En una mateixa setmana veim com una dona posa en entredit la política exterior espanyola, un referèndum confirmarà la voluntat catalana d’independència i una agència de qualificació de deute acaba de confirmar que el dèficit públic és insostenible i que caldrà fer reformes econòmiques molt profundes (poca broma). Per rematar la setmana només hi falta la ja famosa sentència sobre l’estatut de Catalunya expulsi catalunya de l’ordenament constitucional. És a dir en una mateix a setmana han trontollat tres mites: el mite de la fortalesa econòmica d’Espanya (la España va bién) la qual és fonamental per entendre l’adhesió a Espanya d’un sector molt important de la població també a ca nostra; el mite de la grandesa d’Espanya (la españa grande) amb influència exterior que és capaç de reviure fins i tot un passat colonial; i finalment el mite de l’España democràtica (el mita que tan intel·ligentment va promoure el País una empresa per cert en fallida tècnica), la idea democràtica d’espanya és fonamental per combatre una les identitats nacionals “perifèriques” (les quals s’han presentat sistemàticament com poc democràtiques per dir-ho finament. No hi ha res que faci més por a Espanya que la idea d’un poble democràticament afirmant el que vol ser (una dels arguments principals per justificar el que està a punt de fer el tribunal constitucional és que l’estatut només va ser votat per un 35% dels catalans i que és una imposició de cabdills locals a una població que no els vol)

Ara falta que es trenquin els nostres mites o millor dit les nostres pors (un 50% de catalans votarien sí a la independència, ara bé només un 30% la veuen possible). Les coses estan canviant realment molt depresa. Ara fa falta que ens ho creguem. Vivim marcats pel síndrome d’Estocolm