Si visqués de manera permanent a Menorca hauria respòs al darrer article d’en Santi de manera més positiva. Però no és el cas. Jo sóc dels que apareixen a la secció de Menorquins del Món. La meva resposta venia molt condicionada per uns esdeveniments que cauen enfora a la majoria dels lectors d’aquest article. Dimecres passat Gideon Osborne (més conegut per George), ministre d’economia del Regne Unit, milionari i aristòcrata (i només 5 anys més gran que jo) va anunciar el programa de retallades més gran de la història de la gran Bretanya. El programa durarà 4 anys i té per objectiu és la desaparició de tot el dèficit. Les principals mesures anunciades són les següents.
• Es retalla el pressupost dels ministeris en un 20% com a mitjana. Només se salven de la retallada Sanitat, el pressupost per escoles (que no educació) i cooperació amb el tercer món.
• El pressupost per universitats es retalla un 40%. Tal com vaig explicar en un article recent, els estudiants hauran de pagar el cost de la llicenciatura.
• S’augmenta l’edat de jubilació a 66 anys.
• L’aspecte més controvertit afecta les prestacions social. No es aquest el lloc per a explicar l’intrinculis de l’estat de benestar britànic que és molt extens que el de l’estat espanyol. Es retallaran les ajudes a la vivenda, les ajudes a les famílies amb fills. També es preveu canviar tot el sistema de prestacions socials amb L’objectiu de reincorporar al mercat laboral els que viuen del cuento (aturats de llarga duració, prestacions d’invalidesa…)
• L’IVA puja al 20% i l’IRPF al 50% per les rendes més altes
El programa s’ha venut com a dur, necessari però just. “We are all in this together”, “ it´s tough but fair”. S’ha aplicat la doctrina molt britànica d’anam bé si tothom es queixa. El malestar general és la prova que el govern governa i que les retallades afecten a tothom per igual i no només als de sempre.
Es un programa clarament liberal que té per objectiu reduir el pes de l’estat. Tot el programa es basa en la creença que l’estat fa més nosa que companyia i que els dèficits públics s’han d’eliminar com més prest millor (encara que el nivell de deute sigui baix).
He seguit el debat públic amb molt atenció. Ha estat un debat ric que ha comptat amb aportacions molt interessants. La meva modesta opinió és que és una aposta arriscada innecessàriament dura. És dolent per Gran Bretanya (i bo per Alemània). Hi veig tres problemes
El primer i més obvi té a veure amb la justícia social. Els pobres depenen molt més que els rics dels serveis públics. Són per tant els més afectes per les retallades. Un dels aspectes més negatius són les retallades en vivenda social que segons els experts comportarà una “neteja” social i ètnica de Londres. La classe “mitja” és un col•lectiu especialment afectat per les retallades. S’ha calculat per exemple que les famílies amb 2 filles hi perden més que els banquers. S’ha dit que és el principi de la fi del somni de la classe mitja. És el que està passant a Amèrica!
El segon problema que hi veig és l’atur. Un dels objectius principals del govern és la reincorporació al mercat laboral dels col•lectius que viuen de les prestacions socials. Ara el programa de retallades preveu que 500.000 de treballadors públic perdin la feina, als quals s’hi ha d’afeguir 500.000 llocs de treball indirectes. Es calcula que s’hauran de crear 2.5 milions de llocs de treball en 4 anys per aconseguir els objectius marcats. I qui els crearà? El sector públic no, el sistema financer que va liderar la recuperació als anys 90 tampoc, el consum ofeguat per un IVA al 20%? la indústria? No en facis riure. El programa condemna el país a un nivell d’atur alts durant molts d’anys
El tercer problema que hi veig és que les retallades pressupostàries (i l’augment de l’IVA) ofeguin el creixement econòmic i augmentin el dèficit públic enlloc de reduir-lo. És el que està passant a Irlanda. Com a bons anglosaxons han aplicat els principis neo-liberals més ortodoxos que no han fet més que empitjorar les coses. Irlanda i no Grècia és la gran damnificada de la crisi. Ara més que mai es necessita inversió en les economies del futur (i en les persones que han de gestionar-lo). No és el moment de desinvertir sinó tot el contrari.
No tenc cap mena de dubte que una mica de liberalisme econòmic ben entès no li faria cap mal a Menorca. Es necessari per exemple liberalitzar l’aeroport i trencar els monopolis de tota mena que escuren les nostres butxaques (a Espanya la banda ampla costa el doble i va la meitat de deveres). Ara bé no crec que un país amb un 20% d’atur es pugui permetre el luxe de fer retallades pressupostàries d’aquesta magnitud. Els tres problemes que he apuntat abans són traslladables a l’estat espanyol: augment de l’exclusió social, nivells d’atur insostenibles i creixement econòmic minso. L’estat (a ser possible que no sigui espanyol) és avui més necessari que mai. La qüestió per mi no és la grandària de l’estat ni fins i tot el nivell de despesa, la qüestió és que ha de fer l’estat per assegurar la justícia social, per combatre l’atur i per transformar l’economia. Els països que n’estan sortir més ben parats són els que tenen un estat fort que inverteix en el futur. El problema d’en Gideon (i de l’ortodòxia econòmica que tutela l’estat espanyol) és la seva creença gairebé religiosa en que si el dèficit desapareix l’economia floreix, que l’estat només fa que posar pals a les rodes del creixement econòmic. Jo no ho veig igual. Guanyarà qui inverteixi en el futur, de la gent, del país.
Perdonau la llargada de l’article.
Visits: 0
1.Es veu que a Rajoy si que li ha agradat aquest futur.Avui diu a El País que “El plan de David Cameron en Reino Unido da confianza; yo haría algo similar” http://www.elpais.com/articulo/espana/plan/Cameron/da/confianza/haria/algo/similar/Espana/elpepuesp/20101031elpepinac_1/Tes
2.Avui surt publicada una entrevista molt interessant a en López Casasnovas a l’Avui http://www.avui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/323587-si-leconomia-no-revifa-algunes-caixes-seran-historia-del-passat.html Algunes perles “Si l’economia no es recupera aviat, si continuem amb un índex de morositat creixent i els actius de les entitats segueixen perdent valor, en definitiva, si no creem ocupació, el país passarà per una situació greu”“Caldria créixer set anys un 3% per tornar al nivell d’ocupació de l’any 2007” “O abaixem el nombre de jubilats o reduïm la pensió mitjana”. La cosa no està per tirar coets.
3.La por que tenc és que aquesta crisi s’acabi utilitzant per destruir els pocs elements democràtics i plurals que tenim, que en lloc de reformar les institucions ultra corporatives de l’estat (per exemple una autoritat portuària que té la barra de saltar-se qualsevol llei democràtica per fer una carretera) les acabi enfortint a costa de CCAA, Ajuntaments i parlament. Fixe’m nos sinó amb el que fa el PP, el problema de la crisi és el PTI – una de les grans victòries democràtiques i progressites de Menorca (gràcies al PTI la seguretat jurídica és molt superior a qualsevol area costera)
4.El liberalisme és gairebé una fe al Regne Unit. Tots els governs han estat molt liberals i alhora democràtics. No hi ha els corporativismes de l’estat espanyol, el sector públic és eficient, es dóna suport als emprenedors. El sistema té molts aspectes positius que es podríem exportar però és clar que la llunyania de l’estat està començant a passar factura.
En qualsevol cas eteim mes d’acord del que sembla
Pau, l’estat hauria d’intervenir per ajustar els incentius als casos de mercats que no funcionin, per garantir els drets fonamentals i la igualtat d’oportunitats, per protegir una industria emergent de forma temporal mentre madura … d’acord amb tot açò, però açò no té res a veure amb un estat gros, amb la mole d’ineficiència que patim
La crisi del capitalisme s’ha transformat en una crisi del estat, dius. No hi estic d’acord, el capitalisme és insostenible per definició. És evident que no podem creixer indefinidament fins al final dels temps. I l’estat, a cada gran crisi, ajusta les regles del joc per poder tirar endavant. A la darrera gran crisi, la del 29, vam tenir sort i la solució va ser el canvi a un model de demanda, despesa estatal i plena ocupació (en Keynes, en definitiva, i l’estat del benestar). A les crisis anteriors a la gran massa de treballadors no li havia anat tant bé. I, tristement, va començar a anar bé no per justícia, sinó per resoldre un problema estructural del sistema capitalista. Ara els vents bufen en una altra direcció, Ja m’agradaria saber-ne la solució
Mirau, una altra mostra d’ineptitud governamental. S’han carregat la indústria d’energia solar, arruinant a molta gent, i a més passant-se pels forro dels collons la seguretat jurídica. A veure qui és el valent que torna a invertir a Espanya basant-se en una llei de foment:
http://www.bloomberg.com/news/2010-10-18/spanish-solar-projects-on-brink-of-bankruptcy-as-subsidy-policies-founder.html
Àlex
1- Algunes de les propostes sobre jubilació són ben interessants. No les veig en principi malament (tot i que no entenc perquè s’ha de mesclar dèficit i jubilació quan són temes ben diferents). Es proposa un salari universal als majors de 66 anys de 140 lliures que cadescú complementaria amb el pla de pensió de la feina).
2- Of course em referia als USA. L’argument sobre la fi de la classe mitja l’he tret de Paul Masson- per mi un dels millors periodites que té actualment la bbc (aquí trobareu el reportatge en vídeo http://www.bbc.co.uk/programmes/b00vm3xn i aquí l’article que escriure al guardian http://www.guardian.co.uk/commentisfree/cifamerica/2010/oct/12/end-of-the-middle-class-american-dream )
3- Durant dos anys no hem fet més que sentir que els mercats havíen fallat. I ara resulta que el problema era que l’anterior govern tenia les mans foradades. El que era una crisi del capitalisme s’ha transformat de manera molt intel·ligent en una crisi de l’estat.
4- L’exemple que tenc dins el cap és Alemània. Han introduït fortes retallades però mai han deicat d’invertir en el futur. Han augmentat el pressupost en ciència per exemple. El seu capitalisme funciona molt bé tot i no ser tant liberal. Alemània va fer les reformes laborals i de pensions quan tocava.
5- El 25% del dèficit es cobreix via augment d’impostos i un 75% via retallades.
Santi
5- La idea que Anglaterra estava a punt de fer fallida és senzillament absurda, pura retòrica per justificar les retallades. La lliura no forma part de l’Euro. Tot plegat ha estat l’escusa perfecte per culimar la revolució tatcheriana.
6- Estic totalment d’acord amb el punt 3. No sé si jo li diria competència o eficiència. La competència mal entesa produeix situacions que no veig clares. Cal uns serveis públics i privats molt més eficients i competitius. El problema és que a vegades això vol dir més màrketing. Com per exmple que les universitats es gasten una millonada en promoció i màrketing per ser més competitius. Tot plegat acaba sent un plantejament molt a curt termini que posa en perill la sostenibilitat de la institució a llarg termini. La dictadura dels beneficis?
7- Es podrien llegat 500.000 funcionaris. D’acord. però no valdria més esperar un parell d’anys?
8- En definitiva el que vull dir és que no veig clar que aquesta revolució liberal sigui capaç de transformar l’economia britànica. O el país segueix l’exemple d’Alemània i és reindustrailitza o no veig quin és el seu futur. I per això cal un estat fort, potent, intervencionaista que ho faci possible. Cal un estat que inverteixi en competitivitat, eficiència, solidaritat formació. Aquí hi ha el problema, una confiança cega que l’empresa privada s’ho farà tot sol, que no cal invertir en el futur. La quadratura del cercle hauria de venir del costat del creixiement i no de retallada és a dir de la transformació de l’economia no de la seva destrucció
A jo el que m’ha agradat més és la foto. Aquest home necessita donar-li unes alegries al cos, és evident 🙂 Bromes a part, tenc vàries coses a dir:
1) No conec gaire la realitat anglesa, però puc intuir que el partit més socialista d’allà és bastant més liberal que el més liberal d’aquí. Com deia al meu article, veig clar que aquí (a Menorca, i a l’estat espanyol en general), fan falta canvis que podríem classificar de liberals. Allà la veritat no ho sé. Si com dius el deute és baix, encara hi hauria uns anys de marge (suposant que trobessin finançament), però de totes formes açò seria aplaçar un poc el que ha d’arribar igualment: que s’acabi el crèdit i es demanin garanties de devolució. Com deia, Keynes ha tocat sostre
2) Totalment d’acord amb n’Àlex pel tema de la jubilació. Ja ens podem manifestar, que la qüestió és demogràfica, no només econòmica. Aquí a més la productivitat du més de 10 anys caient, al contrari que Europa, de manera que no hi ajuda.
3) Ningú ha xerrat d’un tema que em sembla clau: la competència. Ens agradi o no, la competència ha mogut la humanitat des dels seus inicis. La falta de competència acaba en apalancament, desaprofitament de recursos i pèrdua d’eficiència. Açò és en tots els àmbits, des de l’invenció de la roda fins a l’estat del benestar. La qüestió no és si l’estat ha de ser més gran o més petit, la qüestió és que hem de ser el més eficients possible per viure tots el millor possible. Aquí almenys, les funcions assumides per l’estat estan al marge de la competència, i a més el règim laboral dels funcionaris és acollonat. Resultat, les funcions assumides per l’estat es converteixen en poc temps en un desastre. A la Xina, per exemple, l’estat assumeix funcions públiques creant empreses públiques que competeixen amb les privades, o fins i tot entre elles, amb molt bons resultats
4) Ja ho hem xerrat altres vegades, aquí els funcionaris són intocables i només fan feina si volen. En podríen llevar 500.000 de ben triats que no es notaria. Però amb la crisi està passant justament el contrari: se n’està anant al carrer el personal laboral, que és justament el que més feina fa, amb la qual cosa les institucions d’aquí a dos anys encara funcionaran pitjor que ara (per difícil que sembli). Com que el model xinès aquí el veig francament difícil, pens que s’ha de reduïr l’estat per millorar el benestar global. Si vols excloent sanitat i educació, que són dos pilars fonamentals i on no hi ha perquè cercar la competència, a tota la resta jo faria lleva. Eh, alerta, també faria lleva als grans holdings político-empresarials que són igual d’ineficients, i una màquina de consumir doblers públics. Hi hauria estopa per tothom
Idò Pau, jo que ni visc a Menorca ni surt a menorquins al món, et dic que també he vist el futur i no estic segur que em desagradi.
Anem per parts: sense dubte que si prenem com a paràmetres per projectar el futur els darrers 30 anys de la nostra vida, ben segur, que com a mínim, serà diferent -ni millor ni pitjor que deia aquell-. Que no ens jubilarem als 65 cobrant el què cobren els nostres avis i/o pares és clar i evident, i el canvi de mentalitat de tots els xalandriers que encara en fiin, és, crec necessari i urgent. Per altra banda, ens aniria bé separar el tema jubilatori de les altres qüestions de l’estat del benestar. Això que et retiris i cobris un pensió fins el dia que et mors és -i tu ho saps bé- una cosa inèdita en la història humana que no té ni 50 anys d’existència. I és una cosa que funciona només si la gent es jubila i es mor amb poca diferència de temps. Ara bé, com que resulta que ara la gent tarda 15 i vint anys en morir-se i passen cada més a cobrar rigorosament, la cosa no té futur. Cap. Ni tan sols és l’economia estúpids: és la demografia.
Ara bé, deixe’m que et fagi una esmena a la teva tesi. No acab de comprar la teva teoria de la desaparició de la classe mitja i molt manco si vols emprar el paralelisme americà (per cert: a quina amèrica et refereixes, a la de dalt o a la d’aquí). Fora de l’Amèrica d’Obama, no n’hi ha hagut mai, de classe mitja -bé, si, un poquet a l’àrea metropolitana de Buenos Aires fa uns anys-.
Mes tost, veig una evolució, amb caiguda evident de grans paradigmes -el primer dels quals és el de la omnipotència dels mercats-. No oblidis que ara fa exactament 2 anys en Bush, ep en George W Bush, i no en Fidel Castro! Va signar la major intervenció d’un estat en l’economia de la història del món mundial.
I per altra banda, deixe’m que em posi en professor mala llet i et demani que argumentis millor això que els països que n’han sortit més ben parats són aquells on l’estat fort inverteix en el futur. Per exemple? Xina? L’India?, Brasil? O els EEUU? Et puc ben assegurar que en el cas Brasiler, en Lula no ha estat en matèria econòmica molt keynessià, que diguéssim.
I per cert: apujar impostos com dius que fa n’Osborne no és liberal. Ho miris per on ho miris.
Molt bon artícle: tenim material per seguir xerrant-ne una estona llarga. Si no ho aclarim en un parell de mesos, sempre ho podrem arranjar per nadal fent unes herbes.