Navega per la categoria

Pensaments

Fulls de dietari: 30 de juny de 2008

Jordi Galves, a qui no coneixia de res abans de llegir-lo en el llibre en què diversos personatges donen la seva valoració del que va passar a la fira del llibre de Frankfurt, del qual ja n’he parlat, defineix l’escola neocursi catalana, un moviment els orígens del qual cal cercar-los, segons afirma, en l’espanyol Jacinto Benavente (“la bondad nunca és cursi”) i que és integrat a la literatura catalana per Josep Maria Folch i Torres i Ventura Gassol. És la primera vegada que sent emprar aquest terme en el món de la crítica literària catalana, però la veritat és que l’anàlisi que es fa del mot és prou interessant.

Continua llegint

Share Button

De la universitat i el coneixement

Fa uns dies em van dir “t’has de llegir l’article d’en Pau sobre la universitat a Menorca” i jo, que sempre faig cas, així ho he fet avui dematí.

Seria més lògic que escrigués el que vull escriure en un comentari a l’entrada d’en Pau, però han passat molts dies i com que també vull recomanar faig aquesta entrada nova.

Respecte als pensaments del Dr. Obrador afirmar que són encertats, fruits del vigor científic i poc millorables. No són pensaments còmodes o de gent instal·lada i per açò potser fan nosa a segons aquí: ara açò rep el nom d’exclusivitat. Respecte a l’article d’en Pau voldria destacar que em plau especialment quan posa damunt la taula situacions similars a la que ell demana per a  Menorca. És d’agrair mirar més enllà de Toledo: gràcies. El que me deman és si hi ha exemples similars en el món mediterrani. Crec que en Pau l’encerta quan ralla d’un problema de filosofia respecte al sistema (?) universitari espanyol.

Us recoman que llegiu l’article que ahir a l’Avui va publicar Lluís Foix: http://paper.avui.cat/article/dialeg/179058/la/royal/society.html,. En aquest article es parla de l’excel·lència de la Royal Society i del perquè d’aquesta excel·lència. Només afegir que després de llegir en Pau quan cita un ràquing mundial d’universitats en què les d’aquí aprop queden molt malament, llegir com en Foix (TV3 hi ha dedicat també força espai i temps als seus TN) parla de l’excel·lència de la UB i la UPC fa trontollar el que deu ser la veritat i la consideració real de les acadèmies depenent de qui, de com i des d’on es mirin.

Share Button

Quatre lectures i una mateixa qüestió

Dilluns vaig acabar la lectura d’un llibre d’assaig que porta per títol After the Car i que tracta d’imaginar un món sense cotxes. El conglomerat industrial i energètic que gira al voltant del cotxe és potser l’element més important del segle C20. Entre d’altres coses el cotxe ha definit la forma de les nostres ciutats, ha contribuït decisivament al canvi climàtic i ha marcat profundament la política exterior i militar. Els autors del llibre creuen que el cotxe tal com el coneixem té els dies contats. Ni és un sistema prou eficient ni hi ha prou petroli per sostenir-lo massa anys. El llibre – que fa un repàs exhaustiu de tots els factors socials i tecnològiques implicats – descriu tres escenaris possibles, /‘local sustainability’, ‘regional warlordism’ i ‘digital networks of control’). Dues idees m’han cridat especialment l’atenció: la importància del món virtual en la redefinició de la mobilitat del futur i la percepció que el canvi serà ràpid i fins i tot catastròfic. No vindrà d’un replantejament col·lectiu del paper del cotxe sinó més aviat del seu collapse. I mentre l’era del cotxe està arribant a la seva fi nosaltres esteim gastant més diners que mai en subvencionar la seva compra i fer carreteres i més carreteres. No valdria més la pena invertir els diners en les tecnologies del futur, per cert tal com fan els xinos?
Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 26 d’agost de 2008

Aquest estiu, Alaior ha esdevingut la capital illenca de la poesia. Biel Pons en té gran part de culpa, de tot açò. Aquells que ens estimam la cosa aquella no podem fer més que estar-li agraïts. Gràcies al programa “Poeticalaior”, aquest estiu hem pogut gaudir de la presència i els mots de Biel Mesquida, Edgar Alemany, Sònia Moll, la cinquena edició d’Illanvers i, avui, Hilari de Cara.

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 15 de juny de 2008

I

Fa un no-res havia pensat un món que s’aguantava sol: era versemblant. Hi passaven coses que seguien una casuística totalment lògica a nivell intern. En poques paraules, allò que se m’acabava d’ocórrer tenia tots els números per ser una bona narració breu. Fins i tot tenia clar un final convincent i no tancat, i uns personatges plans, prototípics, que no enterbolien els fets narrats, el moll de l’os de la història.

Continua llegint

Share Button

Una imatge

De vegades, abans d’adormir-me, pens que vol

Una àguila peixatera

Share Button

Fulls de dietari: 10 de juny de 2008

XV
“Estableix enllaços per obrir portes i airejar cambres, per eixamplar punts de vista; sense bagatges els links es trenquen, no hi ha complicitats, les realitats esdevenen tan simples com impenetrables” va dir l’Amat als seus amics. I potser qualcú, sense voler, va lligar dos fils conductors en un context d’aparença atzarosa i va teixir la teranyina d’una cosmologia creïble i fonamentada, en què Megadeth mena al Salteri per una vall on passaren Coolio o -rient, rient- Weird Al Yankovic. I així el món és va fer més bo de dur gràcies als horitzons que es multipliquen. Les postes de sol són molt més polides en el regne de la diversitat cromàtica.
[Ignasi Canyardet]

Hi ha qui diu que en la literatura tot ja està dit – només cal visitar els clàssics grecollatins i la Bíblia– i que els escriptors posteriors s’han dedicat només a reescriure: “els últims que van fer coses noves i veritablement importants van ser Sòfocles i Píndar. I, en novel·la, Cervantes. […] Després d’aquests, tot és tradició”, afirma Jordi Llovet al setmanari El Temps de dia 29 d’abril d’enguany. En certa manera, hi ha molt de cert en aquesta afirmació. Hom pensa en Bernardo Atxaga, que de tot açò n’ha fet matèria literària, per exemple, a Obabakoak, on es dedica a la reescriptura de textos que formen part del bagatge cultural occidental. N’és un cas clar la nova versió que extreu d’un conte de Les mil i una nits (cultura occidental?) en què la mort visita un mercader a Ispahan. Atxaga fa aparèixer la versió original al costa de la seva amb la voluntat de mostrar fins on es pot fer arribar la intertextualitat.
En el món de la música, açò de les versions és força habitual. Es fa difícil trobar un disc en què no n’hi hagi. Fins i tot, en un extrem, trobam al mercat treballs sencers basats en les revisions de temes d’altri, en general àlbums amb poc interès, malgrat que sempre hi ha excepcions prou dignes. Només m’interessen, però, aquells casos en els quals la nova versió trasllada la peça a un àmbit totalment nou. Res no hi ha més avorrit que escoltar calcs de l’original. No aporten res de nou i fan perdre el temps. En canvi, les aportacions transgressores permeten de descobrir nous matisos en obres que, gràcies a la reinterpretació, resulten tenir un recorregut prou llarg i diferents lectures. D’exemples d’aquests casos n’hi ha per donar i per vendre. Els pitjors, però, els solem trobar en el heavy metal europeu dels darrers anys, en què les peces són fotocòpies dels originals i al rerefons de les quals sembla que només hi ha la voluntat de demostrar el domini tècnic de qui reinterpreta o, en el pitjor dels casos, hi trobem la intenció de fer un acte graciós. En aquests casos, només hi ha una cosa a fer: quedar-se amb l’original. L’oasi el trobam quan la versió implica la revisió del gènere i es traspassen les fronteres. Açò és el que fa interessant, per exemple, la interpretació que Fear Factory fa del tema “I will follow” dels irlandesos U2. El matís metàl·lic potencia la força de la cançó i, sense millorar-la, li afegeix un plus d’interès. També és el cas de “Sweet dreams (are made of this)” dels Eurythmics passat per túrmix de Marilyn Manson, que afegeix a aquesta peça pop connotacions oníriques de malson esdevenint-la tètrica i deliciosa alhora.

Ara bé, malgrat que aquest és un camp vastíssim i que es pot arribar a parlar d’un vertader subgènere musical, és gairebé impossible trobar reinterpretacions que superin l’original. De fet, només m’hi he trobat en dues ocasions. La primera és la revisió que Jeff Buckley va fer del “Hallellujah” de Leonard Cohen, que esdevé, en mans del malaguanyat cantant nord-americà, una peça estremidora i emocionant. La segona és encara més heterodoxa, perquè Johnny Cash, poc abans de morir, es va apropiar de “Hurt” de Nine Inch Nails, la banda de Trent Reznor, i va transformar i portar fins al límit una peça clau del rock industrial vestint-la només amb una guitarra acústica i la veu sòbria i profunda del veterà cantant country americà. El resultat és brutal -i l’adjectiu aquí és totalment escaient. Qui escolti aquesta cançó i resti indiferent s’ho ha de fer mirar. Tan poderós és el resultat, que el mateix Reznor va declarar-se vençut, que ell ja no tenia res a fer amb aquella cançó i que, després de la meravella que havia fet Cash, “Hurt” ja no li pertanyia i, per tant, havia decidit que ja no la interpretaria més.
I tot i que siguin vuits i nous, i cartes que no lliguen, pens que dins de la literatura catalana hi ha una tendència exagerada a la versió repetitiva, ja sigui de l’obra aliena o, el que és pitjor, de la pròpia. És la tàctica del cofoïsme i del risc zero, també anomenada síndrome de l’all. L’aportació d’aquesta literatura és nul·la. Sort que sempre hi ha qualque Johnny Cash o Jeff Buckley que ens sacsegen i fan que el gènere s’ho valgui.

Share Button

Punt i cove

Supòs que més d’un de voltros coneix aquesta secció amb què el periodista de l’Última Hora Josep Pons Fraga ens obsequia cada diumenge des d’aquest mitjà de comunicació. Hi fa un repàs d’actualitat en què els polítics en solen ser els protagonistes, tot des d’una perspectiva de diumenge (no del tot analític, i amb una part més lúdica i humorística). Aquesta setmana m’ha tocat a mi, i voldria fer-hi algunes consideracions.

Se’m retreuen comentaris meus expressats a Xalandria sobre el dic de Ciutadella, i el senyor Pons Fraga ve a dir que d’ençà que som al càrrec ja no me senten tant, ni ser crític amb les coses com ho he estat, i sobretot, en aquest cas concret, d’ençà que el partit que represent va votar a favor del dic. I citen un bon fragment d’un comentari meu sobre el tema. Si he de ser franc, no em desagrada haver de sortir en aquestes circumstàncies, encara que el to emprat pel periodista sigui un tant despectiu. I no em desagrada per un parell de motius. Un, perquè vol dir que Xalandria es llegeix i es té en compte en el mostrador de la vida pública i mediàtica menorquina. Enhorabona a tots. Crec que és bo que sigui així, perquè el ventall d’opcions que dóna aquest bloc atípic, amb tants d’autors, és amè i de qualitat. I dos, perquè és un toc d’atenció que crec que hauré de tenir en compte. És una cosa que a vegades passa als que es dediquen a la gestió pública, que obliden (oblidam) que no són funcionaris per fer rodar la feixuga màquina d’una administració, sinó gent convocada pels mateixos habitants d’una ciutat o territori perquè els servesquin a través dels mitjans que puguin d’aquesta administració a partir d’unes premisses o d’una ideologia marcada de bell antuvi: és a dir, polítics.

I sí, tal vegada és cert que allò que pot semblar l’accés a la possibilitat de fer política, i per tant opinar sobre els temes i fer incidència en allò que interessa a la vida pública, queda un poc diluït. Accept de bones i primeres tot açò. I per aquest motiu no me sap greu que se’m retregui una cosa com aquesta. De fet, i crec que és important que ho digui ara i aquí, llegint la cita de diumenge passat, he pensant que continuo pensant el mateix. És clar que les coses evolucionen i tot s’ha de tenir en compte, i analitzar allò que escrivia sobre el dic de Ciutadella abans de tot l’ocorregut i que va acabar amb una acord multipartit, en el qual hi havia també el PSM, és fer un poc de trampa, perquè s’hauria de veure què ocasiona aquest acord, quins preus es paguen i què signifiquen en política les renúncies ideològiques en mor de la cohesió social. Igualment, malgrat el que va decidir el partit, que ho entenc perfectament en clau política, puc continuar pensant i subscrivint allò que aquell moment escrivia: el dic no s’hauria d’haver construït si tinguéssim en compte les qüestions territorials, econòmiques i de país.

En tot cas, sembla que el periodista anomenat ha trobat un filó en descobrir qui era el Joan Carles que intervenia a Xalandria, i amenaça amb més informacions per a la setmana que ve. És el seu deure i esperaré que posi a la llum pública altres opinions meves sobre la vida política, potser les meves filiacions ideològiques de caràcter independentista, per exemple, que açò té èxit assegurat. O les opinions sobre la colla dels d’ICM. Ara que, tal vegada, es queda amb les excel·lències de les coquetes de la Murada.

Share Button

Moments de les festes de Gràcia

Com que som dels que enguany (ai!, si només fos aquest…) no he pogut ser a Maó per festes, mirava ahir migdia IB3 (tot i que a Menorca no podeu veure TV3, elis elis) per veure cavalls i gent maonesa. En aquesta connexió des de Palma van centrar-se en els moments misticoreligiosos de les festes i de la missa que fan a santa Maria, abans de traginar la figura virginal de la patrona cap a l’ermita de Gràcia. Idò resulta que una persona femenina, i amb més maquillatge i laca que la que gastaran totes les dones que visiten Xalandria en tota sa vida, declarava entusiasmadíssima que aquella missa era el millor de les festes. Al·lots!, vaig exclamar mentre ho sentia: que n’hi ha de moments especials a les festes com per triar-ne un de tant encarcarat i, que jo sàpiga, poc festiu.

Us volia demanar que diguem quins són els moments de les festes de Gràcia que més ens agraden, no fos cas que resultés que sí, que la missa és l’hòstia (perdó) i jo fes 33 anys que m’ho estic perdent!

Dic la meva: les canyes verdes al jaleo de dia 8, amb sol potent i ventet suau, la música a les totes, els regidors i les regidores que no encerten el moment per lliurar la canya als caixers i caixeres, la pomada as 9 o sa gelateria…

Share Button

Setembre

Perquè comença un nou curs, perquè el turisme va partint cap a casa, perquè ja són acabades les vacances potser més esperades, perquè podrem tornar a dormir bé, sense suades. Perquè la llum de final d’estiu i inici de tardor és el millor embolcall per a qualsevol somni que vulguis fer realitat: i som aquí per fer-ho! Perquè començar una nova etapa vital al setembre és més fàcil que al gener, en què tot ja està irresolublement en marxa. Al setembre tornen els mesos normals, de 30 dies. Mes bo per conèixer la persona amb qui vols viure la teva vida, que evidentment recomença al setembre, mes ideal per saber que el sexe del fetus és el mateix que el de sa mare. Perquè comença una nova temporada esportiva amb les coses ordenades i amb cadascú on li correspon. Dies en què s’hauria de prejubilar aquell que ho demana i s’ho mereix, miris per on t’ho miris, esteim d’acord? També el mes per trobar feina, per començar-ne una que t’il·lusiona i que et desvetllarà tots els reptes i esperances. Amb les festes de Gràcia a la vista: enramada de carrers, cavalls, gegants i pastissets. Setembres que enyoram de quan érem al·lots. Per escoltar John Coltrane al capvespre o animar-te a veure una pel·lícula pendent. Perquè setembrejar és mel.

Share Button