Navega per la categoria

General

Un il·lús al país dels paletes i els cambrers

Som un il·lús. I escric aquestes línies des de la ràbia i la impotència. A la correguda. Som un de tants que havia cregut que la crisi del coronavirus es convertiria en una oportunitat per anar cap a un futur millor. Sobretot, en els moments més durs del confinament, aquesta mena d’optimisme s’havia convertit en un motiu per a suportar millor la situació: no podíem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema, deia l’eslògan famós. Al final, però, ara que començam a sortir del pou, sembla que les coses tornen al lloc de sempre i, per tant, s’imposa el curtterminisme de tota la vida, el que ens havia dut fins aquí. Tot sembla indicar que els criteris econòmics, per variar, s’imposaran a la salut pública, al bé general. Res de nou, per cert, perquè açò ja passava quan ningú no havia sentit parlar de la malaltia respiratòria causada pel SARS-CoV-2, coneguda col·loquialment com a covid-19.

Continua llegint

Share Button

Del Sobreturisme al Senseturisme

Article publicat a DiarioMenorca, Diumenge 10 de Maig de 2020

 

El turisme és un dels sectors més afectats per la crisi sanitària que vivim. Hem passat de la nit al dia d’un escenari amb sobreturisme a un escenari senseturisme, amb les platges buides i les terrasses tancades. Aquesta crisi ha agafat a tothom amb el peu canviat, molt especialment a l’organització mundial del turisme que fins el 26 de març no es va prendre seriosament la crisi i va fer pública una previsió més ajustada que preveu un disminució d’entre 20-30% del turisme internacional. Conclou que “s’hauran perdut entre 5 i 7 anys de creixement turístic”, i un terç dels ingressos totals. Les previsions del Govern Balear per a les nostres Illes apunten una disminució encara major de més del 30% anual del PIB i l’ocupació. El sector més afectat serà, sens dubte, el dels creuers, que no tornaran a navegar fins que no hi hagi una vacuna. Adéu al dic a la Mola! I és que els creuers són una mena de geriàtrics flotants, que concentren en un espai molt reduït una població altament vulnerable de procedència molt diversa. Són un espai, per tant, perfecte per a difusió accelerada de la Covid-19. El turisme és molt sensible a les pandèmies, perquè n’és un dels grans responsables de la seva difusió accelerada. Si el 1918 van ser els exercits els que van accelerar la difusió de la grip espanyola, aquesta vegada qui s’emporta la medalla és el turisme amb la seva extraordinària capacitat de mobilitzar el planeta. Esteim davant una situació paradoxal. S’estan restringint les micro-mobilitats quotidianes per culpa de les macro-mobilitats del turisme internacional. No és, per tant, cap sorpresa que 166 països hagin introduït restriccions a la mobilitat internacional amb les quals és senzillament impossible la pràctica del turisme.

La rambla senseturistes

Continua llegint

Share Button

El dia del dia

D’ençà que va començar el confinament no hem pogut celebrar com hauria estat desitjable una sèrie de commemoracions que, en tant que dies internacionals o mundials, tenen un espai marcat al calendari. Potser, en el meu cas, el més significatiu dels esdeveniments que han acabat essent anormals ha estat el Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març. A l’institut on faig feina, teníem el costum de programar una sèrie d’actes —modestos, però fets amb tota la bona intenció del món— amb què fèiem arribar al conjunt de la comunitat educativa una bona dosi de versos. Enguany, en canvi, tot i haver intentat tirar endavant alguna iniciativa virtual, sembla que ha acabat passant un pèl desapercebut el poema de Josep Carner amb què la literatura catalana s’afegia a la celebració de l’efemèride, com discret ha estat el ressò de la resta d’activitats fetes al voltant d’aquesta fita. No hem pogut fer-li, a la parenta pobra, els honors que es mereixia.

Continua llegint

Share Button

Popu Polls

 

«Rellegir ens dona la mida del canvis que es produeixen en nosaltres mateixos. També em passa amb la música.» Aquestes paraules, que cit literalment, formen part del comentari que Margarita Ballester va deixar escrit al blog, just al final de l’article de la setmana passada dedicat a la relectura. No vaig contestar-li, com tenc costum de fer, no per manca d’educació, sinó de temps. Ara bé, des del moment en què les dues frases ballesterianes han estat, fins a un cert punt, l’espurna que ha encès el discurs del xalandrot d’aquesta setmana, potser el que ve a continuació en pot ser una resposta sui generis. Ho dic perquè els mots que encapçalen el paràgraf em van fer pensar, en llegir-los per primera vegada (en una d’aquelles associacions atzaroses que no saps per on agafar), en els Popu Polls. Escoltar música i, sobretot, reescoltar-la —una pràctica tan natural com recurrent— és també una manera d’introspecció, d’interrogar-nos per veure, entre d’altres coses, com hem anat canviant. És una forma, per dir-ho amb unes altres paraules, de contrarestar els diferents jos que hem estat al llarg dels anys.

Continua llegint

Share Button

Tornar-hi

 

Fins no fa gaire creia —o, més ben dit, volia creure— que una prova infal·lible per demostrar la qualitat d’una obra literària era que suportés la relectura. Que, en tornar-hi, es seguís eixamplant. Així de senzill i de categòric alhora. Era una forma, a la pràctica, de reivindicar la importància de la reincidència llibresca. Ara bé, com passa amb totes les frases sentencioses, contundents i cridaneres alhora, que fem servir com a manaments d’anar per casa, ens trobam davant de generalitzacions de pa sucat amb oli. Si hi pensam bé, si les analitzam mínimament, hi ha un munt de matisos que defugen l’enunciat. I de cada vegada creix la certesa que és justament en els detalls on hi ha el bo d’os de les coses. Escrutar aquesta mena de missatges reduccionistes, entrar-hi un poc a fons, analitzar-los, no deixa de ser un exercici higiènic, una gimnàstica mental més que recomanable.

Continua llegint

Share Button

Dia 23 (1). Sobre la flexibilitat sensorial de la memòria a l’ampit de la finestra.

Situem-nos: finals de novembre de 1992, aquell any amb les olimpíades a Barcelona, després que, al maig, el Barça aconseguís la seva primera Copa d’Europa. A finals de novembre, deia, el Barça juga a casa contra l’Espanyol a qui engalta un 5-0 rotund i implacable. A les acaballes del partit, Witschge fa el quart mentre a la banqueta blaugrana, el mestre Johan Cruyff riu amb Hristo Stòïtxkov. Joia blaugrana en plena època del Dream Team, Bakero, Beguiristain, Goikoetxea, Guardiola, Laudrup, Nadal, Salinas, Ferrer, Eusebio…

Situem-nos, de nou. Finals de novembre de 2007, el Barça ara l’entrena un altre holandès, Frank Rijkaard, que empata a 2 a Lió en la Lliga de Campions. En l’anada de la lligueta, el Barça havia derrotat els lionesos per 3 a 0.

Finals de novembre del 2007, deia, un novembre meteorològicament agradable, amb temperatures suaus per l’època de l’any, que diuen els homes i dones del temps. Un divendres o dissabte, tant és!, ell i ella sopen junts en un restaurant prop de l’Hospital Clínic, una zona, per cert, amb proliferació de bars i restaurants, de presentables cap amunt. Sortint de sopar, ella proposa de prendre alguna cosa a ca seva. Després de pujar trenta-cinc pisos i vuitanta mil esglaons arriben al piset, a ell li falta l’aire però aguanta mentre aspira tot l’oxigen que pot. Ja dins del piset, l’alguna cosa esdevé un molt bon conyac, i ella busca un cd que posa a l’aparell, un radiocasset d’aquells d’abans, sona Satie.

L’endemà, dissabte o diumenge, tant és!, el sol l’encega quan surt del portal per tornar cap a ca seva, du la mateixa roba d’ahir però, maniàtic com és, no l’incomoda, se sent lleuger i, tot i no ser-ne gens conscient, les seves cèl·lules somriuen.

Share Button

Mnemòsine, l’enjogassada

Els mecanismes que regulen el funcionament del cervell —en concret, els que s’encarreguen de la memòria— semblen moguts per una mena d’atzar que defuig l’abast de qualsevol lògica. Almenys, aparentment. Per molt esforç que hi esmercem, no sempre recordam allò que hauríem volgut retenir i, a l’inrevés, més d’una vegada el pensament ens sorprèn recuperant foteses que, ves a saber per quins set sous, va decidir retenir. Diria que als relats mitològics no hi apareix així, però es veu que la titànida Mnèmosine, la personificació de la memòria, devia tenir un caràcter força enjogassat, tal i com demostren els resultats de les seves pràctiques.

Continua llegint

Share Button

Tornar a partir

 

Els humans som uns animals de natura sorprenent (en tots els sentits). L’etologia —la «branca de la biologia que estudia el comportament dels animals, sota les condicions de l’hàbitat natural, i els mecanismes que en determinen el comportament», tal i com podem llegir al diccionari— dels primers dies de confinament així ho demostra. Vam començar-lo amb la incògnita de com el podríem fer més passador. Llavors, van sorgir un munt d’iniciatives encaminades a omplir el temps, una part molt significativa de les quals des de les xarxes socials: mai les càmeres dels nostres dispositius no havien tret tant de fum. El número activitats proposades va ser tan elevat que, fins i tot, esdevingueren inassumibles, per estressants: concerts, recitals, conferències, classes de gimnàstica… Com ens recorda la saviesa popular, els primers dies d’estar tancats van ser una autèntica sortida de cavall. Semblava que no hi hauria ni un segon per a avorrir-se a casa. Tothom sap, però com acaba el refrany i, per tant, de quina mena són les arribades.

Continua llegint

Share Button

Riure

És un costum de la casa aprofitar qualsevol mena de reflexió per acabar fent recomanacions literàries. Avui, hem considerat adient parlar d’un clàssic de la narrativa catalana del segle XX, Pere Calders. Concretament, de la narrativa breu, el gènere que conreà majoritàriament. Qui s’hi vulgui endinsar, la trobarà aplegada en un únic volum, Tots els contes (Labutxaca, 2018). Així i tot, potser el més adient seria començar per algunes obres concretes, com les Cròniques de la veritat oculta (1955) o Invasió subtil i altres contes (1978). En aquesta ocasió, per tant, deixaríem de banda, tot i ser molt interessants, les novel·les o els relats de temàtica mexicana, com l’insòlit Aquí descansa Nevares. Després d’haver donat compte de les primeres pàgines caldersianes, el lector constatarà fàcilment un dels elements més característics, potser el més cridaner, de l’obra d’aquest autor: la presència constant d’un humor subtil, fi, que ens pot acabar menant del somriure a la riallada. I açò, ara, ens interessa.

Continua llegint

Share Button

Un Sant Joan distòpic

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. El sempitern flabioler, impecablement vestit, des de l’habitació de matrimoni de ca seva, perneja amb el mòbil per assegurar-se que la connexió al Facebook Live funciona. Ja ha seleccionat el millor angle per a l’emissió, el que permetrà que tothom vegi tot allò que cal en un moment així. A la pantalla, en un requadre de la dreta, contempla el rostre seriós del caixer senyor, que segueix el cerimonial des del seu confinament mexicà. Encara no és l’hora, però gairebé.

llegeix-ne més
Share Button