Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Salvem Acció Cultural del País Valencià

Tal com deveu saber pels mitjans de comunicació, el govern de Francisco Camps ha aconseguit finalment, contra tota raó i amb legalitat més que dubtosa, tancar els repetidors de TV3 gestionats per Acció Cultural del País Valencià. Després de més de vint-i-cinc anys d’emissions, sempre plenes d’entrebancs, i després de quatre anys de persecució brutal, els valencians no poden veure TV3, simplement per l’obsessió malaltissa d’uns governants. No ha servit de res una Iniciativa Legislativa Popular, que resoldria defintivament el problema i que ha recollit més de 650.000 firmes. I no han servit de res les manifestacions i mobilitzacions en tants pobles i ciutats del País Valencià, on desenes de milers de ciutadans han expressat el seu desig i el seu dret a veure una televisió veïna i en la pròpia llengua.
Però l’objectiu del PP i de Camps no és només el tancament de TV3, sinó un altre molt més sinistre i perillós: és enfonsar i destruir Acció Cultural del País Valencià, l’entitat cívica que al llarg de quaranta anys ha estat el centre promotor més important del redreçament nacional dels valencians. La brutalitat de les sancions imposades té aquesta finalitat, i no cap altra. Ara mateix ACPV, després d’haver pagat multes anteriors molt per damunt dels 100.000 euros, ha de fer front en pocs dies a noves multes acumulades que arriben a més de 800.000 euros, amb l’amenaça explícita de bloqueig econòmic complet, i embargament dels seus locals a València (Edifici Octubre) i en altres poblacions.

La situació, doncs, és del tot desesperada, i només l’ajuda generosa de la més gran quantitat de persones podrà salvar in extremis la nostra supervivència. En tant que antic vicepresident i president d’ACPV, i com a membre de la directiva, m’he fet càrrec de demanar personalment a alguns amics i coneguts una aportació econòmica rigorosament necessària. Us ho demane directament, cordialment, i amb la convicció que sabreu entendre la urgència i la necessitat. Mai no havia fet una cosa així, però tampoc mai no ens havíem trobat en una situació equivalent.

Amics i amigues, la meua demanda és molt directa i molt personal: feu la vostra aportació, si pot ser de 100 euros, o 200 o més, i potser que entre tots encara aconseguirem salvar-nos de la catàstrofe. Us demanaria de fer els ingressos, a nom d’Acció Cultural del País Valencià, a un dels comptes següents:

La Caixa: 2100 0700 12 0200294927

Bancaixa: 2077 0001 27 3103581289

Espere la vostra comprensió, i sobretot la vostra col·laboració, que és tan urgent i necessària com he intentat explicar-vos.

Molt cordialment,

Joan F. Mira

Podeu consultar qualsevol dubte a Pilar Mollà: 96 315 77 99 extensió 209 / pilar@acpv.cat

Share Button

Jo no som d’aquest gremi

Sempre hi ha hagut autors literaris que s’han situat a prop del poder establert. En una simbiosi perfecta, els uns s’han beneficiat dels altres i a l’inrevés. Ens podríem remuntar a l’antiga Grècia per començar una llista que ens mena fins als nostres dies. Hi ha dos llibres d’Albert Roig que es centren en la literatura catalana dels anys vuitanta, El gos del poeta i Les societats secretes, que són un bon precedent per entendre moviments actuals, perquè al nostre redol hi ha vertaders especialistes, amb natura d’anguila, que saben ballar perfectament amb la música que sona i que no tenen cap problema a canviar d’orquestra.

A mi, en concret, com que no es tracta de literatura, la cosa ni me va ni me ve.  Potser com a efecte col·lateral dels estudis literaris, als quals em dedic, he rigut qualque vegada en veure com tal o tal altre autor han fet tal o tal altre moviment per situar-se en el poder. I com a escriptor ocasional de diumenge capvespre, també n’he vist, d’aquestes maniobres. I les he percebudes com una cosa llunyana. De fet, hi ha un poema d’Ignasi Canyardet, en la tradició sirventesca, que ho diu prou clar:

Oh!, que cansat estic
d’aquesta gent pica,
crica, camacurta i ballarica,
venedors d’il·lusions
i fums de formatjades
vedettes sense glamour
ànimes mesquinetes
que fan de la queixa
el seu modus operandi
dedicant-se a llençar
des de les capelletes
femta i més femta
només per amagar
que són fets de defectes.
Ja n’hi ha prou d’excuses:
menys facta i més verba
i qui vulgui ser poeta
que es posi a picar pedra.

A mi, que no som ningú, només m’interessen els textos, la literatura. I la premsa rosa no ho és ni d’enfora, literària. Per què en parl, idò, de tot açò? Perquè, sense tenir-hi res a veure, m’han mesclat en un d’aquests quid pro quo. I com que la jugada ha estat tan ben preparada, ha quedat tot tan legal, no puc fer res més que esbravar-me amb aquest exabrupte públic i críptic, i anar més viu la propera vegada.

PD: Tot i que el silenci és obligat, deix una pista de per on van les coses (clicau aquí) perquè quedi clar que el rot té fonament i en el futur, com va dir aquell, se sabrà tot.

Share Button

València 2.0

A la plaça del Negret sembla que els anys no han passat ençà de la darrera i llunyana visita. Hi he badat i, als prestatges del Negrito, continua havent-hi una imponent col·lecció de roms i, amagat a un racó, un bòtil de Xoriguer ens confirma que no sempre es compleix el que va dir Heràclit, allò que no ens banyam mai en el mateix riu: res no canvia i tot roman, com a mínim al barri del Carme valencià. Han baratat les taules i les cadires del bar, les de la terrassa, però aquests detalls no en varien la configuració general. De Natàlio, ni rastre; potser perquè a aquella hora del capvespre lliura. Tres rètols informen que no està permesa la venda ambulant, que no es pot pagar amb tarja de crèdit i que els lavabos són d’ús exclusiu de la clientela del local. Un poc més avall, la botiga, sòbria antany, de serveis funeraris ha deixat pas a un solar buit que alguns privilegiats empren d’aparcament. Aquest tros de món segueix desprenent una imatge urbana decadent que l’agermana -no podia ser d’altra manera- amb els barris gòtics de Palma i de Barcelona. Només en varia el disseny de la retolació urbana.

Continua llegint

Share Button

Foto i poema censurats al Diario Menorca

[Aquesta vegada, els censurats han estat la fotògrafa Ita Pons i el poeta Biel Pons. I ho han estat al suplement “Culturàlia”, per més inri.]

@ Ita Pons

Vam dir que no ho separava ningú
Ni muntanyes ni tristos déus de grava
Tampoc els trencs que solquen les mans
Home i home i dona i dona i
Aquesta foto no es torna de sèpia

Biel Pons

Share Button

La mili de Joan Daniel Bezsonoff

La resta de la setmana jo ensenyava francès a l’École de Guerre. Entre els meus alumnes hi havia un menorquí, el comandant Lluís Alejandre. En l’entrevista que havia gravat el professor Schwob, el comandant Alejandre explicava que parlava francès, espanyol i, amb un somriure, català… De seguit, me li vaig adreçar en català i vam simpatitzar. Em donava copets a l’esquena repetint:

– Joan, ets de poble. Com jo…

Continua llegint

Share Button

Poesia al Ramis!

Cartell
Share Button

Fulls de dietari: 30 de juny de 2008

Jordi Galves, a qui no coneixia de res abans de llegir-lo en el llibre en què diversos personatges donen la seva valoració del que va passar a la fira del llibre de Frankfurt, del qual ja n’he parlat, defineix l’escola neocursi catalana, un moviment els orígens del qual cal cercar-los, segons afirma, en l’espanyol Jacinto Benavente (“la bondad nunca és cursi”) i que és integrat a la literatura catalana per Josep Maria Folch i Torres i Ventura Gassol. És la primera vegada que sent emprar aquest terme en el món de la crítica literària catalana, però la veritat és que l’anàlisi que es fa del mot és prou interessant.

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 17 d’agost de 2008

Sense reescriptura no hi ha bona literatura.  El que no és normal són les excepcions que confirmen la regla, que n’hi ha però poques, com correspon a les excepcions. No hi ha qui faci obres d’art com qui respira.  A més, he de dir que artista hom s’hi fa i que no hi ha predestinacions (aquestes coses passen quan hom s’ha format en una cultura de base catòlica). L’obra és i ha de ser fruit de l’esforç i del temps. El treball ha de covar abans de tornar a ser abordat. Aquest és el mètode, el meu mètode, la meva opinió -i, com sap tothom, les opinions són com els culs: cadascú té el seu.

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 26 d’agost de 2008

Aquest estiu, Alaior ha esdevingut la capital illenca de la poesia. Biel Pons en té gran part de culpa, de tot açò. Aquells que ens estimam la cosa aquella no podem fer més que estar-li agraïts. Gràcies al programa “Poeticalaior”, aquest estiu hem pogut gaudir de la presència i els mots de Biel Mesquida, Edgar Alemany, Sònia Moll, la cinquena edició d’Illanvers i, avui, Hilari de Cara.

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 15 de juny de 2008

I

Fa un no-res havia pensat un món que s’aguantava sol: era versemblant. Hi passaven coses que seguien una casuística totalment lògica a nivell intern. En poques paraules, allò que se m’acabava d’ocórrer tenia tots els números per ser una bona narració breu. Fins i tot tenia clar un final convincent i no tancat, i uns personatges plans, prototípics, que no enterbolien els fets narrats, el moll de l’os de la història.

Continua llegint

Share Button