptants, però quina és l’alternativa?
En fi, una entrada llarga, no molt travada i plena d’interrogants i de llacunes.
Visits: 1
LLibre recomenat:
http://www.sequitur.es/wp-content/uploads/2011/10/hay_alternativas.pdf
Xerram de tipus d’interés? Idò bé, a jo, que som un client més o manco VIP, avui me fan un tipus d’interés preferencial al banc on cobr la nòmina: 22%. Si vull una hipoteca (màxim pel 40% de la taxació): 18%. Poca broma.
Açò que diu n’Àlex és molt assenyat. També vaig llegir un article prou interessant de Josep Oliver sobre les conseqüències que tindria per a Grècia el deixar de pagar el deute: http://www.gadeso.org/index.php?contenido_servicio_tabla=articulo_detalle&contenido_idarticulo=802
“una suspensió de pagaments desordenada i la recuperació de la dracma significarien la fallida del seu sistema bancari, aixafat per la fuga de capitals i la pèrdua de la vital assistència que subministra el Banc Central Europeu (BCE). A més a més, els tipus d’interès saltarien dels valors actuals als que teníem aquí fa 15 anys, a l’entorn del 15%. Ja em diran què passaria amb el creixement amb un xoc financer d’aquest calibre. En tercer lloc, encara que una forta devaluació de la seva moneda permetria recuperar competitivitat, no és evident que això es traduís en creixements del PIB de manera ràpida i duradora. Perquè la mateixa devaluació implica alces de preus dels productes importats (s’ha de pensar en el petroli, per exemple) que, en el context que estem considerant, erosionaria ràpidament els seus avantatges competitius. Addicionalment, el deute extern continuaria en euros, que caldria tornar en aquesta moneda. I, finalment, això implicaria l’exclusió de Grècia dels mercats de capital per un llarg període de temps.”
De totes maneres, falta veure que hi hagi alternatives viables (o, més ben dit, permeses pels mercats financers).
Ep aquí!, abans de treure alegrement a relluïr el model argentí i per evitar que compreu camisetes den Maradona i roba blaucel per les banderes, pesau, per favor que en sortir de la convertibilitat l’Argentina va arribar a tenir u 45% d’atur i els índex de pobresa es van disparar. I és cert que a partir del 2002/3 la cosa va arrencar, però al preu d’uin 25% anual d’inflació.
Ara bé, algunes coses sí que vam aprendre de com se surt d’una convertibilitat. La primera que us deix (de franc) és que qui te deutes guanya i qui té estalvis perd. I que cadascú s’ho prengui com vulgui.
L’argument que circula als mitjans de comunicació anglesos ha canviar significativament en els darrers mesos. Els mercats ja no estan nirviosos pel dèficit sinó per la manca de creixement. No creuen que el model econòmic doni de sí per pagar els deutes. En el fons el que passa a casa nostra és el mateix. NO és el deute ni el dèficit en sí mateix sinó la manca de credibilitat econòmica. El model de creixement no funciona i això no es canvia en quatre dies. Ara bé el massoquisme neoliberal no crec que sigui la millor resposta encara que té un punt de necessari.
Pel que fa a les illes balears. La crua realitat és que el problema de la CAIB no és tant al capítol de despeses com d’ingressos. S’ha gastant massa – segur – però el quid de la qüestió és la baixada dramàtica d’ingressos – una estratègia de l’estat per transferir el seu dèficit als altres. S’estan retallant llocs de treball a educació i sanitat (CAIB) i no per exemple al ministeri de defensa (Estat). L’economia de les Illes dóna prou per mantenir un nivell digne de despesa.
Jo l’euro també el don per mort, Pau. No sé si d’aquí a Nadal o més endavant, però tenir una moneda pròpia certament ens ajudaria molt, i al final trob que arribarà.
Respecte al keynessianisme, no és una qüestió de creences. Si poguessim seguir enganant qualcú que ens deixés milers de milions a bon preu, estimularíem l’economia, això trob que ningú ho dubte. El problema és que és una recepta aplicada tantes vegades que els préstecs ja no s’usen per incentivar l’economia i després retornar el préstec, sinó que hem arribat al punt que els préstecs s’utilitzen per pagar despesa ordinària i interessos dels préstecs anterior. Al més pur estil Ruiz Mateos. Estem a un punt en el qual s’està emetent deute públic per pagar nòmines i interessos, surt al diari cada setmana. Òbviament, els mercats açò ja ho han detectat, i han començat a tancar l’aixeta. Jo tampoc compraria deute públic espanyol, i menys balear, si tingués estalvis, no sé si m’entens 🙂
Certament fins ara no s’ha fet més que donar pals de cec. S´ha volgut aplicar receptes precuinades des d’Amèrica o Berlin enlloc de donar resposta als problemes existents. La dificultat del moment és trobar una nova combinació de liberalisme, radicalisme democràtic, keynesianisme, reforma enèrgètica, nous models de producció…. I això requereix molt debat i menys dogmatisme.
Vist el que ha passat al regne unit crec que sóc una mica més keynesià que tu, Santi. EL programa que va aplicar en Gordon Brown (estímul + capitalització dels bancs) va funcionar relativament bé fins que en Gerorge Osborne va arribar i va dir que tothom a passar pel tubo. L’economia creixia i ara ja no creix. La crisi al regne unit va augmentar el dèficit públic però no crear atur. És cert que a l’estat espanyol la situació és diferent, supòs que el problema era molt més gos. Però si et fitxes amb les dades macroeconòmiques de Catalunya per exemple resulta que les exportacions creixen a un bon ritme però tot creixement s’anul·la amb les retallades públiques – que no es fan per voluntat sinó per imposició dels deutors. Si s’hagués fet un ús més intel·legint dels recursos públics durant la crisi potser no tindríem aquestes disfuncionalitats. No m’agrada gens la idea de que el Govern de les Illes Balears retalli un 20% el pressupost.
És curiós que ningú hagi parlat de l’Euro – avui per avui és el repte més urgent de tots. Bona part dels problemes que hem plantejat tenen a veure amb la moneda única que per cert molt gent diu que li costarà arribar a nadal. No trob aquest debat per enlloc, no se’n parla ni als diaris, ni al parlament ni a la universitat ni a plaza del sol, ni a l’ateneu. Enlloc de parlar de l’Euro la gent va directe a temes més profunds relacionats amb al crisi del capitalisme. Però al final, argentina va sortir de la seva crisi tot desaparellant-se del dolar. Algú realment té alguna idea? 10 anys més d’austeritat alemanya sense cap possibilitat d’estímul econòmic sona molt dur
Segur Joan que me´n deix molts de reptes.
Hola Pau!
Als teus quatre grans reptes, jo hi trobo a faltar un cinquè. Li podem dir energètic, o més àmpliament mediambiental. El model basat en el petroli i en les nuclears peta. S’està plantejant substituir el cotxe amb motor de combustible pel cotxe elèctric, i encara no sabem com fer electricitat de forma sostenible! Cal gravar l’economia especulativa i cal refundar l’economia productiva. No es tracta d’una qüestió menor, tampoc!
Estic molt d’acord amb en Santi. Els “7 magnífics” havien de refundar es capitalisme, qualcú se’n recorda? Es sistema capitalista, corregiu-me si m’equivoco, va bé quan tot va bé, com més consum més riquesa, més llocs de treball, etc., però quan sa gent no pot consumir més, perquè tot se li envà en sa hipoteca, cagada l’hemus, menys riquesa, menys creixement, més atur. Així esteim ara. Com s’atura aquesta roda? Hi deu haver milions de persones ara mateix pensant-hi i ningú no hi troba solució, no creis?
Així que jo crec que sa solució, és es “decreixement”: créixer cada vegada menys: sa propera tele que te compris, serà més petita que sa que tens ara, es proper cotxe, igual, etc. Anar decreixent de mica en mica… compartir els llocs de feina: treballar menys hores, cobrar menys, però que pugui treballar més gent. Seria una possible solució.
Jo trob que fins ara s’ha donat pals de ceg, Pau. Aplicar una política Keynessiana orientada a obrir i tancar siquies ha estat un desastre. Si encara haguessin aixecat qualque sector amb futur mira, però enterrar milions d’aquella manera no va ser precisament encertat. L’agitació social no va coincidir amb el final de les siquies, sinó amb el final de les prestacions d’atur de molta gent, i amb l’execució de moltes hipoteques.
Per descomptat que més democràcia, per si sol, no arreglarà res, a més s’ha de reinventar l’economia.
Que a Xina li seguirà anant tant bé ho dubto, jo crec que també entrarà en recessió a mig termini. Ara ja estan fent disbarats com les ciutats fantasme per mantenir el creixement, com Espanya fa 4 anys.
Jo fa temps que dic que aquesta no és una crisi més, és un inici del final del model econòmic. Ens hem de fer a la idea de que el creixament continu s’ha acabat, ja no queda ningú per hipotecar, i cada cop hi ha més atur. D’ara endavant l’austeritat, l’eficiència i la competitivitat seran paraules majúscules. El més racional seria repartir el treball i la riquesa, o sigui, treballar menys guanyant menys, alhora que promovem un canvi de model energètic. Però ja deus saber que no ho som gaire, de racionals.