Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Cultura “pulp”: còmics (I)

Era prou petit com per gairebé no recordar el dia que em van regalar els primers llibres: dos volums de les aventures de Tintín (en català!). De llavors ençà, el còmic ha format part del meu bagatge vital. Tenc gravada la imatge de molts capvespres assegut al sofà de ca meva, menjant un bon pa amb sobrassada i llegint qualsevol de la vintena llarga d’aventures del repòrter creat per Hergé. Allí vaig descobrir-hi el meu primer gran (anti)heroi, el capita Haddock. I quan no era en Tintín, eren les aventures d’Astèrix les que amenitzaven les berenetes dels anys escolars. Puc jurar que me sabia de memòria les vinyetes de cadascun d’aquells llibres i que ara les podria reconstruir sense haver de fer-hi grans esforços.

Uns textos em van portar a uns altres: alguns TBO, sobretot antics, i els productes de Bruguera, tot i que no m’enganxaren gaire. De fet, Mortadelo y Filemon, Rue 13 o Rompetechos mai no van ser sants de la meva devoció, ni cap personatge d’Escobar (Zipis i Zapes o Carpantas) me queia gaire simpàtic. Ara bé, la cosa m’engrescava prou com per passar hores remenant per can Fiol, a la plaça del Carme; allí vaig comprovar que no m’agradaven els superherois americans (Els quatre fantàstics, Thor, Cònan…) ni les seves versions hispàniques (Jabatos i Capitanes Trueno), i que disfrutava llegint meravelles com CIMOC i 1984, a més de qualque mirada fugissera a El Vibora o El Cuervo.

Així sortí publicat: no hi ha modificació

Ara bé, la gran descoberta de l’adolescència va ser El Jueves. En aquells moments la revista no tenia res a veure amb l’actual: era satírica de veritat. A més, es dedicaven a publicar uns volums recopilatoris, “Pendones del Humor”, que llegia amb fruïció, sempre que fossin els de Pedro Pico i Pico Vena, Dios, Maki Navaja, les Historias de la Puta Mili o Martínez el Facha. Eren els primers anys del batxillerat, el BUP del moment, i tant de còmic va fer que, fins i tot, provàs de fer-ne qualcun, sense gaire encert…

En aquella època es va estrenar una típica españolada sobre el Maki protagonitzada per Andres Pajares o Pepe Rubianes, no ho record prou bé (la memòria ha fet una bona feina esborrant-la del disc dur cerebral). En el còmic d’Ivà, la força de la paraula es menjava el dibuix (secundari però molt personal). De fet, Ivà fou un gran guionista, només cal rellegir els còmics de Carlos Giménez en què participà. Po bueno, po fale, po m’alegro…

Share Button

El famós article…

A PROPÒSIT DE LES SUBVENCIONS PÚBLIQUES ALS NOSTRES ESPECTACLES ACB
Guillem López Casasnovas

Aquest és un article que no pot escriure un polític menorquí en actiu o algú que aspiri ser-ho. Hi ha poca cosa personal a guanyar amb la reflexió d’estiu que vull participar amb el lector desapassionat que vulgui continuar llegint, en el benentès que probablement la complicitat mútua tampoc no canviarà previsiblement res per si mateix d’un dia per l’altre. Però com que crec que s’ha de dir el que vull dir (em consta que hi ha més gent que ho pensa i no ho diu), m’atreviré a fer-ho sense més embuts.

El que vull comentar té a veure amb ‘el que som’ i amb el que potser ‘pensam que som’ els menorquins, i la idea que vull recollir es reflecteix en concret en com hem inflat recentment alguns globus que identificaré amb ‘els nostres ACB’ i que ara comprometen algunes posicions més raonables. Ho diré en genèric, de manera que els noms i les referències vindran en minúscula i sovint a tall d’exemple. Em preocupa de tot el procés el fet de com hem anat bufant dia a dia amb les subvencions públiques els globus dels ‘nostres acbs’, i que reclamen ara com mai algunes d’aquelles entitats que conreen l’espectacle ACB: incloc aquí, a més del bàsquet i el volei, algunes espurnes de l’excel·lència operística i altres delicatessen de les que ens hem dotat també recentment a l’illa.

Concretaré els comentaris que segueixen en l’esport de més alta categoria (el bàsquet, tot i que en serà metàfora) a què ha accedit sorprenentment una petita comunitat com la nostra que just supera els vuitanta mil habitants, i que compta amb equip d’ACB. Que consti que a jo també m’agrada el bàsquet i l’òpera, tot i que, a la vista del preu que impera a alguns altres indrets en què habito, no hi vaig gaire. Em referiré amb els comentaris, en particular, a les elevades (elevadíssimes) subvencions que estan rebent els ‘nostres ACB’ per a mantenir inflat un globus que té un cost i unes necessitats de finançament que no es corresponen a la nostra realitat, del ‘que som’, i que si no hi posam més sensatesa, del que ens pot portar a pensar ‘el que no som’. Multiplicau, si no, per cent aquestes subvencions i cercau-ne referents a Catalunya, o per sis-cents si voleu un referent estatal, ja que és aquesta la proporció del que som en el conjunt de les comunitats, i veureu la importància de les xifres.

Efectivament, jugar avui a l’ACB (repeteixo que és sinònim per altres activitats també) és el resultat artificial d’una activitat subvencionadísima a partir dels doblers dels contribuents: una espècie de globus que hem inflat i que ha generat tanta il·lusió com frustració crearà quan rebenti. Mentrestant, la cara més professional d’una activitat mercenària de (grans) estrelles de l’espectacle, que cobren retribucions milionàries (i més encara en podrien cobrar si volem eliminar el parèntesi que els qualifica com als millors), en un entorn de negocis i directius, gerents, professionals, etc., que s’han acabat inscrivint, tàcitament, per la via de la subvenció, a la nòmina de les entitats públiques. Res a dir si el suport financer de tot el muntatge té base privada o si les subvencions públiques (no les nostres, sinó les estatals, principalment, que hauríem d’exigir sense pors) es limiten a compensar legítimament la insularitat (passatges, necessitats de pernoctació, premis i distincions a l’esport base i/o competitiu, altrament de nul·la significància). Però no sembla lògic que aquestes es generalitzin per a l’esport ‘espectacle’. Així, aprofitant el seu impacte popular, en el context electoral i les pretensions polítiques de ‘quedar bé’ des d’una certa irresponsabilitat financera, els ‘nostres ACB’ passen avui la safata indiscriminadament a totes les administracions (com si els diners no sortissin d’uns mateixos contribuents), en una dinàmica de veure qui subvenciona més, qui es seu a lloc preferent de la llotja o ‘palco’ de l’espectacle popular. Algunes subvencions avui són implícites: no cobrar per serveis prestats que es carreguen al pressupost públic, avals donats d’abaratiment de crèdit…; altres són explícites: les transferències corrents, l’assumpció dels costos financers del deute. No hi hauria com posar-les totes sobre la taula per a fer-ne un aprenentatge d’elecció social, de llibre, per a valorar el cost del que es fa respecte de les alternatives que es deixen de fer i es podrien fer a igual quanties. Algú en pot donar comptes, de tot plegat? Vet aquí un primer símptoma que no fa sinó alimentar greuges comparatius…

I és que poden acabar sobrevivint finalment només les entitats que aconsegueixin ‘jugar l’acb’ (categoria bronze inclosa?), tot i generant una pressió popular per a mantenir-se amb més i més finançament. És això el que volen les nostres administracions? Quin és el senyal donat a la resta d’entitats que lluiten amb la rutina de cada dia amb molt menys glamour?

Val a dir que alguns dels nostres ACB han unificat com ningú ho havia fet fins ara el sentiment menorquinista: la mobilització de l’ideal de ‘guanyar al Barça’ no té fronteres, tot i que ho haguem de fer sense cap menorquí a les nostres ‘esquadres’. Em preocupa aquí tant el què com el com de l’objectiu. És aquesta la il·lusió col·lectiva que ens ha de ‘fer país’? Quin ha de ser el paper de les administracions públiques en aquesta comesa? Entenc primàriament que hauria de ser subsidiari al de la iniciativa privada, proporcionat als seus mitjans i més orientat a objectius socials que són aquells que el mercat no contempla, que no en els crematístics. Aplicat al tema que ens ocupa, jo diria que s’hauria de centrar en l’esport de base o en la promoció de la cultura, i no a pagar nòmines d’esportistes d’elit.

Ja sé que el món funciona així a molts altres llocs i que algú ja pot pensar que estic posant plom a les ales. Sé d’administracions que fins i tot tenen els drets d’imatge d’esportistes (on ho deuen posar en els seus actius patrimonials?, on són els interventors públics quan així ho accepten?); altres administracions els subvencionen amb transferències corrents (contracte programa pel cost fix de funcionament) i de capital (per a les instal·lacions). I quin drama quan aquest cost no es reflecteix a vegades en el ‘panem et circense’ esperat, i davant d’un pavelló semi-buit han de quasi regalar les entrades per no quedar en evidència! Posseir, i així haver de mantenir conseqüentment un club de futbol, com fa algun ajuntament, no sembla que hagi de ser la missió d’una corporació pública igual que no ho és mantenir un sistema fiscal que ofereix un tractament privilegiat per a les rendes d’alguns esportistes multimilionaris, fent dumping internacional per a afavorir que els ronaldos, que cobren ‘net d’impostos’, no migrin. O és que ens hem begut l’enteniment?

El contraargument del que dic sol ser assegurar que això incentiva l’esport. Estem, però, segurs que es promou així l’esport? Si pots veure el Barça cada setmana, aniràs veure s’Atlètic de Villacarlos, fora que en siguis un gran seguidor local? Els fillets no han de fer l’esport de contemplar asseguts davant de la tele l’espectacle de n’Alonso –curses que ells no faran mai–, sinó l’exercici activitat per si mateixos, per humil que aquest sigui, tot i entenent que la competició és la prova de superació d’un mateix i no l’emulació d’algú que té uns mitjans, unes capacitats innates o genètiques que ell no tindrà mai.

Ja entenc que els ACBs en genèric mouen autobusos i gent que no hauria anat altrament a l’espectacle del bàsquet professional o de l’òpera, i que ara se’n confessa amant (és un exemple), i que això també té un impacte econòmic cert (tot i que obrir i tancar una tanca, com deia el vell Keynes, també té efecte multiplicador però amb escàs valor social). Està clar que sí: tota oferta crea la seva demanda, en particular si abolim el mecanisme del preu. De davall de les pedres en surten d’afeccionats (per què no?) a un preu que no arriba ni a una tercera part del cost ben comptat!

Aquesta és una aixeta, la de les subvencions, que quan s’obre és molt mala de tancar, en particular a una administració polititzada com la nostra. Què passaria si s’Atlètic de Ciutadella (són exemples) pugés a la segona B, i més encara, a l’A, que ja es sap que en el temps tot pot dependre de quants diners inicialment algú més llençat hi vol posar en el projecte! Inflar un globus i tocar la porta de les subvencions és molt temptador: amb quin criteri es pot després racionalitzar? En un món de recursos il·limitats res és un problema, ja que no cal prioritzar. Però si aquest no és el cas, s’han de cobrir amb impostos locals i generals les quantitats que es paguen als nostres herois particulars? Les opcions socials han de ser unes altres: no estem parlant de sobrefinançar un hospital (prou que alguns el vam recolzar tot i que per dimensió estricta no li ‘tocava’ a la població de Menorca) o l’atenció mental, o de millorar el capital humà d’uns joves amb inserció laboral molt pobra. Estem parlant de diners per a l’espectacle.

Està clar que sempre podrem trobar algun exemple que avali aquell malbaratament versus algun altre: ‘si tanmateix el que no ens subvencionen aquí s’ho gastaran allà’ o ‘amb informes que no serveixen per res, o en cotxes i viatges oficials’… De fet, a ses Illes hi podem afegir que ‘fins i tot s’ho poden acabar gastant en una casa de cites!’, o en partits de tennis, i d’una sola tacada! I que posats a gastar, millor aquí que a Mallorca o a Madrid.

Alerta, tanmateix, amb l’hiperrealisme que aquestes constatacions contenen, barallades com estan amb una ètica pública absent del debat, d’uns recursos que, en tant que públics, s’han de gastar millor que els propis, responent a l’esforç de tots i cadascun dels ciutadans contribuents. Un malbaratament, des d’aquesta perspectiva, mai en pot justificar un altre…

Per tant, i en resum, a jo ja m’agrada el bàsquet, l’òpera i moltes altres coses, que, a més, ajunten també les il·lusions d’una comunitat. Però crec que ha arribat el punt, si més no a futur –ja dèiem que aquestes coses no es canvien d’un dia per altre– que els contribuents demanem als polítics de les nostres administracions que no es deixin emportar per aquest pendent. Tenim una illa com la que tenim i sense necessitat d’ofertes artificials, per excel·lents que siguin, ens podem sentir prou orgullosos. Si ho estem de ver, més hauríem de lluitar encara per a la seva preservació. Ser com som té alguns inconvenients, però també alguns avantatges. Molts, al meu entendre. No confonguem, però, el que som –disfrutem-ho– amb el que alguns ens poden fer creure que som, ja que tard o d’hora ens posarà a tots, innecessàriament, en evidència.

(Diario Menorca, 10/08/2007)

Share Button

Enderrock and roll

Al diari Última Hora d’avui es pot llegir el següent:

Costas urge a derribar los hoteles junto a la playa en Son Bou y Cala Galdana
El impacto de algunas construcciones erigidas junto a la playa y la imposibilidad de renovar concesiones que la ley ya no permite aconsejan derribar y reubicar hoteles como los asentados en primera línea de Cala Galdana y Son Bou, ambos erigidos en los años 70 y pertenecientes a la cadena Sol. Además, en Cala Tirant (Es Mercadal) se plantea el derribo a largo plazo de un complejo ilegal que ocupa la franja costera.

Ni el informe de «Estrategia para la Sostenibilidad de la Costa» ni el propio director general explicitan cómo se acometerá esta actuación.

Molt bé. Fantàstic. I si els donam idees, a aquesta gent, de com fotre a terra aquests despropòsits arquitectònics?

Share Button

L’equip del poble?

Ningú no s’ha atrevit a fer-se ressó d’unes magnífiques declaracions d’en Guillem López Casasnoves (persona totalment autoritzada per a parlar-ne) sobre la subvencionitis del Menorca Bàsquet. Ningú. Bé, n’Emili de Balanzó ho va provar i, la setmana passada Miquel Borinot, des de la revista Es Carrer hi tornava a incidir en la crida feta per aquest gran especialista en despesa pública.
Crec que aquí hi ha un bon tema de debat: hi ha arguments que expliquin que les institucions hagin de mantenir en peu un projecte de bàsquet professional a Menorca o allà on sigui? Mirau que intent fer la pregunta de la manera menys tendenciosa possible, sense caure en valoracions abans d’entrar en el debat, perquè crec que en aquest tema hi ha gent a favor i en contra dins del mateix blog, com també n’hi deu haver entre els nostres visitants callats (fins quan?). I m’agradaria que Xalandria esdevingués un espai de reflexió i debat d’una qüestió que l’ésser políticament correcte i allò que “avui no toca” i el fet que “hi ha massa vots en joc” han condemnat a un silenci punyent i injust, especialment venint de qui venia la invitació al debat.

Share Button

El general okupa

Demà n’Alejandre és el convidat a la tertúlia de l’Ateneu de Maó. Jo no hi aniré, no puc, però des d’aquí m’agradaria que em respongués la pregunta següent i que no és nova a Xalandria:
– Quina diferència hi ha entre l’okupació inicial de Llucalari i la que estan fent vostès a l’illa del Rei?
A més, al diario menorca, edició digital, els lectors poden fer preguntes a Arturo Bagur, batlle de Maó. Com que no me ve bé escriure al web del diario que arrecera l’ultradreta més carpetovetònica i cavernària de l’illa, des d’aquí li voldria demanar a n’Arturo a veure si l’ajuntament, és a dir tots, que ell encapçala pensa fer res contra aquests ursupadors que s’estan carregant (per a més inri) una part del nostre patrimoni natural, el dels illots, i per què no ha fet res fins ara per a aturar-ho.
I prou.

Share Button

Sorprèn i sorprèn

A l’edició d’avui del Menorca, a la contraportada, a la secció “Sorprende y no sorprende es pot llegir el següent:

“LA SORPRESA desagradable que se llevo un grupo de menorquines el pasado sábado cuando cenaban en un restaurante de Santander al comprobar cómo se levantaban los clientes de una mesa contigua a los pocos minutos de haber tomado asiento.
QUE EL MAÎTRE, agotados los recursos diplomáticos, acabara reconociendo que la “huida” de los clientes hacia otro salón del restaurante obedecía a que no querían sentarse al lado de catalanes.
QUE ENTRE los menorquines testigos de esta incidencia figuran colaboradores de “Es diari” como Joan Quetglas y José Barber […]”

Evidentment, d’aquesta anècdota que els va passar a aquests personatges, gens sospitosos de ser radicales nacionalistas em faig unes preguntes que vull compartir amb vosaltres:

– Per què a Espanya, tenen tan clares les coses i aquí no? (evidentment em referesc a la nostra catalanitat)
– Per què, en conseqüència, quan des d’allí s’ataca a tot el que no és l’Espanya una grande y libre, i Menorca és tractada pitjor que una colònia, per aquí fem com si la cosa no anés amb nosaltres?
– Per què, a pesar d’ésser maltractats econòmicament i culturalment de manera reiterada i sense solució de continuïtat, els polítics d’aquí segueixen entestats que el que cal és caure’ls simpàtics (ells en diuen l’encaix dins d’Espanya)?
– Som una societat masoquista?

La meva capacitat de sorpresa no té límits!

Share Button

3 x 3

En aquest cas no es tracta d’una competició de bàsquet. 3 poetes menorquins (Tomeu Vanrell, Tomeu Truyol i Ignasi Canyardet) es veuran les cares amb 3 poetes mallorquins (Jaume C. Pons Alorda, Emili Sánchez-Rubio i Pau Castanyer) a les 21.00 al patí de la biblioteca pública d’Alaior demà dia 26 de juliol. Esperem que del combat en surti guanyant la poesia.

Hi estau convidats

Share Button

Enhorabona Joel i David

Bé, tant despotricar dels funcionaris i ja en tenim dos més. I talvegada qualque xalandrier més ha aprovat les oposicions o l’han fet director insular de qualque cosa o s’ha comprat una casa d’estil victorià i jo no me n’he assabentat. Perdonau-me i afegiu-vos a la meva felicitació. No podem perdre mai!

Share Button

Se veu, se sent…

Es Pla

Sona el flabiol i el cavaller

amb son cavall corre al galop,

s’obre camí dins la munió,

l’asta a la mà, pensant només

en l’ensortilla que ha d’encarar.

 

Per un moment s’atura el món

i el bon pagès, noble de cor,

bruna la pell d’hores de sol,

amb gest precís pot enfilar

la seva llança dins de l’anell.

 

I d’aquest coit brolla el plaer,

neix la catarsi dels jocs des Pla:

bota tothom, tot embogeix

mentre el genet, ben ufanós,

llença l’anella entre la gent.

 

(Isma Pelegrí)

Share Button

Ressaca postelectoral

Aquest dissabte setze de juny, dissabte des be, es constitueixen els ajuntaments sorgits de les darreres eleccions. A Menorca, els resultats electorals han propiciat que a cap consistori hi hagi majoria absoluta. A Mallorca i al Govern, les coses no estan -sembla- tan clares i, fins i tot, hi ha alguna oportunitat que el PP no governi. Al Principat només s’han votat municipals i, entre d’altres coses, sembla que hi ha canvis al cap i casal. Al País Valencià, el PP arrassa…

M’agradaria compartir valoracions sobre els resultats electorals. Hi ha coses que m’agradaria comentar amb tots vosaltres, per exemple, per què a l’ajuntament d’Andratx el PP ha tret majoria absoluta? Com veieu Ciutadella? Qui serà el caixer batle de Maó d’aquí a dos anys? Per què a Menorca és impossible la creació d’un bloc com al de l’illa de devora? la coalició PSM-Verds ha estat beneficiosa per ambdós partits? Què vol realment na Maria Antònia Munar (diuen que es retira d’aquí a dos anys)? Es veritat que la seva política de pactes es basa en què no se li desmadri el galliner successori al propi partit i que per açò ha sacrificat el seu candidat a la batlia de Palma? Al Principat, ERC ha de virar i acostar-se a CIU abans que el PSC acabi d’espanyolitzar del tot les institucions on és present? Hi ha alguna solució per al País Valencià (partint de la base que, crec, tenen un problema, i que aquest es diu PP)? És necessari articular un partit polític nou a Menorca de centre, liberal i nacionalista (Pau, sé que n’has parlat en altres blogs, però m’agradaria tornar-te a escoltar aquí, a casa)? Té alguna importància parlar de partits postpolítcs? Són significatius més enllà de ser supuracions d’un sistema imperfecte (Plataforma per Catalunya, Ciudadanos, UPCM, IPEC…)? Hi ha res a dir de la CUP i el seu ascens electoral?

Ja sé que és època d’exàmens (encara vaig de cul) i opos, que fa calor acubada i que el cap és més a Sant Joan que aquí, però trob a faltar al blog, en què aquests temes sempre han fet vessar tinta cibernètica i són del nostre interès, idò bé, trob a faltar que en parlem.

Share Button