Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Poesia recitada al Ramis

Aquest proper dimarts, 18 de març, a les 19 hores, la sala d’actes de l’institut Joan Ramis obrirà les portes al públic per oferir una mostra de la magnífica poesia menorquina que es cou en l’actualitat. Així, recitaran els seus versos Edgar Alemany, Margarita Ballester, Jordi Florit, Pere Gomila, Àngel Mifsud i Biel Pons.

L’acte té el seu origen en una lectura complementària sobre poesia menorquina que ha fet durant aquest trimestre l’alumnat de primer de batxillerat. Així, un cop acabada la lectura, s’obrirà un col·loqui amb el públic. Hi ha poques ocasions en què es pugui establir el diàleg directe entre autors i lectors (oients), fet aquest que afegeix un valor extra al recital.
Ja ho sabeu: teniu una cita inexcusable el proper dimarts al Ramis.

Share Button

Països Catalans i espai comunicacional

Amb aquest post intent treure del soterrani dels comentaris (entrada relativa a Eduard Coll) per airejar-lo, al terrat, un tema que trob d’un gran interès: la manca d’un vertader espai de comunicació nacional (i ja sabeu a quina nació em refereixo). I ho faig a partir d’una cita d’un article de l’imparable Alzamora a l’Avui en què parla de Pere Sampol i d’Unitat i que és prou clarificador del panorama:

“Aquí, però, a la Catalunya catalana, molts només el coneixen [a Sampol] per haver estat l’autor d’una exclamació -“Això és es colmo”, en referència a les aventures de l’esmentat Matas i alguns membres, i mai més ben dit, del seu gabinet pels puticlubs russos- que per aquests rodals fa molta gràcia. Potser per això l’altre dia, a la presentació de la candidatura d’Unitat a Barcelona, hi brillaven per la seva absència TV3 i Catalunya Ràdio, que finalment van declinar amablement la invitació d’entrevistar Sampol, cosa que, com va dir en la seva intervenció, el va decebre comprensiblement. La política illenca continua sent del tot ignorada a Catalunya, seguint la nefasta lògica de la separació per comunitats autònomes en què han aconseguit enfonsar-nos, i potser farà falta que arribi un diputat nacionalista a Madrid perquè des de Barcelona alguns comencin a fixar-s’hi. Caram amb els Països Catalans, amb perdó un altre cop.” (Avui, 16 de febrer de 2008).

Com ho hem d’aclarir, tot açò? Enviam els catalunyesos a filar estopa i fem com en Climent, des del País Valencià, amb El Temps? De fet, hi ha res a fer?

Share Button

Microsoft, germaneta de la caritat?

Fa poc microsoft anuncià que obria el codi dels seus programes. Alguns mitjans van interpretar que Gate$ s’havia encomanat de la filosofia linux. Després es va saber que la mesura tan sols afectava el nou programari de la casa, que només és emprat per un percentatge molt baix d’usuaris i que funciona fatal (servei tècnic de franc per a la casa). Ara bé, alguns analistes apuntaven al fet que l’anunci era una cortina de fum de l’empresa davant d’Europa. Es pot haver confirmat la tesi perquè, segons publica l’Avui d’avui:
La 3a multa exemplar de Brussel·les a Microsoft

La Comissió Europea acaba d’anunciar que imposa una multa de 899 milions d’euros a la multinacional de Bill Gates. És la més alta de la història de la UE a una sola empresa. El motiu: cobrar un preu excessiu per la informació que subministra als seus rivals perquè puguin fabricar productes compatibles amb el seu sistema.

Au idò: un altre motiu per emprar linux. Per què pagar per un programari pitjor i exclusivista?

Share Button

CAPTATIO

Els uns, perquè hi ha vessa; altres, per por a què diran; uns pocs, perquè temen la possible crítica demolidora del sector intel·lectual; aquest darrer sector, perquè encara medita si convé o no “obrir” el blog; alguns, molts, perquè pensen que aquestes ratlles no van per ells; algun cas esporàdic, perquè només escriu si ho fa la seva amistat de l’ànima; els que parlen de futbol, perquè el Barça va com va; els que pensen que el que diran no és interessant, perquè… Bé, la qüestió és que, per uns o per altres o per tots, al blog hi manca ambient. Vull dir posts (els comentaris són secundaris: sense entrades aquests no existeixen i, a més, no són necessaris). Xalandria va néixer amb vocació d’àgora i una quarentena de persones tenen la possibilitat d’escriure-hi. On sou? M’agradaria, i aquí ja personalitz la crida, llegir intervencions sobre informàtica, anar a cercar espàrrecs, cinema, el temps que fa, els llibres, fins i tot futbol, la pesca, sexe, el que sigui… Ho necessit! Escriviu…

PD: no vull obrir cap debat amb açò. Per tant, no calen comentaris. Emprau les vostres energies per escriure una entrada. Gràcies.

Share Button

Comentari de text (literari?)

M’agradaria saber la vostra opinió literària (!) al voltant d’aquesta composició que s’acaba de donar a conèixer. Ens trobam, a nivell estructural, davant d’un text escrit en la llengua de Cervantes, format per quatre estrofes de quatre versos cadascuna (quartetes) i poca cosa més: els versos no segueixen cap patró sil·làbic determinat; la rima, potser és assonant, potser és que no ho veig bé perquè som un mal lector (ara bé, emprar mots a final de vers acabats en -ón o en -dad/-tad no és gaire meritori)…

I del contingut temàtic, què me’n dieu? A nivell general, me sembla una cançoneta molt cumba, típica composició que podríem posar en boca de qualsevol cantant (?) de los cuarenta principales o del superpop. Però segurament estic equivocat (segurament!) i us deman que m’ajudeu a veure la magnificència d’aquest text.

¡Viva España!
Cantemos todos juntos
con distinta voz
y un solo corazón

¡Viva España!
desde los verdes valles
al inmenso mar,
un himno de hermandad

Ama a la Patria
pues sabe abrazar,
bajo su cielo azul,
pueblos en libertad

Gloria a los hijos
que a la Historia dan
justicia y grandeza
democracia y paz

Share Button

Cultura “pulp”: còmics (I)

Era prou petit com per gairebé no recordar el dia que em van regalar els primers llibres: dos volums de les aventures de Tintín (en català!). De llavors ençà, el còmic ha format part del meu bagatge vital. Tenc gravada la imatge de molts capvespres assegut al sofà de ca meva, menjant un bon pa amb sobrassada i llegint qualsevol de la vintena llarga d’aventures del repòrter creat per Hergé. Allí vaig descobrir-hi el meu primer gran (anti)heroi, el capita Haddock. I quan no era en Tintín, eren les aventures d’Astèrix les que amenitzaven les berenetes dels anys escolars. Puc jurar que me sabia de memòria les vinyetes de cadascun d’aquells llibres i que ara les podria reconstruir sense haver de fer-hi grans esforços.

Uns textos em van portar a uns altres: alguns TBO, sobretot antics, i els productes de Bruguera, tot i que no m’enganxaren gaire. De fet, Mortadelo y Filemon, Rue 13 o Rompetechos mai no van ser sants de la meva devoció, ni cap personatge d’Escobar (Zipis i Zapes o Carpantas) me queia gaire simpàtic. Ara bé, la cosa m’engrescava prou com per passar hores remenant per can Fiol, a la plaça del Carme; allí vaig comprovar que no m’agradaven els superherois americans (Els quatre fantàstics, Thor, Cònan…) ni les seves versions hispàniques (Jabatos i Capitanes Trueno), i que disfrutava llegint meravelles com CIMOC i 1984, a més de qualque mirada fugissera a El Vibora o El Cuervo.

Així sortí publicat: no hi ha modificació

Ara bé, la gran descoberta de l’adolescència va ser El Jueves. En aquells moments la revista no tenia res a veure amb l’actual: era satírica de veritat. A més, es dedicaven a publicar uns volums recopilatoris, “Pendones del Humor”, que llegia amb fruïció, sempre que fossin els de Pedro Pico i Pico Vena, Dios, Maki Navaja, les Historias de la Puta Mili o Martínez el Facha. Eren els primers anys del batxillerat, el BUP del moment, i tant de còmic va fer que, fins i tot, provàs de fer-ne qualcun, sense gaire encert…

En aquella època es va estrenar una típica españolada sobre el Maki protagonitzada per Andres Pajares o Pepe Rubianes, no ho record prou bé (la memòria ha fet una bona feina esborrant-la del disc dur cerebral). En el còmic d’Ivà, la força de la paraula es menjava el dibuix (secundari però molt personal). De fet, Ivà fou un gran guionista, només cal rellegir els còmics de Carlos Giménez en què participà. Po bueno, po fale, po m’alegro…

Share Button

El famós article…

A PROPÒSIT DE LES SUBVENCIONS PÚBLIQUES ALS NOSTRES ESPECTACLES ACB
Guillem López Casasnovas

Aquest és un article que no pot escriure un polític menorquí en actiu o algú que aspiri ser-ho. Hi ha poca cosa personal a guanyar amb la reflexió d’estiu que vull participar amb el lector desapassionat que vulgui continuar llegint, en el benentès que probablement la complicitat mútua tampoc no canviarà previsiblement res per si mateix d’un dia per l’altre. Però com que crec que s’ha de dir el que vull dir (em consta que hi ha més gent que ho pensa i no ho diu), m’atreviré a fer-ho sense més embuts.

El que vull comentar té a veure amb ‘el que som’ i amb el que potser ‘pensam que som’ els menorquins, i la idea que vull recollir es reflecteix en concret en com hem inflat recentment alguns globus que identificaré amb ‘els nostres ACB’ i que ara comprometen algunes posicions més raonables. Ho diré en genèric, de manera que els noms i les referències vindran en minúscula i sovint a tall d’exemple. Em preocupa de tot el procés el fet de com hem anat bufant dia a dia amb les subvencions públiques els globus dels ‘nostres acbs’, i que reclamen ara com mai algunes d’aquelles entitats que conreen l’espectacle ACB: incloc aquí, a més del bàsquet i el volei, algunes espurnes de l’excel·lència operística i altres delicatessen de les que ens hem dotat també recentment a l’illa.

Concretaré els comentaris que segueixen en l’esport de més alta categoria (el bàsquet, tot i que en serà metàfora) a què ha accedit sorprenentment una petita comunitat com la nostra que just supera els vuitanta mil habitants, i que compta amb equip d’ACB. Que consti que a jo també m’agrada el bàsquet i l’òpera, tot i que, a la vista del preu que impera a alguns altres indrets en què habito, no hi vaig gaire. Em referiré amb els comentaris, en particular, a les elevades (elevadíssimes) subvencions que estan rebent els ‘nostres ACB’ per a mantenir inflat un globus que té un cost i unes necessitats de finançament que no es corresponen a la nostra realitat, del ‘que som’, i que si no hi posam més sensatesa, del que ens pot portar a pensar ‘el que no som’. Multiplicau, si no, per cent aquestes subvencions i cercau-ne referents a Catalunya, o per sis-cents si voleu un referent estatal, ja que és aquesta la proporció del que som en el conjunt de les comunitats, i veureu la importància de les xifres.

Efectivament, jugar avui a l’ACB (repeteixo que és sinònim per altres activitats també) és el resultat artificial d’una activitat subvencionadísima a partir dels doblers dels contribuents: una espècie de globus que hem inflat i que ha generat tanta il·lusió com frustració crearà quan rebenti. Mentrestant, la cara més professional d’una activitat mercenària de (grans) estrelles de l’espectacle, que cobren retribucions milionàries (i més encara en podrien cobrar si volem eliminar el parèntesi que els qualifica com als millors), en un entorn de negocis i directius, gerents, professionals, etc., que s’han acabat inscrivint, tàcitament, per la via de la subvenció, a la nòmina de les entitats públiques. Res a dir si el suport financer de tot el muntatge té base privada o si les subvencions públiques (no les nostres, sinó les estatals, principalment, que hauríem d’exigir sense pors) es limiten a compensar legítimament la insularitat (passatges, necessitats de pernoctació, premis i distincions a l’esport base i/o competitiu, altrament de nul·la significància). Però no sembla lògic que aquestes es generalitzin per a l’esport ‘espectacle’. Així, aprofitant el seu impacte popular, en el context electoral i les pretensions polítiques de ‘quedar bé’ des d’una certa irresponsabilitat financera, els ‘nostres ACB’ passen avui la safata indiscriminadament a totes les administracions (com si els diners no sortissin d’uns mateixos contribuents), en una dinàmica de veure qui subvenciona més, qui es seu a lloc preferent de la llotja o ‘palco’ de l’espectacle popular. Algunes subvencions avui són implícites: no cobrar per serveis prestats que es carreguen al pressupost públic, avals donats d’abaratiment de crèdit…; altres són explícites: les transferències corrents, l’assumpció dels costos financers del deute. No hi hauria com posar-les totes sobre la taula per a fer-ne un aprenentatge d’elecció social, de llibre, per a valorar el cost del que es fa respecte de les alternatives que es deixen de fer i es podrien fer a igual quanties. Algú en pot donar comptes, de tot plegat? Vet aquí un primer símptoma que no fa sinó alimentar greuges comparatius…

I és que poden acabar sobrevivint finalment només les entitats que aconsegueixin ‘jugar l’acb’ (categoria bronze inclosa?), tot i generant una pressió popular per a mantenir-se amb més i més finançament. És això el que volen les nostres administracions? Quin és el senyal donat a la resta d’entitats que lluiten amb la rutina de cada dia amb molt menys glamour?

Val a dir que alguns dels nostres ACB han unificat com ningú ho havia fet fins ara el sentiment menorquinista: la mobilització de l’ideal de ‘guanyar al Barça’ no té fronteres, tot i que ho haguem de fer sense cap menorquí a les nostres ‘esquadres’. Em preocupa aquí tant el què com el com de l’objectiu. És aquesta la il·lusió col·lectiva que ens ha de ‘fer país’? Quin ha de ser el paper de les administracions públiques en aquesta comesa? Entenc primàriament que hauria de ser subsidiari al de la iniciativa privada, proporcionat als seus mitjans i més orientat a objectius socials que són aquells que el mercat no contempla, que no en els crematístics. Aplicat al tema que ens ocupa, jo diria que s’hauria de centrar en l’esport de base o en la promoció de la cultura, i no a pagar nòmines d’esportistes d’elit.

Ja sé que el món funciona així a molts altres llocs i que algú ja pot pensar que estic posant plom a les ales. Sé d’administracions que fins i tot tenen els drets d’imatge d’esportistes (on ho deuen posar en els seus actius patrimonials?, on són els interventors públics quan així ho accepten?); altres administracions els subvencionen amb transferències corrents (contracte programa pel cost fix de funcionament) i de capital (per a les instal·lacions). I quin drama quan aquest cost no es reflecteix a vegades en el ‘panem et circense’ esperat, i davant d’un pavelló semi-buit han de quasi regalar les entrades per no quedar en evidència! Posseir, i així haver de mantenir conseqüentment un club de futbol, com fa algun ajuntament, no sembla que hagi de ser la missió d’una corporació pública igual que no ho és mantenir un sistema fiscal que ofereix un tractament privilegiat per a les rendes d’alguns esportistes multimilionaris, fent dumping internacional per a afavorir que els ronaldos, que cobren ‘net d’impostos’, no migrin. O és que ens hem begut l’enteniment?

El contraargument del que dic sol ser assegurar que això incentiva l’esport. Estem, però, segurs que es promou així l’esport? Si pots veure el Barça cada setmana, aniràs veure s’Atlètic de Villacarlos, fora que en siguis un gran seguidor local? Els fillets no han de fer l’esport de contemplar asseguts davant de la tele l’espectacle de n’Alonso –curses que ells no faran mai–, sinó l’exercici activitat per si mateixos, per humil que aquest sigui, tot i entenent que la competició és la prova de superació d’un mateix i no l’emulació d’algú que té uns mitjans, unes capacitats innates o genètiques que ell no tindrà mai.

Ja entenc que els ACBs en genèric mouen autobusos i gent que no hauria anat altrament a l’espectacle del bàsquet professional o de l’òpera, i que ara se’n confessa amant (és un exemple), i que això també té un impacte econòmic cert (tot i que obrir i tancar una tanca, com deia el vell Keynes, també té efecte multiplicador però amb escàs valor social). Està clar que sí: tota oferta crea la seva demanda, en particular si abolim el mecanisme del preu. De davall de les pedres en surten d’afeccionats (per què no?) a un preu que no arriba ni a una tercera part del cost ben comptat!

Aquesta és una aixeta, la de les subvencions, que quan s’obre és molt mala de tancar, en particular a una administració polititzada com la nostra. Què passaria si s’Atlètic de Ciutadella (són exemples) pugés a la segona B, i més encara, a l’A, que ja es sap que en el temps tot pot dependre de quants diners inicialment algú més llençat hi vol posar en el projecte! Inflar un globus i tocar la porta de les subvencions és molt temptador: amb quin criteri es pot després racionalitzar? En un món de recursos il·limitats res és un problema, ja que no cal prioritzar. Però si aquest no és el cas, s’han de cobrir amb impostos locals i generals les quantitats que es paguen als nostres herois particulars? Les opcions socials han de ser unes altres: no estem parlant de sobrefinançar un hospital (prou que alguns el vam recolzar tot i que per dimensió estricta no li ‘tocava’ a la població de Menorca) o l’atenció mental, o de millorar el capital humà d’uns joves amb inserció laboral molt pobra. Estem parlant de diners per a l’espectacle.

Està clar que sempre podrem trobar algun exemple que avali aquell malbaratament versus algun altre: ‘si tanmateix el que no ens subvencionen aquí s’ho gastaran allà’ o ‘amb informes que no serveixen per res, o en cotxes i viatges oficials’… De fet, a ses Illes hi podem afegir que ‘fins i tot s’ho poden acabar gastant en una casa de cites!’, o en partits de tennis, i d’una sola tacada! I que posats a gastar, millor aquí que a Mallorca o a Madrid.

Alerta, tanmateix, amb l’hiperrealisme que aquestes constatacions contenen, barallades com estan amb una ètica pública absent del debat, d’uns recursos que, en tant que públics, s’han de gastar millor que els propis, responent a l’esforç de tots i cadascun dels ciutadans contribuents. Un malbaratament, des d’aquesta perspectiva, mai en pot justificar un altre…

Per tant, i en resum, a jo ja m’agrada el bàsquet, l’òpera i moltes altres coses, que, a més, ajunten també les il·lusions d’una comunitat. Però crec que ha arribat el punt, si més no a futur –ja dèiem que aquestes coses no es canvien d’un dia per altre– que els contribuents demanem als polítics de les nostres administracions que no es deixin emportar per aquest pendent. Tenim una illa com la que tenim i sense necessitat d’ofertes artificials, per excel·lents que siguin, ens podem sentir prou orgullosos. Si ho estem de ver, més hauríem de lluitar encara per a la seva preservació. Ser com som té alguns inconvenients, però també alguns avantatges. Molts, al meu entendre. No confonguem, però, el que som –disfrutem-ho– amb el que alguns ens poden fer creure que som, ja que tard o d’hora ens posarà a tots, innecessàriament, en evidència.

(Diario Menorca, 10/08/2007)

Share Button

Enderrock and roll

Al diari Última Hora d’avui es pot llegir el següent:

Costas urge a derribar los hoteles junto a la playa en Son Bou y Cala Galdana
El impacto de algunas construcciones erigidas junto a la playa y la imposibilidad de renovar concesiones que la ley ya no permite aconsejan derribar y reubicar hoteles como los asentados en primera línea de Cala Galdana y Son Bou, ambos erigidos en los años 70 y pertenecientes a la cadena Sol. Además, en Cala Tirant (Es Mercadal) se plantea el derribo a largo plazo de un complejo ilegal que ocupa la franja costera.

Ni el informe de «Estrategia para la Sostenibilidad de la Costa» ni el propio director general explicitan cómo se acometerá esta actuación.

Molt bé. Fantàstic. I si els donam idees, a aquesta gent, de com fotre a terra aquests despropòsits arquitectònics?

Share Button

L’equip del poble?

Ningú no s’ha atrevit a fer-se ressó d’unes magnífiques declaracions d’en Guillem López Casasnoves (persona totalment autoritzada per a parlar-ne) sobre la subvencionitis del Menorca Bàsquet. Ningú. Bé, n’Emili de Balanzó ho va provar i, la setmana passada Miquel Borinot, des de la revista Es Carrer hi tornava a incidir en la crida feta per aquest gran especialista en despesa pública.
Crec que aquí hi ha un bon tema de debat: hi ha arguments que expliquin que les institucions hagin de mantenir en peu un projecte de bàsquet professional a Menorca o allà on sigui? Mirau que intent fer la pregunta de la manera menys tendenciosa possible, sense caure en valoracions abans d’entrar en el debat, perquè crec que en aquest tema hi ha gent a favor i en contra dins del mateix blog, com també n’hi deu haver entre els nostres visitants callats (fins quan?). I m’agradaria que Xalandria esdevingués un espai de reflexió i debat d’una qüestió que l’ésser políticament correcte i allò que “avui no toca” i el fet que “hi ha massa vots en joc” han condemnat a un silenci punyent i injust, especialment venint de qui venia la invitació al debat.

Share Button

El general okupa

Demà n’Alejandre és el convidat a la tertúlia de l’Ateneu de Maó. Jo no hi aniré, no puc, però des d’aquí m’agradaria que em respongués la pregunta següent i que no és nova a Xalandria:
– Quina diferència hi ha entre l’okupació inicial de Llucalari i la que estan fent vostès a l’illa del Rei?
A més, al diario menorca, edició digital, els lectors poden fer preguntes a Arturo Bagur, batlle de Maó. Com que no me ve bé escriure al web del diario que arrecera l’ultradreta més carpetovetònica i cavernària de l’illa, des d’aquí li voldria demanar a n’Arturo a veure si l’ajuntament, és a dir tots, que ell encapçala pensa fer res contra aquests ursupadors que s’estan carregant (per a més inri) una part del nostre patrimoni natural, el dels illots, i per què no ha fet res fins ara per a aturar-ho.
I prou.

Share Button