Navega per la categoria

Articles

La mata de jonc

Vull començar amb el recull de tres titulars de la mateixa notícia:

Ramon Ferrer, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.vilaweb.cat/noticia/3951904/20111119/ramon-ferrer-president-lacademia-valenciana-llengua.html

L’AVL tria un blaver

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/477189-lavl-tria-un-blaver.html

Ramon Ferrer, procedent del secessionisme lingüístic, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.ara.cat/cultura/LAcademia-Valenciana-Llengua-Ramon-Ferrer_0_593340825.html

Independentment del contingut de la notícia, que tracta de l’elecció del president d’una Acadèmia que mai s’ha pogut llevar, i amb tots els mèrits, de ser una institució polititzada fins a límits vergonyants, i que sembla que així continuarà, el tractament que se’n fa des d’aquests tres mitjans (per l’enllaç ja es veu que són Vilaweb, l’Avui i l’Ara respectivament) ens donen idea de per on van els tirs, i ens obre a un debat molt llarg, però que sembla que no solucionam mai. Només amb els titulars ja basta per fer l’anàlisi. Les notícies, després, no difereixen tant entre elles, tot i que van en acord a cada titular. Continua llegint

Share Button

Llengua i educació

Article publicat ahir a la nova secció “Menorca al vol” del diari Menorca

No per formar part de l’entramat ideològic dels nous governants ni pel fet ser una promesa electoral amb la qual van concórrer als darrers comicis, deixen de ser sorprenents les mesures que pretenen adoptar els qui ens regeixen en matèria lingüística i educativa. Dic sorprenents perquè, malgrat tot, fugen dels consensos dels actors implicats, de l’autoritat lingüísitca i educativa competent, de les sentències dictades i la legitimitat constitucional de l’actual sistema d’immersió lingüística, de les recomanacions i informes de la Comissió Europea del Multilingüisme i dels imperatius legals del mateix Estatut d’Autonomia, votat al Parlament per una gran majoria (també pel mateix PP), així com una Llei amb plena vigència, la de Normalització Língüística, i tota la normativa que se’n deriva, que no és poca.

Tot en orris. I açò es fa per una suposada convivència lingüística i el més que repetit fins a la sacietat bilingüisme, que la sociolingüística (no una matèria científica en clau catalana, com alguns pensen, sinó una disciplina científica universal que té els seus orígens al segle XIX) ens ha ensenyat a analitzar en clau crítica. La llengua és una de les matèries que, quan es mescla en política, més conflictiva és. Segurament, la llengua i la identitat són els temes més controvertits en política, i és perquè els sentiments de pertinença acaben prevalent, per molt que es parli de llibertat o d’igualtat de llengües, en molts dels judicis emesos en la matèria. Açò ens pot ajudar a entreveure la veritable motivació de les mesures que es pretenen introduir en matèria lingüística a la nostra societat, i en especial a l’administració i en el món de l’educació: una reespanyolització i castellanització de la societat.
Continua llegint

Share Button

Alzheimer Social

Portada del llibre

L’atzar, a les biblioteques, dóna sorpreses força agradables. Fa un mes vaig treure en préstec, entre d’altres, La biblioteca de noche, d’Alberto Manguel. El llibre, jo no el cercava, però era al prestatge d’obres sobre biblioteconomia, esperant-me, i no vaig poder-li dir que no. Del mateix autor, l’estiu passat ja havia llegit Una historia de la lectura, més que interessant. Ara, en tost del fet de llegir, Manguel es centra en les biblioteques, en els llibres i en els llocs on aquests s’agombolen.

Després d’uns primers capítols vacil·lants (trob prou exhibicionista i poc justificada la descripció que es fa de la biblioteca de l’autor), n’hi ha un d’antològic, “La biblioteca como isla”, que reflexiona sobre l’encaix de la lectura, els llibres i les biblioteques en açò que anomenam postmodernitat, és a dir, en el nostre món actual. Manguel ho fa a partir d’una paràfrasi de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, obra en la qual el protagonista reconstrueix una civilització a partir d’un llibre, la Biblia. Tot molt del segle XVIII, per cert. Quan Manguel es refereix, però, al món actual, no sé si líquid o hipermodern, no pot evitar ser pessimista. “Si un visitante del pasado llegara hoy a nuestras ciudades civilizadas, uno de los aspectos que más podria sorprender a ese anciano Gulliver serían nuestros hábitos de lectura”. Aquí cita els grans centres comercials on es venen llibres, grans i bones biblioteques, llibres virtuals, grans lectors…, sense que tot açò doni com a resultat l’existència d’una societat lletrada.

Continua llegint

Share Button

Republica i menorquinisme

En Joel Bagur, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Maó, ens ha fet cinc cèntims del que ha estat la seva tesina, basada en el debat que es va donar a Menorca sobre l’autonomia (diguem-li així) en l’època de la República (la segona a Espanya, la primera catalana). La sala estava plena i, fins i tot, hi havia públic que no era allà perquè l’acte l’organitzava el PSM i s’atraquen eleccions. Jo, per exemple.

L’interès del que va exposar en Joel va ser majúscul. Esper la sortida del volumet que editarà l’IME per acabar d’arrodonir un panorama que m’interessa especialment. Ja sabem que qui perd els orígens perd identitat. I, en aquesta societat postmoderna, la velocitat tendeix a impedir-no fer memòria. I la lliçó que va donar en Joel hauria de fer obrir els ulls a més d’un, perquè la seva interpretació de la història no és gratuïta. De les idees que va exposar, em qued amb el fet que de totes les opcions expressades en aquell debat de principis del XX, els menorquins mai no van voler Mallorca com a companya de viatge. Les alternatives (nacionalistes, provincialistes i provincianes), amb els noms que les defensaven, van ser breument exposades per en Joel. Després cal interpretar. És ver que en aquell moment la força de Lerroux a Menorca va ser gran, i que el republicanisme majoritari a l’illa va ser el radical, però és un gust veure com Joan Hernández Mora i Joan Timoner Petrus defensaven, ells dos, bàsicament, que Menorca tenia el seu lloc natural dins d’una Catalunya gran, avui en diem Països Catalans. Per fer-ho, van emprar el que millor sabíen fer, donar arguments de pes, de forta volada intel·lectual. I les idees, quan són bones, molesten a qui no té arguments. Ho demostra la manera com en Ruiz Manent va tallar la col·laboració periodística de Menorquit. És la famosa F.

Quantes semblances entre llavors i ara. Ja sabem que en la sequedat arrela el pi, però déu n’hi do com costa. La premsa illenca actual (permeteu-me l’oximoron) en sap molt d’açò de silenciar veus . És una manera clara de prendre partit. Ara, que les eleccions són a tocar, ja veurem quin cas fan de l’acte de Joel Bagur. De periodista (perdonau-me l’eufemisme) no en vam veure cap. Com que el dos diaris defensen la visió del món del colonitzat cofoi, una visió provinciana, en què la cultura pròpia és vista des del pitjor dels autoodis, no crec que s’apuntin al debat al qual ens convida -intel·ligentment- Joel Bagur. Però, i pitjor, m’agradaria saber quants dels assistents (el partit es jugava a casa) recolliran el guant llançat pel conferenciant, i reflexionaran sobre quin ha de ser l’encaix territorial de Menorca. Quina ha de ser la relació amb Mallorca, per exemple? Quines possibilitats ofereix Espanya? Ens interessen? I, pensem-hi, ja fa molts anys del Tejerazo i de la LOAPA. Por, idò, de què? D’altra banda, com diu en Pau, “no és possible un país de primera amb l’espoli fiscal que tenim”. O, de tant mirar-se el llombrígol, hom pot acabar agafant mal de coll.

Share Button

Què passa a cas vesins?

Què està passant a l’altra riba de la nostra Mediterrània? Em sorprenen aquests fets que s’estan succeint ràpidament on cauen governs i institucions que fins ara semblaven tranquil·les i inamovibles als meus ulls.

Sabem molt poca cosa dels nostres vesins, tot i que alguns els tenim més a prop que d’altres més llunyans, com ara Madrid. La barrera econòmica i, en conseqüència, cultural, informativa i de relació, és molt alta.

Com sempre, desconfiï de les informacions que aquí ens arriben. No me’n refiï, dels mitjans de comunicació; amaguen fets que per a mi són importants i en difonen d’altres que no són més que tòpics per reforçar l’exclusivitat de la nostra cultura, el nostre establishment planetari, més ben dit.

Em preocupa el paper que juguen i jugaran els estats occidentals, amb les grans multinacionals guiant les seves passes, davant la situació. A Tunísia i Egipte m’imagin que a base d’acords econòmics i polítics aniran salvant els interessos -al manco si les coses segueixen així de pacífiques- Però ja corren veus dient que cal intervenir a Líbia, i això és més perillós; pot significar un desplaçament de l’aparell militar d’Occident cap a la Mediterrània, amb unes conseqüències imprevisibles per als qui en som part.

Amb l’estructura de poder actual, està clar que, per molt que parlin els polítics, la funció que han assignat al Magrib és subministrar gas i petroli, i frenar els fluxos migratoris cap als nostres països rics. Em pregunto si hi ha qualque manera, aprofitant la situació, de restablir un bon tracte entre vesins que fa tants anys manca a la Mediterrània.

Share Button

Ja els tenim aquí

Publicat a la revista Nyas! L’any 2004.

Aquesta reflexió en forma de carta al director va esser concebuda, escrita, enviada, (i publicada i censuarada a parts iguals per Ultima Hora Menorca i Menorca, Diario Insular) un fosquet de mala llet del passat mes de novembre (de 2003), amb motiu del cicle de conferències organitzades per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Ara que la rellegesc per afeger-hi aquest intro contemporitzador, veig que no ha perdut gens de la vigència ni -m’atreviria a dir- de l’aire d’indigestió constitucional que la van provocar.
Continua llegint

Share Button

Censurat!

Repescant una idea sortida d’un parell de comentaris de Xalandria, m’atrevesc a proposar una nova categoria d’entrades, que sota el nom de Censurat! Donin cabuda a una mínima part del corpus d’artícles de temàtiques variades i diverses que han estat censurats per l’implacable filtre del Diario Insular.

Tothom hi està convidat amb una sola regla: que acompanyi l’article/carta/pamflet amb una breu introducció del context en què va ser censurat. Que vagi de gust.

Share Button
  • 1
  • 2