Navega per l'autor

Santi

Starting up in Menorca

El divendres passat vaig tenir l’honor de rebre un reconeixement a la fira Innovem Fest 2018, en tant que impulsor d’un projecte empresarial que representa els valors i objectius d’aquest col·lectiu.

Estem molt orgulloses de rebre aquesta distinció, us dic de tot cor que representa molt per noltros, perquè noltros som fills de l’esperit Innovem. D’Innovem, de les Tech Talks que organitzava en Martin Varsavsky a Menorca, del Plató de Joves empresaris i també dels premis de Jove Emprenedor, que vam guanyar al 2012. I vull donar les gràcies públicament a tots aquells que, mitjançat aquestes iniciatives tant enriquidores, van aconseguir despertar-me el gen emprenedor, em van empènyer a somiar, a pensar a l’engròs, i a creure que tot era possible. Gràcies especialment a en Joan Sánchez i a en Tiago Barro, que eren a la directiva de Joves Empresaris en aquells temps, a en Toni Febrer, que a més ens va portar el nostre primer gran client, nada menys que a Cuba, a en David Baret, que me va ensenyar a xerrar en públic, a en Marcos Martín i en Ricard Garriga, que mos van convidar a participar al primer Menorca Millennials i, sobretot, sobretot,  a na Carmen Crespo, autèntica alma màter del foment de l’emprenedoria a Menorca. Gràcies a tots els que han cregut en noltros i s’hi heu jugat doblers, tant empresaris com particulars, perquè pràcticament tot el finançament que hem tingut fins ara ha sortit de Menorca, i gràcies especialment als magnífics professionals del nostre equip, molts dels quals van deixar feines més estables per a sumar-se aquesta aventura. En definitiva, gràcies a tots els que ens heu ajudat a aixecar aquest projecte tant polit que, tot i estar encara enfora de ser un èxit rotund, ja comença a tenir forma i bon color.

La meva vida ha canviat moltíssim des que vaig veure decidir crear una startup a Menorca. Vaig deixar enrere la meva zona de comfort i encara no l’he tornada a trepitjar. Han estat 6 anys molt intensos en tots els aspectes, plens d’aventures, de viatges i d’aprenentatges. També hi ha hagut moments complicats i algun mal de cap, però ha estat, sense cap mena de dubtes, l’època de la meva vida en què més coses he après. I és que la metamorfosi de programador introvertit a empresari tecnològic no és senzilla, ho he hagut de canviar pràcticament tot.

Per començar, jo només me posava traje si havia d’anar a demanar una hipoteca al banc. Ara he entès que la imatge que projectis és molt important, especialment quan estàs començant i no et coneix ningú, així que ja no m’incomoda anar ben vestit i amb sa barba més aclarida. Tampoc sabia xerrar en públic, i ara som capaç de fer-ho mig be en tres idiomes.

Quan un es decideix a començar una aventura com aquesta ha d’estar molt segur d’ell mateix, perquè el més habitual és que tot l’entorn social, parella, família i amics, intentin treure-t’ho del cap. És normal, estem dins una societat que te molta por al risc.  I tenen part de raó, és difícil que una startup tecnològica funcioni. Més d’un 60% de les empreses que s’obren tanquen abans de dos anys, i un 90% de les startups no arriba als tres anys de vida. De les que sobreviuen, la majoria mai aconsegueixen créixer segons els somnis inicials, i només un 1% es consideren realment un èxit, entès aquest com una multiplicació important de la inversió.

El nostre sistema educatiu està dissenyat per a formar funcionaris, no emprenedors, i els que decidim fer aquest camí som vistos com a bojos, massa ambiciosos  i gent amb poc seny. Però si tenim clar els riscos i les nostres capacitats, llavors hem de mirar endavant i no deixar que mos aturi ningú.

Un cop vençut el fre de l’entorn social, la primera passa és aconseguir finançament. Hi milers i milers de llibres i articles sobre açò, però feu-me cas, cap inversor professional posarà un duro al vostre projecte fins que tingueu un producte que ja es ven, i tu el que vols és arribar a construir un producte que es vengui. És un peix que es mossega la cua, i la única opció és trobar amics o coneguts que sàpiguen com de bo que ets en la teva feina, que confiïn en tu, i que estiguin disposats a jugar-se els primers doblers en el teu projecte. En el nostre cas, aquesta figura de padrí la va fer n’Oriol Segura, d’Aquitania, i el seu amic Cesc, que van confiar amb noltros quan aquest projecte era només quatre idees damunt d’un paper. Després d’aconseguir aquesta primera inversió privada tot és més fàcil, hi ha ajudes públiques que la complementen, els bancs també te’n deixen un poquet, i mal que mal pots anar tirant fins a tenir el primer prototip vendible.

El segon pas, super important, és aconseguir reunir un equip amb talent. Necessites tenir al teu costat els millors entre els millors si vols fer res serio. Però hi ha un problema, aquesta gent tenen tots bones feines, i tu no tens un duro. Has de saber vendre molt be el projecte perquè gent realment bona vengui a fer feina amb tu. Aquesta és la principal raó perquè totes les startups tenim futbolins i taules de ping pong a l’oficina.  Al final, sobretot quan comences, a part d’assegurar-te que la gent xali has de fer-los partícips del projecte, és la única manera.

Després ve el mite de la idea. Tu et penses que has tingut una idea genial, boníssima, que segur que no falla. Però després d’aconseguir finançament per portar-la a terme i ajuntar un equip amb talent que l’executi, arribes al mercat, treus el teu producte ple d’il·lusió. “Amb aquesta web que hem fet i amb una idea tant bona mos forrarem”, penses. Però passa un dia, dos, una setmana, i ha passat un mes i no t’ho ha comprat ni la família!! I ara què feim? Ara toca pivotar, que vol dir reenfocar el que hagis fet cap a una cosa que el mercat necessiti i estigui disposat a pagar. Moltes empreses moren en aquest punt, però els que són realment caparruts (ara li diuen resilients), aconsegueixen tirar endavant.

Mentre tot açò passa, els que pensen que estàs com una cabra segueixen “animant-te”: “Què, com va? Ja us heu fet rics?” I tu: “Be, encara no guanyam doblers, esteim començant …” Llavors els hi falta afegir allò de “Ja veuràs quina òstia que et fotràs, ja”. No ho diuen, no, però ho pensen, eh.

Per sort, també et trobes gent que et fa costat i que segueix apostant per tu i pel teu projecte. De vegades les persones més insospitades, però us puc assegurar que quan fas memòria te’n recordes de tots i cada un dels que t’han ajudat en els moments difícils.  A noltros, els que mos van treure de l’apuro en un moment realment complicat, van ser en Vicent i en Pere de Cárnicas Víper. I voltros pensareu, què fan uns carnissers invertint en tecnologia? I jo us diré: és que no són només carnissers, no, també són uns empresaris brillants. Tant bons que van tenir prou intuïció i prou ganes d’ajudar a que una startup funcionés a Menorca com per a  decidir apostar-hi.

De fet la gent tòxica i negativa va desapareixent tota sola a mida que el projecte avança. Quan les coses comencen a anar be, deixen de demanar pel teu negoci. I tu penses “Va, demana ara, demana!”, però no, ja no és tema d’interès. Tampoc faltaran els que et diguin que has tingut sort. Aquests fan molta ràbia. Com que sort? Sort és que et toqui la loteria. Sort és anar al Casino i guanyar a la ruleta. Que una empresa funcioni no és qüestió de sort, es requereix empenta, talent, determinació i molts sacrificis fins que la cosa arranca.

Però la cosa no acaba aquí, quan ja has tingut “sort” i tens un producte que el mercat comença a comprar, falta ser capaç de fer-ho créixer fins a convertir-te en un jugador important a nivell mundial. S’ha d’internacionalitzar l’empresa, incorporar gent bona en  màrketing, en vendes, en comunicació … més coses de les que no tenia ni idea i que he hagut d’aprendre aquests anys. Afortunadament hi ha molt de talent menorquí escampat pel món i amb ganes de poder trobar una feina interessant a l’illa, així que, si realment el teu projecte és interessant, no falten candidats. I en aquesta etapa ja no vas tant ofegat de doblers, o sigui que són més fàcils de convèncer, encara que el futbolin i el ping pong segueixen ajudant molt.

A Mabrian tenim dos lemes, un en anglès que diu “Think Big. No, bigger than that” i un altre en menorquí que diu “No podem perdre mai”. I crec que la conjunció dels dos reflecteix molt be el nostre esperit. S’ha d’apuntar molt apunt i tenir la ferma convicció de que no pots fallar. Només així tal vegada, i només tal vegada, arribis a bon port amb els teus somnis.

M’agradaria acabar la demanant-vos un favor a tots. Injecteu als vostres fills i filles l’esperit emprenedor de ben petits. Que aprenguin a arriscar, que aprenguin a lluitar per aconseguir les coses, i sobretot que aprenguin a somiar. És la millor inversió que podem fer pel seu futur (i pel nostre, perquè si em d’esperar que mos paguin les pensions els que creuen en la sort anem llestos!!!)

Share Button

A la corda fluixa

Com cada estiu, l’onada d’immigrants africans que decideixen jugar-se la vida tirant-se a la mar en condicions infrahumanes està sent motiu de debat.  Darrera tot açò hi ha un doble motiu, per un cantó pèssimes condicions de vida als seus llocs d’origen, i per altra cantó, una idealització de la vida europea, que vista d’enfora sembla massa fàcil. Tots sabem que no ho és tant, de fàcil, però encara menys per a un immigrant. A aquells que aconsegueixin arribar i quedar-se a Europa, els espera un infern de papers, explotació, traves burocràtiques i persecució policial. Molts seran deportats, altres explotats laboralment o sexualment, i sempre mantindran l’estigma d’haver vingut de fora. El sistema judicial s’encarregarà que mai puguin viure tranquils a ca nostra, i d’açò precisament és del que volia parlar-vos.

 

Recentment he conegut bastant a fons el cas d’una família d’immigrants, i la seva realitat m’ha semblat, a part de molt injusta, esfereïdora. Són gent que fa prop de quinze anys que viuen a l’illa, plenament integrants a la vida menorquina, a part de castellà entenen i xerren el menorquí molt millor que la majoria d’espanyols residents. Són gent fan d’en Rosendo, en Loquillo i Ja t’ho diré, gent se sap la lletra d’un Senyor Damunt un Ruc i de La Balada d’en Lucas. Gent més menorquina que gran part de la població resident. Gent que es podria considerar tot un cas d’èxit d’immigració, el màxim al que podrien aspirar aquests africans que es llencen a la mar aquests dies.

 

Idò be, la vida d’aquests “immigrants ideals” no ho és gens, de fàcil. Tot el sistema està muntat per fer-lis sentir sempre que estan a la corda fluixa. I ho estan, i tant que ho estan. Us posaré alguns exemples.

 

He conegut el cas d’una jove que va treballar un any en dues feines, no arribava al mínim d’ingressos i a Hisenda li van dir que no calia presentar declaració de la renda. Pocs mesos després estrangeria li comunica que ha perdut el seu dret a treballar a Europa per la falta administrativa de no presentar la declaració de la renda. Sumeu-li dos fills i una parella massa espavilada que es nega a casar-se amb ella (cosa que li tornaria a atorgar el dret de feina), i ja teniu una jove guapa, culta i feinera convertida en poc més que una esclava sexual d’un europeu amb pocs escrúpols.

 

No tant greu és la situació d’una altra jove que, després de separar-se de la seva parella, no pot desfer el vincle administratiu amb aquesta. Ella pot romandre aquí si i només si la seva ex-parella ho permet, qualsevol cosa que faci o li passi, ja sigui un accident de cotxo o un ingrés a l’hospital, és comunicada a la seva ex-parella perquè, legalment, és qui respon per ella. Podreu intuir que el sentiment és el de ser una vaca marcada, i en una situació molt vulnerable per a què qualsevol cabronàs se n’aprofiti.

 

No xerrem ja del sistema sanitari. Si algun membre de la família te la desgràcia de patir una malaltia greu, com un càncer o similar, l’estat els tornarà a recordar que no són d’aquí reclamant-lis els costos sanitaris, que solen ascendir a desenes de milers d’euros, a pesar de dur anys treballant legalment, cotitzant a la seguretat social, i formar part indiscutible de la nostra comunitat.

 

Sense entrar en el debat de com gestionar el fet migratori, crec que una primera passa a reclamar és l’equiparació de drets dels que ja estan plenament integrats socialment, moltes vegades més que els immigrants intra-nacionals.

 

Share Button

Un model econòmic menorquí

No és cap secret que Menorca té un greu problema econòmic. La temporada turística s’escursa una mica més cada any que passa, actualment amb prou feines dura tres mesos, mentre a les illes veïnes s’allarga fins als set o vuit. Els sectors industrials tradicionals, com el del calçat o el bisuter, no passen pel seu millor moment, tot i que hi ha excepcions que han sabut adaptar-se als nous temps i són font d’esperança. I el sector primari, eminentment enfocat a la producció de llet, també haurà d’ajustar-se ara a la finalització de les quotes lleteres europees. Sumeu-li a tot açò el problema de la doble insularitat, traduït en unes connexions aèries insuficients, cares pels usuaris i ruinoses per a l’administració, que minven la nostra competitivitat com a destí turístic i més encara com a destí laboral o empresarial.

Davant d’una situació com aquesta, sembla lògic que els esforços s’enfoquessin, per una banda, a intentar allargar la temporada turística, per l’altra, a fomentar els casos d’èxit dins les indústries tradicionals i, finalment, a potenciar nous sectors econòmics on la insularitat no representi un greu problema. Açò darrer és el que es va fer a Mallorca amb la creació del Parc Bit, i que, per cert, està donant bons resultats. A hores d’ara, aquesta nova economia del coneixement representa ja un gens despreciable 6.5% del P.I.B. mallorquí. Malauradament, com passa amb massa freqüència, Menorca no s’ha vist beneficiada d’aquestes inversions. Aquí les inversions destinades a incrementar directament el flux econòmic brillen per la seva absència. La creació del Parc Bit de Palma va suposar una inversió inicial de desenes de milions d’euros. Als presuposts del 2014, la Direcció General d’Innovació i Desenvolupament Tecnològic ha disposat d’un pressupost de 8.3 milions d’euros !! Quants d’aquests milions s’han invertit a Menorca ? Ni les miques. El famós lema de «Quatre illes, un país, cap frontera» a molts menorquins ens comença a semblar ja una broma de mal gust. S’imaginen el que podríem fer a Menorca només amb una petita part d’aquests doblers destinats actualment, de manera quasi íntegra, a la innovació mallorquina ? I no estic xerrant de gastar en edificis, sinó de gastar en continguts, en reconversió de sectors existents i en la potenciació de nous sectors incipients, en coses que realment suposin una millora econòmica per la illa a curt i mig termini.

Ens correspon a noltros, a la societat menorquina, reclamar aquesta necessitat i liderar la definició d’un model econòmic per Menorca. I serà feina de tots, però especialment de l’administració i del sector empresarial, el dissenyar un plà d’inversió que maximitzi el retorn econòmic. Hem de ser capaços que cada euro invertit avui acabi generant cinc euros demà, i deu euros demà passat. I açò només es pot fer amb un coneixement profund de la realitat menorquina. Un intent d’extrapolació del cas mallorquí estarà abocat al fracàs. Per a començar, Menorca, al contrari que Mallorca, no te mercat interior suficient per a la generació d’empreses especialitzades que després puguin creixer, aquí s’ha de forçar la creació d’empreses directament abocades al mercat exterior des dels seus inicis. També s’ha de tenir en compte que la mentalitat menorquina és molt diferent, i s’ha de fer feina per fer-la compatible amb el creixement econòmic sostenible. En definitiva, hem de començar a reclamar la urgent creació d’un pla d’impuls i reconversió econòmica dissenyat específicament per i des de Menorca, que ha de ser l’eina principal per a capgirar la tendència actual de la nostra economia.

Així que, senyors del Govern Balear, si a algú de vostès li arriben aquestes línies, els demanem que comencin a prendre’s seriosament les nostres demandes. Sóm una illa petita, ja ho sabem, però si realment creuen en aquest projecte comú anomenat Balears, hauríen de començar a demostrar-ho.

Share Button

Economia made in Spain

Economia Basca: Tu tens 2 vaques. Les munys. Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.

Economia Catalana: Tu tens 2 vaques. Les munys. Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.

Economia Valenciana: Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.

Economia Extremenya: Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.

Economia Andalusa: Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.

Economia Gallega: Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.

Economia Madrilenya: Per què vols tenir cap vaca si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?

Share Button

Quan érem rics

Fantàstic programa de “Salvados” sobre infraestructures fetes quan érem rics. Espanya és el 3er país del món amb KM. d’autovies i autopistes, el 2on país del món en KM. d’AVE i el 1er d’Europa en número d’aeroports. Paga la pena mirar-se’l

http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__domingo__9_de_octubre/508553/1

Share Button

Aire fresc

Haig de reconèixer que el nivell dels aconteixaments que s’estan produint des del 15-M m’ha agafat per sorpresa. Havia vist nàixer les reivindicacions a la xarxa, però no em pensava que acabessin saltant al carrer amb la força que ho han fet. Segurament hi ha tingut a veure que molts, a més d’indignats, comencen a estar ofegats per la crisi econòmica i les poques perspectives de futur.

M’he decidit a escriure aquest article després de llegir molts comentaris de gent políticament activa que ara sembla que preferirien que aquesta joventut, fins ara acomodada i consentida, no hagués aixecat la veu. Molts els critiquen perquè diuen afavorirà l’entrada de la dreta més rància, d’altres perquè diuen que són anti-sistemes animats per l’esquerra radical, uns tercers perquè les reivindicacions no són coherents, i finalment els nacionalistes els critiquen perquè, segons ells, la culpa de tot la té el dèficit fiscal i no el sistema polític. Bé, deixim dir-los que van tots errats, els partits i els seus afiliats no han entès res, o no ho volen entendre.

Aquí hi ha una qüestió de fons que és molt clara, el nostre sistema polític funciona malament, i va empitjorant amb el temps. És l’hora de posar-hi remei. Tenim una classe política de molt baix nivell, sovint incompetent en molts àmbits, i de vegades fins i tot corrupta. Tenim polítics que han fet de la política una professió, que han arribat on són a base de servidulisme dins del partit i no per mèrits personals ni professionals. Tenim partits que imposen la disciplina de vot, que serveixen els interessos de lobbies i grans empreses, i que taxativament expulsen qualsevol persona amb principis que gosi contradir el discurs des de dins de les seves files. En definitiva, tenim una classe política que ja no legisla pel bé del seu poble, i molta gent n’està farta. Una prova claríssima és el darrer barem del CIS, on els enquestats situaven la classe política com a tercer problema del país, només per sota de l’atur i de la crisi econòmica.

El moviment que estem vivint és d’indignació, no proposa solucions, denuncia un problema, un de molt greu. Perquè ens agradi o no la política condiciona les nostres vides. De fet, si analitzem les reivindicacions que apareixen a les concentracions, segur que en trobaríem moltes fins i tot contradictòries. És normal, els motius dels assistens són múltiples, molts relacionats amb la crisi econòmica, però tots estem indignats perquè qui hauria d’intentar aportar solucions i donar exemple es dedica a amagar el cap sota l’ala i a protegir els seus privilegis, ja siguin de dretes o d’esquerres, espanyolistes o catalanistes, amb això es posen tots d’acord.

Hi ha qui diu que la solució es votar partits minoritaris, jo crec que si els convertim en majoritaris actuaran exactament igual que els altres. Ens hem de dotar dels mitjans per evitar que això passi, opcions n’hi ha vàries, basta amb mirar al nostra voltant. Jo de moment he decidit no votar cap partit que no inclogui com a punt prioritari del seu programa la reforma del sistema de partits i l’eliminació dels privilegis de la classe política. Els polítics no estan per governar el poble, estan per servir-lo.

Així idò, si d’aquesta #spanishrevolution en surt una millora del sistema polític, benvinguda siga. Si en surt un canvi legislatiu del sistema hipotecari, benvinguda siga. Si en surt la fi del bipartidisme, benvinguda siga. Si en surt qualsevol cosa, benvinguda siga. Respirin, senyors, és aire fresc.

Santi Camps Taltavull
Twitter: @santicamps

SIGUES LLIURE DE COPIAR, ENLLAÇAR I/O REDISTRIBUIR AQUEST ARTICLE, TOTAL O PARCIALMENT, PELS MITJANS QUE MÉS ET CONVINGUIN

Share Button

Democràcia real ja

Ja va unes quantes vegades que m’arriben noticies d’aquesta iniciativa, així que al final he entrat a mirar. He llegit el seu catàleg de propostes, que us enllaç aquí mateix. Seria intererssant conèixer opinions i obrir debat. A jo el catàleg m’agrada en gran part (hi ha punts que directament no), però peca del mateix de sempre, aplicant-lo milloraríem però els nombres no surtirien per fer tot el que proposen, ni d’enfora. Hi ha zero propostes per millorar l’economia productiva, i per tant les arques públiques. Sembla un moviment d’indignació, no de solucions, però és un començament; i si que toquen alguns punts clau llargament esmentats a xalandria.

Què en pensau ? Va, animau-vos a dir la vostra sense por, que darrerament hi ha molt lector i molt poc escriptor

Share Button

De bancs i caixes

Qualcú ens pot explicar breument què està passant amb açò de les reconversions de caixes en bancs ? No estic entenent res, ni les raons oficials ni les extraoficials. En un moment em va semblar que deien que amb la nova llei obligarien a les caixes a tenir reserves de capital per valor d’un 8% dels actius. Vol dir que ara no tenen ni açò ? Sempre havia pensat que havien de tenir liquit per un 20% dels dipòsits. O ho entès malament ? En qualsevol cas, més enllà dels detalls tècnics, intueixo que la raó de fons és una altra. Agrairia a qualque xalandrier que hi entengui que hi posi un poc de llum

Share Button

Wikileaks

Aquests dies estic bastant emocionat amb el que està fent Wikileaks. Per fi un mitjà capaç de treure tots els draps bruts que molts sospitàvem. Fins ara els que s’atrevien a insinuar el que ara Wikileaks demostra eren acusats de paranoics, radicals i antisistemes. I ves per on, tot era cert, i molt del que ni tant sols pensàvem també. Si voleu saber detalls no cal més que anar seguint les noticies de d’aquests darrers dies: http://www.meneame.net/search.php?p=tags&q=wikileaks

No deixa d’admirar-me la valentia del personatge, Julian Assange, en cerca i captura internacional per una sospitosa acusació de violació de la qual ja se l’havia jutjat, i de qui ja es demana sense embuts l’assessinat des del poder. Segurament no li quedin gaire mesos de vida, però l’home anuncia properes publicacions de documents ara relatius al sistema bancari. Xapó. Esperem que siguin tant sucosos com els del governs.

Wikileaks dóna esperances de que les coses puguin canviar. Si els poders es veuen obligats a actuar amb transparència, perquè els secrets es publiquen als diaris, els resultats seran forçosament uns altres, s’haurà acabat la democràcia teatral. Si algú està interessat en donar-hi suport, l’adreça és aquesta http://wikileaks.org/media/support.html tot i que pobres tenen molts problemes per mantenir-ho funcionant, ja que els serveis d’intel·ligència de mig mon ho estan intentant parar

Share Button

M’estic tornant lliberal. I tu ?

Ara fa un estona m’ho demanava al twitter. Cada vegada m’estic tornant més lliberal (econòmicament xerrant) i més anarquista (políticament xerrant). Trob que és coherent, de fet. I és que el desencant va creixent, desencant amb moltes de les coses que havia cregut altra temps. Em sembla estar vivint una segona adol·lescència, on et qüestiones totes les creences anteriors. Som l’únic al que li passa açò, o hi ha més xalandriers en situació similar ?

I és que he constatat que la ètica no pot ser una qüestió de fè, i així he vist com absolutament tots els dirigents que comencen amb bones intencions acaben volent salvar la cadira o fugint del partit. I també he constatat com la bona voluntat no té res a veure amb la bona gestió, i així veig continuament com volen milions i milions de doblers públics en asades. També veig ara de primera mà la quantitat brutal d’impostos sobre el treball que existeixen (i que la gran majoria de la gent desconeix), i el que costa guanyar-se la nòmina cada mes quan no vius dels impostos dels altres.

Suma-li la crisi, i arribem a un punt on pens que ens hem de qüestionar moltes coses, com açò que exposava en Pau del model universitari o el que exposava l’altra dia n’Alex del sistema de subvenció de vols (que són dues puntes d’un iceberg molt gros). No des del dogma lliberal, com fan al FMI. Evidentment la solució més lliberal no és sempre la més bona, basti com a exemple el sistema sanitari ianqui. De fet de vegades pot ser desastrosa. Però en molts àmbits una solució més lliberal vol dir una solució més òptima, amb menys decisions polítiques pel mig, més bona i més barata globalment. Com diuen els economistes, es tracta de trobar el conjunt d’incentius adequat per a cada situació. Sona utòpic, però si es prenguessin més decisions amb un estudi econòmic adjunt i menys basades en dogmes i creences, un altre gall ens cantaria.

Amb els temps que venen, més val que comencem a cercar l’eficiència de tot plegat, perquè anam descobrint que no sóm tant rics com ens pensàvem, i que s’ha acabat la festa.

Share Button