Vostès son Rics. Nosaltres a això no ens ho podem permetre”

Déu ni do el que està plovent. Ni els més pessimistes es pensaven que el quadre econòmic de l’estat espanyol es podia deteriorar tan deveres com ho ha fet. La situació és tan greu que el Bundesbank i l’FMI han hagut d’intervenir. No és cada dia que Obama i el president de la xina telefonen a un president per demanar-li que faci els deures. Cerc exemples per comparar el que està passant i la crisi argentina de principis del mil·lenni certament n’és un. Tot esperant que el xalandrier exiliat a l’argentina ens il·lumini la cosa amb això del corralito, m’agradaria destacar un de les qüestions claus que aquesta crisi ha posat en evidència. Perquè aquesta és també una crisi per damunt de tot cultural, de la nostra (o la seva) manera de fer les coses.
ave

No hi ha millor exemple de la desastrosa manera de fer les coses que tenen els espanyols que l’AVE, el tren d’alta velocitat que hem pagat entre tots (els europeus). Precisament aquest diumenge el diari AVUI publica un reportatge excel·lent sobre el desastre de l’AVE que m’ha cridat l’atenció. Actualment Espanya té 1.800 quilòmetres d’aquestes línies en servei i 2.200 més en construcció, molt per davant de la resta de països europeus. De fet, només la Xina, amb 10.000 quilòmetres en construcció, supera ara mateix la inversió espanyola. La rendibilitat d’aquesta multimilionària inversió és més que dubtosa, fins i tot si descomptam la inversió feta. La gran majoria de les línies que s’estan construint no tindran mai prou passatgers per cobrir el cost del manteniment de les línies. La inversió en transport més important d’Europa s’ha fet sense tenir en compte la seva rendabilitat. L’Avui també explica que fa uns mesos el secretari de Transports nord-americà, Ray LaHood, va visitar Espanya per veure in situ els fantàstics trens que hi ha a la península. El polític nord-americà es va mostrar encantat fins que li van ensenyar la factura. Un dels que van ser presents en aquell viatge explica el que LaHood li va dir a Blanco: “Vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre”.

La resposta de LaHood apunta al quid de la qüestió: L’estat s’ha gastant una millonada sense cap mena de criteri de rendibilitat, de sostenibilitat o de mobilitat (i és que desrpés de gastar-se 500.000 milions d’Euros només un 5% de les mercaderies viatgen en tren!). I encara pitjor l’opinió pública ho ha vist bé, molt bé. Han estat molt pocs els que han protestat per un malbaratament tan brutal de recursos públics. L’AVE ha estat una vaca sagrada qui ningú s’atrevia a criticar a no sé que sigui per reclamar que passi pel pati de darrera. En canvi sí que s’han sentit moltes veus que critiquen per exemple les ambaixades catalanes a l’estranger, la principal funció de les quals és promoure l’economia i la cultura. Hi ha un problema de mentalitat molt greu. La qüestió clau aquí és la manera que tenim d’entendre la cosa pública. Com és possible que sigui normal gastar-se 50.000 milions d’Euros en AVEs inútils?

Malauradament això no és un problema només espanyol. La mentalitat que ha fet possible l’AVE ha sedimentat també a l’illa de Menorca. Llegesc a la premsa local que “Marc Pons se moviliza para evitar que el recorte afecte a los 30 millones del dique de Ciutadella”. No és un cas aïllat, la premsa em va plena de notícies i comentaris que demanen inversions faraòniques alhora que qualifiquen de radicals als qui demanen una mica de seny i debat. La política menorquina ha abraçat la manera espanyola d’entendre la cosa pública i això és greu. És la mentalitat del nou ric que només és preocupa de gastar el que no té, de lluir més que els altres. M’entristeix que en Marc Pons no es mobilitzi per defensar inversions educatives polítiques socials tal com ho ha fet per defensar el port de ciutadella. M’entristeix que ningú es demani com i qui pagarà la festa. Igual que passa a espanya les inversions faraòniques a Menorca han esdevingut sagrades i “The only game in town” és demanar-ne més. El drama és que aquest no és un vici exclusiu de la política. Si ho fos tot seria tan senzill com canviar de polítics. Aquest és un vici de tota la societat, que és queixa perquè tenim una carretera “tercer mundista”, que es sent orgullosa d’un aeroport desproporcionat i inútil, que veu normal gastar-se 80 milions d’Euros en carreteres, ports i aeroports.

Aquesta no és només una crisi econòmica és també una crisi cultural, de la nostra manera d’entendre les coses, molt especialment la cosa pública

Share Button

4 comentaris

  • Joel

    27 maig, 2010

    Només voldria afegir, ja em perdonareu, una visió històrica de la crisi en la seva vessant més cultural -antropològica, m’atreviria a escriure.
    En Pau ja ha diagnosticat l’aspecte cultural de la crisi i el malversament de recursos -per escriure-ho ràpid- corresponent. La resta heu afegit idees i nous motius, que donen una bona visió del que passa, crec jo.
    Tanmanteix, opín que convé recordar que vivim en un entorn polític, econòmic, social, cultural, esportiu… mediterrani. I qui hagi estudiat un poquet la història contemporània de l’Europa mediterrània s’haurà fixat com el caos, el desordre, el ja ho farem demà, l’aprofitament i explotació de les escletxes del sistema (qualsevol), l’arribisme, la improvisació creativa o destructiva, el menyspreu per la democràcia i la llibertat, la pervivència d’estructures de poder preindustrials i paral·leles a l’Estat modern contemporani, el dirigisme i paternalisme de les classes dirigents per unes societats civils desangelades i vulnerables, uns mitjans de comunicació (locals, regionals o nacionals) al servei (sovint indecent) del poder politicoeconòmic, etcètera, expliquen, al meu entendre, l’enfocament del sud europeu respecte la crisi; i no només la dels grans banquers i empresaris o la de la classe política; també la visió de la gent i les estratègies per sortir de la crisi.

  • Quique

    26 maig, 2010

    No me puc resistir a escriure un comentari sobre s’AVE i ses infraestructures faraòniques que va molt amb sa línia de lo comentat fins ara.
    Quan estudiava sa carrera d’enginyeria (d’açò ja en fa quasi deu anys) record molt clarament que quasi tots es professors mos deien que s’època de ses grans infraestructures s’havia acabat i que noltros mos dedicarien a gestionar/conservar/mantenir/millorar (fer més eficients en definitiva) ses que fossin existents.
    Es veu que hi ha una inèrcia macabra que no deixa que açò passi.
    Jo, personalment, no restringiria només a s’AVE aquesta il·lusió de nou ric: Hi ha es aeroports d’AENA com diu en Joan (n’hi ha un de nou sobredimensionat mínim per a cada provincia), autovies, preses (recordau es PHN) i moltes coses més.
    En un principi, s’AVE tenia cert sentit: renovar sa xarxa ferroviària per poder millorar es transport de mercaderies en tren i baixar sa quantitat de transport de mercaderies per carretera (molt més insostenible i poc rendible). A banda també havia de reduir el gruix de transport aeri peninsular.
    El que no té sentit, ni en principi ni en final, és fer a la vegada una xarxa d’AVE, fer nous tots els aeroports i construir noves autopistes i autovies.
    També podríem xerrar de sa concepció radial de ses xarxes d’infraestructures a sa península però açò ja és per un altre debat.
    En Pau té molta raó que es problema no és només de classe política, és de tota sa societat i jo crec que hi té a veure molt es “poso” que ha quedat des franquisme (40 anys inaugurant preses pesen molt) i aquesta sensació de societat de nous rics en la que estem ficats (supòs que ja sabeu lo des Porsche Cayenne, no? cotxe més venut a s’estat espanyol l’any 2007 i diria que 2006).
    Esper que amb un canvi generacional, que per cert ja tocaria, aquestes coses tendeixin a minvar.
    Sobre lo del FMI, sa crisi des deute públic(?) i comparacions Europa/Amèrica Llatina m’ho guardaré per una entrada a tarantamocos molt més llarga. Només dir que seguesc pensant que a s’estat espanyol es paguen pocs impostos (http://www.elpais.com/articulo/opinion/pozo/perro/pulgas/elpepuopi/20100520elpepiopi_10/Tes)

  • àlex

    23 maig, 2010

    Tot i que no em reconec en la categoria d’exiliat, miraré d’explicar en quatre línies això del corralito.
    Per una banda, tenim un sistema monetari que està lligat indissolublement a una moneda que no és la pròpia del país/estat/àrea econòmica (el peso argentí amb el dòlar i l’euro espanyol amb l’euro alemany). Com que resulta que la productivitat de l’economia dels EUA no evoluciona igual que la d’Argentina, arriba un moment en què la gent comenca a dubtar que realment un peso valgui el mateix que un dòlar. I què fan? demanar tants dòlars com sigui possible i treure’ls del país. Com que no hi ha cap banc al món que tengui a la caixa tots els doblers dels seus clients per tornar-lis, es produeix una “corrida bancaria” i l’única manera d’evitar-ho és posar un límit a la quantitat de doblers que es poden treure del compte corrent. Tot va relativament bé fins que l’autoritat monetària decideix que és ver, que un peso no val igual que un dòlar i devalua. El resultat és que qui tenia dòlars al banc (dins el país, clar) ara obté pesos, amb un descompte d’entre el 40% i el 60%. A nivell macro, una caiguda el primer any d’un 30% del PIB seguida d’un període bastant llarg de creixement sostingut gràcies a la competitivitat guanyada amb la moneda devaluada. Per altra banda, la contracara és que tots aquells que en tost d’estalvis tenien deutes (és a dir hipotèques), reben un molt substancial descompte en les seves quotes.
    Ara bé, estimats xalandriers estalvidors en euros, no correu encara a obrir comptes a Alemanya ni a firmar hipoteques. A diferència de l’Argentina del 2001, l’Espanya del 2010 té (de moment) el cosí de zumosol que no està disposat de deixar-la caure. I no és per altruïsme, sinó per pura conveniència.

    Per sort o per desgràcia, la possibilitat d’un corralillo la veig, ara per ara, llunyana des de 10.000 kms de distància. Tot i que en economia, la futurologia està molt mal vista. I per si de cas, jo ja m’he jugat amb uns quants amics d’aquí que quan l’euro arribi a valer 1 dòlar els convidaré a tots a un dinarot. I que voleu: som un especulador que acaba de firmar una hipoteca en euros,….

  • Joan Carles

    23 maig, 2010

    Quan he llegit el teu comentari sobre l’AVE i el desfalc d’inversió m’ha vingut al cap la mateixa reflexió en el món dels aeroports (als quals també fas referència més avall). Visitar alguns dels aeroports europeus t’adona del disbarat que fa AENA a l’aeroport més insignificant de l’Estat.

Els comentaris estan tancats.