El objetivo del Gobierno es que las aerolíneas y los pasajeros (hay algunas tasas, como la de seguridad, que se incluyen en el precio de los billetes) paguen en función del coste de la infraestructura.

Això vol dir que si no s’hagués fet l’ampliació de l’aeroport el “cost de la infraestructura” de Menorca seria molt més baix i per tant volar a Menorca seria més barat. L’ampliació de l’aeroport de Menorca ha encarit el seu cost i això es traduirà prest o tard en bitllets més cars, si no ho ha fet ja. L’aeroport és guapo, però el seu preu també. Prou car ja és Menorca com perquè l’encarim encara més!. L’article també explica que

Los centros que hayan recibido mucho dinero y no capten los viajeros suficiente para rentabilizarlo elevarán sus precios El coeficiente corrector varía del 5% al 20%.

Aquest és un detall molt important en el cas de Menorca ja que l’aeroport no ha complert ni de bon tros les expectatives creades. El número de passatgers s’ha mantingut molt estable, al voltant dels 2 milions de passatgers. Recordem que l’aeroport és va fer sinó record malament en unes previsions que arribaven als 6 milions de passatgers. Qui pagarà la diferència? Nosaltres!

Esteim davant d’un cercle viciós molt perillós que serà difícil de trencar. Aeroport més gran = aeroport més car = vacances més cares = menys turistes ( i el cost de la vida també més car). Quan es va ampliar l’aeroport l’important no era el turisme ni l’economia de Menorca ni tan sols el servei aeri, sinó el suculent negoci de la seva construcció. I qui és el culpable ? els menorquinistes ecologistes melenuts? O el l’impresentable estat espanyol que fa les coses de qualsevol manera?

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
Com el far-west, no hi ha res!

Invasions de tota mena
ha sofert contínuament
però una de les més sonades
l’ha tingut darrerament:
la del general Frank Cooster
i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes,
més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada
de l’infame general
fou prohibir la seva llengua
i la dansa ritual
i enviar els cassaques blaves
per colonitzar els nadius
i arrencar la cabellera
als elements subversius

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
com el far-west no hi ha res!

Però a la mort del general,
el del “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat
que manen els seus hereus.
I quan la tribu amb eufòria
desenterrant la destral
engegava a fer punyetes
al famós seny ancestral
per poder-ho canviar tot
però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions
per distreure el personal.
Per parar el cop de moment
i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe”
que tenien en conserva

Que lluny és el far-west!
Que bonica és Oklahoma!
Com el far-west no hi ha res!

I per asserenar els ànins
d’aquest poble tan tossut
es firma una tractat de pau
que li diuen l’estatut.
Però com sempre passa al cine
a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids
sempre són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera
perquè diu que som un cas
i quan se’ns dóna un ditet
ens agafem tot el braç.
I de tant que ens recomanen
prudència i moderació
ja no estem desencantats
ara estem cagats de por.
Doncs no volen que fem l’indi
i amenacen cada dia
que si no estam quiets vindrà
el setè de cavalleria.

No crec que el futur de la meva facultat passi per respondre a totes les demandes dels nostres possibles clients siguin les que siguin. El nostre èxit passa per identificar aquelles àrees de coneixement en què podem ser més competitius. Es tracta crec d’articular un projecte sòlid, diferenciat i creïble. Tampoc crec que el futur turístic de Menorca passi per aprofitar qualsevol ocasió que es presenta. L’argument del tot val és el que ha fet possible els desastres de Benidorm amb els gratacels que es cauen a trossos, els desastres de la costa del sol també coneguda a Anglaterra com la costa del crime i com no els desastres d’en Matas que ha portat a les illes balears a ser la segona Comunitat Autònoma més endeutada després de València i presumptivament també la més corrupte. És segurament veritat que la política turística a Menorca és cada vegada més professional. Es fan més coses que mai. Tanmateix quan veig la foto del conseller amb les aspirants a miss Polònia no tenc clar que Menorca sap realment que vol ser turísticament. Hem passat de no tenir política turística a tenir-ne una sense projecte clar al darrera, una política que només valora la hiperactivitat.

Precisament aquest setmana s’ha celebrat el Menorca Tech Talk a un lloc d’Alaior. La trobada que estava organitzada pel fundador de Jazztel es veu que era d’alt nivell. La llista de participants incloïa fins i tot gent del New York Times. No conec cap dels participants tanmateix estic convençut que cap d’ells es presenta en públic tot dient “nosaltres feim el que la gent ens demana”. M’imagín que es presenten en públic amb una idea clara, diferenciada i innovadora, és a dir amb una història per contar. El seu objectiu és inventar quelcom que la gent encara no sap que vol. I jo em deman, tots aquells que critiquen a l’ecologisme i el menorquinisme per les seves actituds antiturístiques saben realment el que volen? Tenen alguna una història per contar? Quin és el seu model turístic més enllà d’aprofitar-ho tot (i llepar el **** dels que ens visiten)?

En qualsevol cas, Bon Sant Joan

Pedalant per sa Colàrsega del port de Maó, vaig aturar i fer la foto. Quantes coses m’agradaria esborrar d’aquest paisatge…

La resposta de LaHood apunta al quid de la qüestió: L’estat s’ha gastant una millonada sense cap mena de criteri de rendibilitat, de sostenibilitat o de mobilitat (i és que desrpés de gastar-se 500.000 milions d’Euros només un 5% de les mercaderies viatgen en tren!). I encara pitjor l’opinió pública ho ha vist bé, molt bé. Han estat molt pocs els que han protestat per un malbaratament tan brutal de recursos públics. L’AVE ha estat una vaca sagrada qui ningú s’atrevia a criticar a no sé que sigui per reclamar que passi pel pati de darrera. En canvi sí que s’han sentit moltes veus que critiquen per exemple les ambaixades catalanes a l’estranger, la principal funció de les quals és promoure l’economia i la cultura. Hi ha un problema de mentalitat molt greu. La qüestió clau aquí és la manera que tenim d’entendre la cosa pública. Com és possible que sigui normal gastar-se 50.000 milions d’Euros en AVEs inútils?

Malauradament això no és un problema només espanyol. La mentalitat que ha fet possible l’AVE ha sedimentat també a l’illa de Menorca. Llegesc a la premsa local que “Marc Pons se moviliza para evitar que el recorte afecte a los 30 millones del dique de Ciutadella”. No és un cas aïllat, la premsa em va plena de notícies i comentaris que demanen inversions faraòniques alhora que qualifiquen de radicals als qui demanen una mica de seny i debat. La política menorquina ha abraçat la manera espanyola d’entendre la cosa pública i això és greu. És la mentalitat del nou ric que només és preocupa de gastar el que no té, de lluir més que els altres. M’entristeix que en Marc Pons no es mobilitzi per defensar inversions educatives polítiques socials tal com ho ha fet per defensar el port de ciutadella. M’entristeix que ningú es demani com i qui pagarà la festa. Igual que passa a espanya les inversions faraòniques a Menorca han esdevingut sagrades i “The only game in town” és demanar-ne més. El drama és que aquest no és un vici exclusiu de la política. Si ho fos tot seria tan senzill com canviar de polítics. Aquest és un vici de tota la societat, que és queixa perquè tenim una carretera “tercer mundista”, que es sent orgullosa d’un aeroport desproporcionat i inútil, que veu normal gastar-se 80 milions d’Euros en carreteres, ports i aeroports.

Aquesta no és només una crisi econòmica és també una crisi cultural, de la nostra manera d’entendre les coses, molt especialment la cosa pública

Vam dir que no ho separava ningú
Ni muntanyes ni tristos déus de grava
Tampoc els trencs que solquen les mans
Home i home i dona i dona i
Aquesta foto no es torna de sèpia

Biel Pons

Enguany, amb tota una aposta per entendre aquest intercanvi cultural com un valor afegit i de trobada davant la marginalitat social, fent front a una reestructuració del festival provocada per la crisi econòmica mundial, el festival s’ha traslladat en zones socialment marginades. Teatres com el Vicente Guerrero, sala en desús per part del govern de l’Estat i recuperat per a la consecució d’aquest festival han estat escenaris comuns d’aquest encontre, que ha assolit la gran fita d’editar-se tot i les penúries provocades per una situació econòmica insostenible.
La tenacitat dels organitzadors, i especialment del director, han suplert les mancances lògiques d’aquesta situació, duent endavant el que consideren l’essència del festival: les manifestacions culturals com a signe de les cultures en resistència, l’art com a sublimació de la solidaritat. El festival, una vegada més, ha estat visitat per riuades de gent.
S’Albaida ha tingut el plaer de ser part integrant i participant de tota aquesta moguda. Les cançons menorquines creades pel nostre conjunt han vibrat per entre les fileres de públic d’aquests espais. Ha estat un plaer explicar què signifiquen les cançons; per què cantam en aquest idioma; què volia dir Àngel Ruiz i Pablo quan parlava de la Pàtria, i que no era la de les pistoles; per què és tant important l’amor en la cançó, sense el qual no hi ha art ni música. Els aplaudiments entusiasmats del públic vibraven en el fons dels nostres cors, i ens hem sentit privilegiats de compartir tot açò. La recepció que hem tingut de la nostra música ens ha emocionat. Hem fet el que creim, la música com a manifestació d’un sentir popular i a la vegada creença en l’altre, simbiosi del cant amb el cor, amb els peus i amb les ales.

En un context tan complicat com aquest, els Tories haurien d’estar assaborint els fruits de la victòria. Durant molt temps la victòria d’en Cameron semblava cantada. Els Tories havien treballat de valent per “descontaminar” la seva marca tot ressituant-la al centre de la societat britànica amb un missatge jove i positiu. Tothom ho donava per fet. Les enquestes van arribar a donar-los un 20% d’avantatge. Tanmateix en els darrers mesos l’avantatge dels Toris s’ha esfumant i avui pocs confien en un victòria dels Tories amb majoria absoluta. Els problemes han aparegut quan han començat a posar lletra a la música. La música parla de canvi, compassió i moderació, tanmateix la lletra petita de les polítiques que proposen és realment molt dura. La gent està realment preocupada pels retalls pressupostaris que volen introduir. El problema és de filosofia econòmica. La seva única obsessió és el dèficit públic (i la retallada d’impostos) quan el problema és també de model econòmic i de manca de creixement. El mateix passa amb la política social i educativa. Canten la igualtat d’oportunitats i després parlen de disciplina a les escoles, retallada de prestacions socials, el reconeixement del matrimoni en el sistema impositiu (oblidant les mares solteres). Perquè funcioni el màrketing ha d’anar acompanyat per un canvi real d’estratègia política. A diferència d’en Blair en Cameron no ha aconseguit canviar el seu partit.

Aquestes eleccions no són cosa de dos sinó de tres. El tercer home en discòrdia es diu Nick Clegg i el seu partit és el Liberal Demòcrata (un partit molt antic que va treure un 20% de vots a les darreres eleccions). Les perspectives inicials no eren massa bones. Amb un poc de sort es preveia que conservessin els 60 diputats que tenen tot guanyant-ne algun a costa del laborisme. Tanmateix el primer debat – que no vaig veure – ho va canviar tot. El debat va situar en Clegg a la mateixa altura que els altres i això va retornar els Lib-Dem al centre del camp de joc. Des de llavors les enquestes els han situat sistemàticament en 2na posició per davant dels laboristes amb un percentatge de vot proper al 30%. Tot i que ho pugui semblar, el seu creixement no és cap casualitat. Tot i que és un partit nominalment centrista, ja fa estona que els Lib-Dem han superat al laborisme per l’esquerra, molt especialment en política econòmica. El seu ministre d’economia- en Vince Cable- va ser la veu més lúcida durant la crisi bancària, l’única que va ser capaç de preveure -la, explicar-la i criticar-la. És un partit amb contradiccions importants però que ha defensat amb honestedat causes com la reforma electoral, la millora de l’educació alhora que ha criticat intensament la invasió d’Iraq i la privatització de la sanitat. Als ulls de molts – sobretot les classes mitges i la població més jove – són la veu real del canvi.

És difícil resumir en 500 paraules la situació política britànica. Segur que m’he deixat moltes coses sense explicar, per exemple el Joc brut dels mitjans de comunicació d’en Murdoch, les disputes sobre immigració o les relliscades en micròfon obert. Una cosa és clara aquestes són unes eleccions obertes com poques on poc passar qualsevol cosa.

Tot va començar a les 11 del vespre del dijous quan, a punt d’embarcar cap a París, ens diuen que l’avió no sortirà i que ens busquem la vida. Per sort els pares de na jane feien 2 dies a Singapore i vam poder allotjar-nos amb ells. Vam dormir poc més de 3 hores. El divendres ens el vam passar tot sencer a l’aeroport que si surt que no surt. El dijous ens havien dit que l’avió potser sortiria a l’endemà i era qüestió de no perdre’l. Finalment no va sortir. A les 10 del vespre van tornar a l’hotel on s’allotjaven els pares. Va ser el dia més caòtic de tots. Gent per tot, gent emprenyada i molta desinformació. Ningú sabia res, ningú et deia res.

El dissabte va ser el torn dels pares de na Jane que tampoc es van poder embarcar cap a Dubai i després Manchester. Nosaltres també vam anar a l’aeroport per veure que passava. Aquell dia vam agafar un hotel a “little India”, el barri indi de Singapore. Dissabte vam tenir clar que ens hi estaríem uns quants dies. La desinformació era total. El diumenge i el dilluns van ser el dies més plàcids de tots. Vam anar a l’aeroport els dos dies però almanco vam tenir temps de veure Singapore, Raffels, Chinatown, Clark Quay. Mentrestant a l’aeroport ens diuen que si volem tornar hem de fer una nova reserva i que per això cal telefonar a un número que no agafen mai el telèfon. Que no ens telefonaran tal com ens havien promès el dia anterior. El dilluns vaig fer de traductor per Air France (gratuïtament) a un grup de jubilats espanyols (Viajes el Corte Inglés) que venien d’un creure de somni per l’oceà índic. No sabien anglès i els allotjaven al “Red Light District”.

El dia més dur de tots va ser dimarts. Sabíem que els avions tornaven a volar i no volíem perdre l’oportunitat. Enlloc d’anar a l’aeroport aquell dia vam anar a l’oficina que Air France-KLM al centre de la ciutat. Hi havia molta gent. A l’oficina ens van dir que la nostra reserva havia desaparegut i que calia fer-ne una reserva nova. A nosaltres ens vam donar un bitllet per dia 4 de maig. Ens van dir també que tal vegada seria possible tornar abans en “stand by”. Quan ens ho vam dir ens va caure la moral a terra. Dia 4 de maig volia dir que havíem de fer un total de 3 setmanes a Singapore! Quan li vam dir a la persona que ens va atendre que això no era possible, ens va recomanar que anéssim a Malàisia a fer uns dies que és més barat, que segur que no sortiríem almanco fins la setmana que ve. No ens ho podíem creure: Air France ens enviava a Malàisia! Per arrodonir el dia, a la tarda l’hotel ens va comunicar que estaven plens i que havíem de buscar-nos-en un altre… i les úniques habitacions disponibles eren al “Red Light District”. Finalment ho vam poder arreglar i ens vam quedar a l’hotel.

El dimecres vam començar la rutina diària que ens havíem imposat el dimarts. Al matí telefonar a Air France i al capvespre anar a l’aeroport a veure què. Després de 4 hores d’intentar-ho vam veure que era impossible comunicar-nos telefònicament amb Air France. Així que vaig tornar a l’oficina i la mateixa persona que ens va recomenar Malàsia el dia anterior ens va posar en llista d’espera pel vol del vespre. Es veu que hi havia hagut moltes cancel·lacions i que tothom que havia fet standby el dia anterior havia pujat a l’avió. I dit i fet, 5 hores més tard erem dins un avió. Quan t’ho mires des el sofà de ca teva penses que potser no n’hi havia per tant…. que en definitiva només són 6 dies que per sort no ens han arruïnat. Però quan ets enmig del merder assegut al llit de l’hotel broadway i et diuen que hi has d’estar 3 setmanes no penses el mateix.

Singapore ha estat l’escenari d’aquest petit malson. No la vam escollir ni tampoc la vam poder gaudir. Quina és la meva impressió d’aquesta ciutat estat? Que és una ciutat ridículament neta (tirar un paper en terra està multat en més de 100 Euros), ultra moderna (gratacels i mega aeroports amb tocs propis de Dubai) i on fa molta però que molta calor (35 graus de màxima, 1000% de xafogor). No és una ciutat on hi viuria. Em va semblar un pel estranya, plena de centres comercials amb aire condicionat i de botigues de marca; de menjars xinesos sovint plastificats. Una ciutat molt eficient i dinàmica, una mena de suïssa del sud-est Asiàtic, plena de bancs i diners d’origen incert. Tot i això em va semblar una ciutat ben interessant. El 70% de la població és d’origen xinès, el15% és ètnicament de mailaisia i un 10% és indi Majoritàriment tamil. Això vol dir que la ciutat es compartida per musulmans, Hindus, Budistes i cristians. Em va agradar especialment Little Índia, i Chinatown, sobretot el primer. És el centre de la comunitat índia de Singapore, ple de temples i restaurants indis. És una ciutat on es menja bé i barat que conta amb una universitat entre les 30 millors del món (La primera universitat de l’estat espanyol la trobem a la posició 171 i és la de Barcelona, la UAB ocupa a la posició 211, la UAM la posició 215 i la Complutense la posició 252). No fa falta saber-ne massa d’economia per veure que aquestes són les ciutats que dominaran el futur.