Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Fulls de dietari: 21 de juny de 2008

En un dels darrers viatges a Barcelona vaig comprar (a Documenta) un llibre que recull les diferents intervencions en un col·loqui sobre l’estat de la literatura catalana després de Frankfurt. El llibre em va fer ontes i no vaig poder evitar d’emportar-me’l. Un dels noms que en va condicionar l’adquisició va ser la presència de Ponç Puigdevall dins de les seves pàgines. He de confessar que vaig trobar força interessant veure què podia dir el personatge fora del seu medi natural (els suplements de cultura) i no me va decebre. Hi escriu dos articles.

Continua llegint

Share Button

Acció Cultural de Menorca es presenta en públic a Maó

Després de la presentació a Ciutadella el passat mes de juliol amb la lectura d’un manifest i el concert del grup Delên, i també a Es Mercadal dia 16 d’octubre, ara ACM es presenta a Maó el proper divendres 30 d’actubre a les 20.30 h a la Biblioteca Pública de Maó.

Acció Cultural de Menorca és una associació sense ànim de lucre que, fundada el 1995, ara retorna a l’activitat amb els mateixos objectius de recuperació plena de la llengua catalana, la difusió de la cultura catalana i l’intercanvi socio-cultural amb les entitats de parla catalana que comparteixen els mateixos objectius. Les persones que conformen ACM comparteixen la sensbilitat per la preservació de la personalitat lingüística i cultural catalanes de Menorca, però també cap a la riquesa de la diversitat lingüística i cultural del món. En aquest sentit convidam totes les persones a l’acte de presentació d’ACM amb l’esperit de compartir el projecte i les idees que el mouen.

Biblioteca Pública de Maó
divendres 30 d’actubre de 2009
20.30 hores

http://accioculturalmenorca.blogspot.com/

Share Button

El Barça, aquesta temporada, no guanyarà res!

Me sap greu, però la dada és evident!

PS. Molt m’ha sorprès que, durant la passada temporada, primer any triomfal de l’era Guardiola, ningú del blog,  amb la colla de futboleros blaugranes que roda per Xalandria (entre els quals -per cert- no m’hi incloc: ni per l’esport ni per l’escut), ningú no fes cap comentari ni entrada al respecte. És que ni lo únic anima la gent a participar d’aquesta àgora (o és que lo únic era una altra cosa, de la qual tampoc no en parla ningú, per cert)? Enguany seguirà la cosa pel mateix camí? Hauré d’acabar escrivint sobre bàsquet,  especialment sobre la penya (tot i que avui, però, millor ni parlar-ne)? If we live, things we will see.

Share Button

Fulls de dietari: 26 i 27 de juny de 2008

26 de juny de 2008

Sembla que Amy Winehouse serà flor d’un dia. Déu n’hi do, però. Un mèrit seu indiscutible haurà estat el de conjugar un producte de masses amb una obra de qualitat al disc -possiblement el darrer que podrà treure en vida- Back to Black. Gran part del mèrit de tot açò cal adjudicar-lo als músics de què s’ha rodejat l’artista britànica a l’hora d’entrar a l’estudi per enregistrar el seu segon treball discogràfic, músics de sessió que ja havien posat el seu talent a mans d’alguns dels noms més significatius del soul dels setanta.  El disc no amaga en cap moment les seves fonts i açò n’és una de les seves virtuts.

El soul ha seguit, durant el segle vint, una evolució força curiosa. Als setanta una part va derivar cap al funk (una de les meves perdicions, especialment si hi mesclam el matís del jazz) i, ja cap a finals de la dècada, va conquerir les pistes de ball amb allò que anomenam música disco (i que tantes joies amaga). I després ve la deriva que ens porta al desastre que avui dia diuen que és l’hereu del soul originari, el R’N’B, que no és més que el soul passat per la indústria descafeïnitzant. D’entre tot un seguit d’artistes, especialment fèmines ianquis de físic despampanant i silicònic, que es dediquen a repetir una mateixa cançó amb bases programades i tendències lletrístiques ensucrades, l’aparició d’Amy Winehouse ha suposat una vertadera revolució, la base de la qual ha estat el retorn al camí que van marcar els clàssics (Otis Reading, Marvin Gaye, Aretha Franklin…).  I el cop ha estat triple, perquè Winehouse ni és negra, ni té un físic privilegiat , ni és un producte sense personalitat. És més, per acabar-ho de reblar, ella mateixa escriu les lletres de les cançons (sense gens de sucre: “Rehab ”, per exemple, no és  gens políticament correcta). I, sobretot, és anglesa. I el fet que els anglesos renovin panorames nord-americans no és nou i sort n’hem tingut de tot açò.

La situació per la qual passa el rock al Regne Unit és patètica (amb molt poques excepcions). Ara bé, sort en vam tenir als seixanta, setanta i vuitanta amb una sèrie de grups britànics, que van contribuir de manera cabdal a la renovació de la música popular, començant pels Beatles i la British Invasion, passant per Deep Purple, Led Zeppelin, Black Sabbath, Thin Lizzy, Rory Gallagher i, acabant dins els vuitanta, amb el heavy metal de la New Wave of the British Heavy Metal, amb, també,  Judas Priest o  Iron Maiden. Amy Winehouse n’és una hereva digníssima.

27 de juny de 2008

Amy Winehouse col·lecciona aparicions a les pàgines de la premsa rosa, que passa una penada excessiva per la seva salut. Evidentment, fumar crack provoca enfisemes pulmonars i la mala vida et porta a morir jove i a deixar un cadàver semblant a un bujot, que de James Dean només n’hi va haver un i el tòpic no és res mes que açò. Ara bé, m’és ben igual si Amy Winehouse es droga, és antipàtica, fa rots en públic o es vesteix amb roba de tal o tal altre dissenyador. El que importa i interessa és que el seu disc Back to black és excel·lent. I prou.

Un dels factors que enriqueix qualsevol obra és la subjectivitat que hi ha al darrere, perquè n’és un condicionant indefugible. Però no cal tergiversar les coses i elevar a categoria absoluta el que és secundari o anecdòtic. Per açò, cal valorar el disc d’Amy Winehouse independentment d’ella o, sobretot, del que d’ella és aliè Back to black.

Aquest és el defecte típic, també, dels mals lectors de poesia (i literatures en general), que confonen el jo poètic amb el jo autor i ja la ballam: com entenen, em deman, aquests lectors, una obra com la de Fonollosa? I la de Pessoa, per posar un altre exemple, aquest molt més evident? Tant me fa que un poeta sigui simpàtic, que vagi restret, que tengui un hortal i batiï els cans amb noms d’escriptors, que escrigui a les fosques (de ver, n’hi ha que en bravegen), que no empri boli blau, que pronunciï la erra malament… L’única cosa que m’interessa és que faci bé el seu ofici, que escrigui bona literatura. Cal recordar que persones magnífiques han escrit obres abominables i que persones abominables han escrit obres magnífiques? Hi ha una línea molt prima que separa la crònica literària  de la crònica rosa: al suplement “Cultura” de l’Avui em/us remet.

Share Button

Fulls de dietari: 8 i 9 d’agost de 2008

[8 d’agost de 2008]

Un dels atemptats sonors més grans de la història de la música va ser perpetrat per Opus: “Life is live”. La vida és el directe. Molts moments de la meva infantesa estan esquitxats pels na na nanana d’aquest tema de funesta memòria, tot i que sembla que he sobreviscut al trauma. La banda (i perdonin els grups de veritat per emprar aquest terme, però no trob sinònims amb connotacions positives), per fer creïble el seu missatge, va gravar el seu esperpent musical en un fals directe: al llarg de tota la peça es senten de fons aplaudiments enllaunats. El despropòsit, així, adquiria la seva màxima dimensió. Ara bé, el directe és l’ànima de la música, de qualsevol música. Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 10 de juny de 2008

XV
“Estableix enllaços per obrir portes i airejar cambres, per eixamplar punts de vista; sense bagatges els links es trenquen, no hi ha complicitats, les realitats esdevenen tan simples com impenetrables” va dir l’Amat als seus amics. I potser qualcú, sense voler, va lligar dos fils conductors en un context d’aparença atzarosa i va teixir la teranyina d’una cosmologia creïble i fonamentada, en què Megadeth mena al Salteri per una vall on passaren Coolio o -rient, rient- Weird Al Yankovic. I així el món és va fer més bo de dur gràcies als horitzons que es multipliquen. Les postes de sol són molt més polides en el regne de la diversitat cromàtica.
[Ignasi Canyardet]

Hi ha qui diu que en la literatura tot ja està dit – només cal visitar els clàssics grecollatins i la Bíblia– i que els escriptors posteriors s’han dedicat només a reescriure: “els últims que van fer coses noves i veritablement importants van ser Sòfocles i Píndar. I, en novel·la, Cervantes. […] Després d’aquests, tot és tradició”, afirma Jordi Llovet al setmanari El Temps de dia 29 d’abril d’enguany. En certa manera, hi ha molt de cert en aquesta afirmació. Hom pensa en Bernardo Atxaga, que de tot açò n’ha fet matèria literària, per exemple, a Obabakoak, on es dedica a la reescriptura de textos que formen part del bagatge cultural occidental. N’és un cas clar la nova versió que extreu d’un conte de Les mil i una nits (cultura occidental?) en què la mort visita un mercader a Ispahan. Atxaga fa aparèixer la versió original al costa de la seva amb la voluntat de mostrar fins on es pot fer arribar la intertextualitat.
En el món de la música, açò de les versions és força habitual. Es fa difícil trobar un disc en què no n’hi hagi. Fins i tot, en un extrem, trobam al mercat treballs sencers basats en les revisions de temes d’altri, en general àlbums amb poc interès, malgrat que sempre hi ha excepcions prou dignes. Només m’interessen, però, aquells casos en els quals la nova versió trasllada la peça a un àmbit totalment nou. Res no hi ha més avorrit que escoltar calcs de l’original. No aporten res de nou i fan perdre el temps. En canvi, les aportacions transgressores permeten de descobrir nous matisos en obres que, gràcies a la reinterpretació, resulten tenir un recorregut prou llarg i diferents lectures. D’exemples d’aquests casos n’hi ha per donar i per vendre. Els pitjors, però, els solem trobar en el heavy metal europeu dels darrers anys, en què les peces són fotocòpies dels originals i al rerefons de les quals sembla que només hi ha la voluntat de demostrar el domini tècnic de qui reinterpreta o, en el pitjor dels casos, hi trobem la intenció de fer un acte graciós. En aquests casos, només hi ha una cosa a fer: quedar-se amb l’original. L’oasi el trobam quan la versió implica la revisió del gènere i es traspassen les fronteres. Açò és el que fa interessant, per exemple, la interpretació que Fear Factory fa del tema “I will follow” dels irlandesos U2. El matís metàl·lic potencia la força de la cançó i, sense millorar-la, li afegeix un plus d’interès. També és el cas de “Sweet dreams (are made of this)” dels Eurythmics passat per túrmix de Marilyn Manson, que afegeix a aquesta peça pop connotacions oníriques de malson esdevenint-la tètrica i deliciosa alhora.

Ara bé, malgrat que aquest és un camp vastíssim i que es pot arribar a parlar d’un vertader subgènere musical, és gairebé impossible trobar reinterpretacions que superin l’original. De fet, només m’hi he trobat en dues ocasions. La primera és la revisió que Jeff Buckley va fer del “Hallellujah” de Leonard Cohen, que esdevé, en mans del malaguanyat cantant nord-americà, una peça estremidora i emocionant. La segona és encara més heterodoxa, perquè Johnny Cash, poc abans de morir, es va apropiar de “Hurt” de Nine Inch Nails, la banda de Trent Reznor, i va transformar i portar fins al límit una peça clau del rock industrial vestint-la només amb una guitarra acústica i la veu sòbria i profunda del veterà cantant country americà. El resultat és brutal -i l’adjectiu aquí és totalment escaient. Qui escolti aquesta cançó i resti indiferent s’ho ha de fer mirar. Tan poderós és el resultat, que el mateix Reznor va declarar-se vençut, que ell ja no tenia res a fer amb aquella cançó i que, després de la meravella que havia fet Cash, “Hurt” ja no li pertanyia i, per tant, havia decidit que ja no la interpretaria més.
I tot i que siguin vuits i nous, i cartes que no lliguen, pens que dins de la literatura catalana hi ha una tendència exagerada a la versió repetitiva, ja sigui de l’obra aliena o, el que és pitjor, de la pròpia. És la tàctica del cofoïsme i del risc zero, també anomenada síndrome de l’all. L’aportació d’aquesta literatura és nul·la. Sort que sempre hi ha qualque Johnny Cash o Jeff Buckley que ens sacsegen i fan que el gènere s’ho valgui.

Share Button

Sopa d’Illetres

Un senyor d'Eivissa

Aquest proper divendres 21 de novembre, a les 20.00 hores, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Ciutadella, l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) organitza l’acte Sopa d’Illetres, que comptarà amb la presència dels escriptors Josep Maria Quintana, Antonina Canyelles i Vicent Tur, i que serà presentat per Ismael Pelegrí, vocal cooptat per Menorca de l’AELC.

Un senyor de Menorca

Sopa d’Illetres proposa la trobada de tres autors de tres gèneres diferents i de cada una de les tres illes. Es vol plantejar una reflexió sobre la creació des de l’illa i des de la diferència: les diferències geogràfiques i les diferències genèriques (textuals). L’acte consistirà en la lectura, per part de cada un dels autors, d’un fragment d’obra pròpia en què s’hi percebi la influència o la presència de l’illa des de la qual escriuen, i amb el posterior col·loqui entre els participants, que també s’obrirà al públic.

Una senyora de Mallorca

L’acte de divendres és el tercer i últim Sopa d’Illetres que es fa enguany i que ja ha dut els mateixos protagonistes a Mallorca i a Eivissa.

Share Button

LLETRES DITES

Aquest proper divendres, dia 10, a les 20.00 h, al centre social de Sa Nostra a Ciutadella (Camí de Maó, 9) es farà una nova edició de “Lletres dites”, activitat organitzada per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana). Anna Maria Ticoulat, Carme Cloquells, Guillem Rosselló, Jean Serra, Margarita Ballester, Maria Jesús Cloquells, Miquel Ferragud i Pere Gomila faran una lectura de textos literaris que siguin novetat editorial. L’acte serà presentat per un servidor i és una magnífica ocasió per escoltar literatura.

No cal dir que hi estau convidats.

PS. Aquesta és una convocatòria, però no me volia menjar, per segona vegada, l’entrada de la fira de la sostenibilitat.

Share Button

El burro de la Reina?

De la premsa

Share Button

Homenatge a la Murada (avui toca)

BAR LA MURADA

Cuina cassolana (sic.)

En aquests carrers d’humanitat tova

cal cercar el bàlsam de l’aixopluc

en el paradís compartit de la conversa

amb els amics, fent un tec, fent un mos.

Quan el fred del mestral fa vinclar el cos

el baf dels vidres acarona els mots

i fa més passadores les hores humides

l’ombra acollidora dels capvespres d’agost.

Hi ha rituals que esdevenen necessitat:

l’inici de la festa, el retorn del viatger,

la pausa dels dissabtes… I açò, ara què?

Ben cert que el món avança i no recula

que el temps lentament ho cura tot,

però molts enyoram un cap de cantó.

Maó, 19 de gener de 2008

Share Button