Al diari Menorca de dilluns (versió internet) hi havia una entrevista a Sam Abrams. Hi ha una frase que m’ha cridat l’atenció. En Sam diu que “la literatura en català té una potència molt forta. Passa un molt bon moment, tant a Catalunya com al País Valencià com a les Illes Balears (…). És més potent i plural que la castellana que té tot un estat al darrera.”
Visits: 2
Afeigiu-hi també el Riera poeta. Brutal:
T’estim però me’n fot. Som a l’espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t’encasti en mi tant, que pugui dir-te:
-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.
Amb un poc de retard com sempre, com que a jo m’agrada açò de les llistes (per més personals que siguin) i ara que s’atraca tot açò de Frankfurt m’agradaria compartir uns quants noms:
Reafirmar Baltasar Porcel (i no només l’obra recent sinó absolutament tota: des de “la lluna i el cala llamp” fins a “cavalls cap a la fosca” passant per “l’emperador o l’ull del vent”).
Afegir en Miquel Àngel Riera narrador. No m’hi he atrevit amb la poesia, però la trilogia de n’Andreu Milà o els contes de “la rara anatomia dels centaures”, que precisament aquests dies estic rellegint, son senzillament de dalt de tot.
I un punt per la polèmica: cal -crec- rellegir el primer Ferran Torrent, el d'”un negre amb un saxo” o “Cavall i rei” fins i tot el de “gràcies per la propina”.
Ah, i compte també amb en Francesc Serés. El publica Quaderns Crema de ja fa temps. Tota una garantia.
besades i abraçades.
Estic en gran part d’acord amb les matisacions que fa n’Isma (i en Sam). Tenim un gran literatura (i un gran país) però ens falla l’estat (i els partits independentistes que van amb les masses de rompre i renuncien a tot a les primeres de canvi i a més et donen la culpa).
Vaig creure convenient posar aquesta cita per una qüestió d’autoestima. Sovint ens fan creure que som poca cosa. Que el català no val la pena. Que som un país en crisi. Que som quatre gats. La humiliació és la millor arma que té el nacionalisme espanyol i que empra una vegada i una altra. No es tracta de ser ni optimistes ni pessimistes, sinó de creure amb les possibilitats del país, i de reconèixer les seves fortaleses. És una cosa que he après de viure a Anglaterra. [per cert aquí hi ha un article d’en Cardús que em va agradar i que parla d’això ] http://www.avui.cat/avui/diari/07/mar/09/343063.htm
Dos apunts més.
1) Estic disfrutant moltíssim amb la novel·la de na Maite Salord. La recoman. Un exemple de la vitalitat de la literatura catalana a Menorca. A veure si la comentam.
2) En vista de com estar el panorama actual, estic cada vegada més convençut que el futur de la nostra cultura està en la capacitat d’iniciativa de la societat. A vegades la societat menorquina som una mica massa individualistes (per si us consola la societat mallorquina encara ho és més). Crec que ha arribat l’hora de reforçar la xarxa social i bastir nous projectes, també en el camp de la cultura. En aquest sentit una iniciativa que m’ha agradat és la del grup cooperatiu grup 03. [http://www.cultura03.cat], [http://blocs.mesvilaweb.cat/OriolSoler].
En resum que si la seva arma és la humiliació, la nostra només pot ser la intel·ligència i l’autoestima. Alguna idea?
Hola A tothom,
Ja sé que són morts, però crec que en aquesta llista d’autors que esmenta n’Isma hi haurien d’aparèixer noms com el de Jesús Moncada i Gabriel Galmés, que, a més a més, contribuirien a eixamplar territorialment el mapa literari català. La seva mort prematura no és motiu per no considerar-los autors actuals.
Estic completament d’acord amb n’Isma quan inclou en Porcel en aquesta llista. He tingut el plaer de llegir “Olympia a mitjanit” i em va semblar un retrat fantàstic i, a la vegada, cruel de la Mallorca decadent de finals de segle XX, que manté els tics de sempre, embocallats de fals liberalisme induït pel creixement econòmic des del boom turístic dels anys seixanta i setanta del segle passat. Impressionant. Vos el recoman.
Quan una declaració es treu fora del seu context i, per a més inri, apareix al diario Menorca, és evident que no queda gens clara. Crec que és el cas dels mots de Sam Abrams. Un servidor sí que sap un poc més del que va dir perquè vaig tenir el gust de presentar-lo a la conferència que va fer a l’Ateneu (la qual vaig escoltar atentament), a més de poder parlar amb ell, breument, de l’estat de la literatura catalana. I crec que té raó en açò: la literatura, la creació que a hores d’ara es fa en llengua catalana té el mateix nivell que pot tenir-ne qualsevol altra al món. El que Abrams critica és el que envolta el món de la literatura, perquè no ajuda a fer veure la qualitat i el potencial que aquesta té. Tot i que seria llarg d’analitzar, us reproduesc aquestes seves paraules:
“La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d’aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s’hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N’hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d’una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d’escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s’han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila.”(Vilaweb, 30/01/07)
Ara sí que crec que queda més contextualitzat el que va dir Abrams. Evidentment, crec que ara hi ha més teca, més tema per al debat. De tot el que diu Abrams, hi ha coses que m’agraden i coses que no, tot i que en gran part hi estic d’acord. El que més li admir és que, per a ell, qualsevol cosa pugui ésser discutible, que no hi hagi veritats absolutes, que cregui que el debat, la lluita de les idees i dels arguments, ajudi a consolidar una cultura. I açò, que en qualsevol altre indret del món és senyal de normalitat, a la cultura catalana és un tema tabú.
Bé, ara me n’anava per un altre camí. En centr: estic d’acord amb la frase que ha motivat aquesta entrada d’en Pau, entesa dins del seu context. I ho exemplificaré: una cultura que té noms, i fixeu-vos en la seva procedència geogràfica, com els de Marc Granell, Ponç Pons, Margarita Ballester, Baltasar Porcel (i no és broma), Bartomeu Fiol, JF Mira, Jaume Cabré, Quim Monzó… no té res a envejar a cap altra, ni tan sol a aquelles que tenen un estat que els dóna cobertura. (Per cert, la literatura catalana també hauria d’estar estalonada per l’estat: el problema és que no el té al darrere, sinó al damunt i aixafant-la. Però açò són figues d’un altre paner.)
Tenim, idò, una literatura, uns autors i unes obres, de nivell: el que fa falta és que ens ho comencem a creure, que ho valorem en la seva justa mesura, començant pels qui es dediquen a aquest món, al de la cultura.
Sí, jo també la vaig consultar per internet i vaig llegir açò mateix… però en castellà. El periodista maonès que li fa l’entrevista (diria) que en català, la transcriu en l’idioma castellà. No tenc present dir res més que açò.