Navega per l'autor

Pau Obrador

Les coses pel seu nom

El meu article mensual al diario Menorca. Publicat el 21 de Març del 2012

Ja fa uns quants mesos que em propòs sense èxit canviar de tema. Però cada vegada que ho intent m’envestesc contra una realitat tossuda. I és que esteim assistint a l’ofensiva política més important des de la restauració de la democràcia. Tots els consensos bàsics de la societat menorquina s’estan posant en entredit per un govern realment antipàtic. I davant açò no puc callar. La setmana passada li va tocar el torn a la llengua. Bauzà va elegir Alaior per aprovar una norma que desfà de cap a peus la protecció jurídica que fins ara gaudia el Català. És l’atac més important contra la llengua de Menorca des de la restauració de la democràcia. Aquesta setmana li toca el torn al PTI. És hora de dir les coses pel seu nom.

Deshonestedat

Ni Bauzà ni Tedeo van guanyar tot prometent enderrocs. Enlloc es deia que es modificaria la llei de normalització lingüística, que es desfaria de dalt a baix el règim urbanístic de l’illa, que es retallarien els drets social, que es reduiria el transport públic o que es renunciaria a les competències en promoció turística. Van guanyar sense alçar la veu amb un discurs moderat (prefabricat) a mida d’una societat poc amant del soroll com la menorquina. Fins i tot van recórrer a personatges impol·luts, encara que poc hàbils, per a conquerir les dues institucions que més se’ls resistien. Esteim davant un acte de deshonestedat sense precedents.

Covardia

Certament no se’ls pot acusar de manca d’ambició però sí de covardia. Fan les coses d’amagatotis amb reformes que venen com a menors. L’ús que han fet de llei de la funció pública per consumar un atac sense precedents al consens lingüístic és el millor exemple. El mateix passa amb el PTI. Parlen d’ajustament i mesures d’urgència quan el que realment volen és donar via lliure a l’especulació. Ens diuen que la situació era pitjor de la que esperaven i que no tenen més remei que aplicar reformes impopulars. Tanmateix la majoria de les reformes que promouen no tenen res a veure amb la crisi. Sense cap mena d’escrúpols usen la por i el desconcert general per justificar una ofensiva per terra mar i aire contra tot allò que no els hi agrada.

Confrontació

Es diu sovint que la política moderna funciona a cop d’enquesta. Però a Menorca cap sociòleg ha detectat mai un estat d’opinió majoritari a favor de rompre els consensos lingüístics i territorials bàsics de la nostra illa. És cert que de tant en tant surten articles que em fan pujar la sang, que acusen al menorquinisme cultural i polític de tots els mals. Ara bé aquesta no ha estat mai l’opinió majoritària dels menorquins. La majoria de nosaltres som gent de bona voluntat, orgullosa del que som, poc amant del conflicte que valora el consens. No es pot dir el mateix d’aquest govern. Les seves actuacions no responen a demandes socials sinó que busquen explícitament la confrontació. Amb la prepotència que els caracteritza no fan altra cosa que atacar la convivència, sembrar la llavor del malestar i perseguir la diferència.

Sucursalisme

Van guanyar les eleccions amb la campanya més amable de la història. Tanmateix les Illes s’han convertit en aquesta legislatura en l’epicentre del nacionalisme espanyol més ferotge. I això és així perquè algú a Madrid ha decidit que aquest era el flanc feble per on es podia atacar. Aquest govern ha estat votat pel poble però els seus dirigents han estat elegits per Madrid per executar un pla dissenyat per altri. No ens enganyem aquí qui pensa la jugada no és en Gornés ni en Tedeo, és la FAES, sempre lluny del carrer nou. Per dir-ho a cop de piulada, el Mundo acusa, la FAES dissenya el full de ruta i en Tedeo, en Gornés i companyia l’executen com a bons estudiants que són. I els menorquins aquí no hi pintam res.

Ràbia

Em perdonaran els meus lectors que avui no digui res de Newcastle ni de la meva visita recent a Nova York, ni de la novel·la que tant m’ha agradat. Però és que no em puc aguantar. Tenim un govern que han renunciat a ser un govern i que no defensa els interessos dels seus electors. No els importa ni la terra que estimam, ni la llengua que parlam ni el benestar dels menorquins. Han renunciat fins i tot a defensar els interessos tuístics de Menorca. Sembren la llavor de discòrdia i cultiven l’enfrontament. Són senzillament una corretja de transmissió untada d’argent. Actuen com si fossin simples comercials d’una companyia de mòbils. El seu objectiu és vendre un producte que els menorquins no volem. A ningú li hauria d’estranyar que de tant en tant surtin personatges tan poc honorables com Jaume Matas, elegits per Madrid, adorats per pedrojota i untats pel diner fàcil.

Twitter @pauobrador

Share Button

99%

Article publicat al Diario Menorca, 21 de Febrer 2012

La crisi que des de mitjans del 2008 està arrasant Europa com si d’un tsunami es tractés té el seu origen en els desequilibris econòmics i socials que ha provocat la globalització neoliberal. Un model econòmic basat en l’endeutament fàcil i l’especulació urbanístico-financera ha condemnat molt especialment el sud d’Europa a un futur realment incert. Tanmateix qui ha pagat políticament els plats trencats han estat els partits socialdemòcrates. A gairebé tota Europa hi governen avui partits de “dretes” que impulsen reformes socialment regressives. Només Dinamarca té un govern laborista.

We-Are-The-99-300x155

Menorca no és cap excepció sinó un cas paradigmàtic del que està passant a Europa. La crisi ha posat de manifest les conseqüències nefastes d’un model econòmic basat en l’especulació urbanística. Tanmateix qui ha pagat els plats trencats han estat els impulsors del PTI que es va redactar precisament per evitar tota aquesta bogeria especulativa. La dreta més dura de totes governa avui Menorca. El seu programa de govern representa un atac sense precedents al benestar social, la identitat cultural i la protecció del territori. Amb l’excusa de la crisi el nou govern ha retornat aquesta illa als anys 60 en tan sols 6 mesos.

Continua llegint

Share Button

El 2012, la tempesta perfecta?

Pensaments una mica desordenat després d’un divendres especialment convuls.

L’any comença amb 1.563.200 d’aturats al conjunt dels Països Catalans. La taxa d’atur a Catalunya és del 20,50%; al País Valencià, del 25,45%, i a les Illes, del 25,20%. La taxa d’atur a les Illes Balears és un 2% superior a la mitjana espanyola. Al conjunt de l’estat espanyol el número d’aturats ja arriba als 5.300.000 d’aturats, una xifra inaudita. No només això es preveu que l’economia espanyola es contracti un 1.5%. Això vol dir que si no es produeix un miracle o un canvi radical de política, d’aquí a 12 mesos l’atur arribarà als 6 milions, i una taxa propera al 30%. Tradicionalment a l’estat espanyol només es crea ocupació si les taxes de creixement superen el 2%. La situació només és comparable a 2 països: Grècia i Portugal. Que m’expliquin el que vulgui però Itàlia està millor.

Tot això els mercats fa 3 o 4 mesos que ho saben. L’estat espanyol no té capacitat de creixement sense ajuda assistida. Com és lògic tothom vol treure els seus diners d’Espanya. I no són pocs. Un país amb un 30% d’Atur no és fiable. Curiosament però la prima de risc ha baixat considerablement les darreres setmanes. Això no és perquè els mercats ara es fiïn més de Rajoy que de Zapatero sinó perquè el Banc Europeu ha obert la barra lliure. Està prestant diner molt barat que aquests presten a l’estat a un interès més car. Això és una intervenció econòmica en tota regla però que informativament censurada. No volen que els ciutadans ho vaguem com a tal. I és que les conseqüències polítiques serien importants.

Mentrestant al carrer ja han començat les revoltes. Hi han començat al llevant, a l’Espanya incorporada (al sud la revolta és contra el PSOE i al nord la situació no és ni d’enfora tan crítica). Més concretament han començat al País Valencià. Els mitjans de comunicació d’àmbit estatal fan tot el que poden i més per tapar la revolta però revolta és. No es manifesten centenars de milers de persones en un dia faner cada dia. A les Illes Balears també començam a veure signes d’impopularitat que no s’havien vist mai 6 mesos després d’unes eleccions. I alerta amb Catalunya. Ahir divendres un dels diaris més unionistes de tots va publicar una enquesta que reflectia un augment dels partidaris de la independència. El sí guanyaria per un 54% i el no es quedaria en un 30%. Ja voldria n’Àlex Salmond uns percentatges tan favorables.

Continua llegint

Share Button

El 17 de Gener, Menorca i Escòcia

Article publicat al Diario Menorca dia 16 de Gener

Escric aquest article a cavall del 6 i el 17 de gener, dues dates molt significatives per Menorca. El 6 de gener se celebra la Pasqua Militar que commemora la incorporació de Menorca al regne d’Espanya el 1782. El 17 de gener se celebra la diada del poble de Menorca que recorda la incorporació de l’illa a la corona catalana ja fa 725 anys. El 6 de gener marca la pèrdua de les institutions pròpies de Menorca, el 17 de gener celebram la nostra menorquinitat, el fet que som un poble i volem continuar-ho sent. El 6 de gener no tenc res a celebrar, el 17 faré a Newcastle una bona torrada de sobrasada

scotland-flag

Aquest any la diada ve marcada per un atac frontal a la nostra menorquinitat. Con nocturnidad y alevosia el conseller – menorquí – de la funció publica ha presentat l’avantprojecte de Llei de la funció pública. La llei desfà el marc jurídico-lingüístic vigent fins ara a les Illes Balears, que recorde-m’ho va ser aprovat per consens de totes les forces polítiques a la dècada dels 80. La llei és un atac frontal a la llengua catalana, segons Gabriel Bibiloni “la via lliure a l’extinció del català”. Hi he presentat alegacions. No és l’únic avantprojecte de llei que posa en qüestió la nostra mernoquinitat. EL PTI – la constitució territorial de Menorca – també està greument amaneçat.

Continua llegint

Share Button

El Mirall trencat d’Europa

Article publicat al Diario Menorca (cartes des de Newcastle), 7 Decembre 2011

El primer diumenge de viure a Exeter vam agafar un correu per anar a la platja. Encara no teníem cotxe i volíem gaudir de la Rivera Anglesa. A les afores de la ciutat em va cridar molt l’atenció una pancarta que feia referència a la immigració polonesa. Deia “Say NO to EU mass immigration” (Digues no a la immigració massiva de la Unió Europea). Per un instant em vaig sentir immigrant il·legal. Tot i no parlar polonès jo també sóc un immigrant de la Unió Europea, la conseqüència d’un projecte polític certament poc apreciat en aquelles contrades. Feia poc que hi havia hagut eleccions al parlament europeu en les quals un partit anti-europeista – el UKIP – havia tret un resultat sorprenent.

keep the pound

El Regne Unit és el país més euro-escèptic d’Europa. Van entrar-hi de mala gana – en bona part per resistències franceses – i mai han acabat de trobar-hi el seu lloc. S’han resistit sempre a qualsevol normativa Europea i els buròcrates de Brussel·les són tractats regularment d’idiotes que només saben que posar barreres al lliure mercat. Europa és l’ase dels cops d’Anglaterra de la mateixa manera que els catalans i bascos són l’ase dels cops dels espanyols. L’únic que els manté a dintre de la Unió Europea és el fred que hi fa a fora. L’escepticisme britànic contrasta amb l’europeisme de l’estat espanyol. Mentre a Anglaterra es debat la conveniència de participar en el projecte europeu, a l’estat espanyol hi ha colzades per col·locar-se a primera línia

Continua llegint

Share Button

Guia per entendre el 20 de Novembre

La veritat és que m’està costant més del compte llegir els signes del temps. Per una banda m’arriben molts signes que apunten a una creixement mobilització. L’escenari és diferent al del més de maig quan el descontentament popular va agafar  a tothom per sorpresa. Per altre banda veim com tornen amb força els sentiments antipolítics tan “espanyols” que inevitablement sempre acaben amb generals i tecnòcrates controlant el cotarro. Si la mobilització s’imposa les sorpreses seran més grans. Si s’imposa l’antipolítica, el PP arrasarà. Bé aquesta és una guia personal per entendre els resultats de demà. Diumenge vespre tothom voldrà imposar la seva interpretació dels resultats. Continua llegint

Share Button

La via especulativa del creixement

Publicat al Diario Menorca dia 5 d’octubre de 2011 a la secció cartes des  de Newcastle

Som molts els menorquins espargits arreu del món que assistim amb impotència al soroll urbanístic que s’ha apoderat de la nostra roqueta amb l’arribada del nou govern. No passa setmana que la premsa insular no parli de ciment, gespa i nous amarraments. Aquesta setmana li ha tocat el torn al PTI i al PIC. Tot i les promeses de moderació (també urbanística) ja hi ha damunt la taula projectes per fer dos camps de golf, un hotel rural i un nou port esportiu a Cala’n Bosch. La gran feina de protecció del territori que s’ha fet els darrers 12 anys s’està destruint a una velocitat  vertiginosa.

Igual que ha passat a Anglaterra amb els Tories, els amants del ciment han trobat en la crisi un gran aliat per tirar endavant els seus projectes més controvertits. La mantra del nou govern és que per sortir de la crisi cal promoure el creixement econòmic i que això passa inevitablement per atraure inversions que portin l’etiqueta de turístiques. Es parla amb insistència de la necessitat d’eliminar els criteris subjectius que impedeixen que es materialitzin les tan desitjades inversions. Parafrasejant José María Aznar el problema segons el nou govern és l’existència d’un mini estat menorquí, d’una democràcia menorquina que oprimeix la llibertat empresarial.

Continua llegint

Share Button

Quan tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire

Vivim en un moment realment desconcertant en què – com diria Marx – “tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire”. Ens hem de remetre als anys 30 del segle passat per trobar un moment similar amb les conseqüències que tots coneixem. Les receptes del segle passat han deixat de funcionar, l’impensable ja està passant, institucions que crèiem robustes han deixat de ser-ho. En un moment com l’actual tothom busca certeses on agafar-se. De respostes en circulen moltes, potser masses i tot. Ara bé el moment actual no admet preceptes tancats ni respostes caducades. Ara més que mai fa falta debat, compromís i obertura de mires.

moneda-euro

Hi ha un corrent d’opinió cada vegada més important que ens diu que el problema és de democràcia. L’argument principal és que si els partits polítics (i els cacics regionals) perdessin el monopoli del poder i tots els seus privilegis, els problemes s’arreglarien. Jo també crec que és necessaria una resposta profundament democràtica a la situació que vivim – una democràcia de les persones i dels pobles – tanmateix estic cada vegada més convençut que els problemes de fons ni es curen amb democràcia ni es redueixen a una qüestió de democràcia. Una millora de la qualitat democràtica aconseguira que es repartissin millor els sacrificis i poca cosa més.

Continua llegint

Share Button

I perquè precisament ara?

Divendres dia 2 de Setembre no només passarà a la història per ser el dia del pregó – el primer en què es fa un primer toc de flabiol i una hissada de la bandera (que igual que amb l’estelada no està reconeguda per la constitució). També passarà a la història per ser el dia que es va trencar definitivament el consens constitucional, tal com pretenien des de finals del 90 Aznar i Pedro J. El guió s’està complint a la perfecció: Vayasé senyor gonzález, AznarCarod, Reforma fracassada de l’estatut, sentència del tribunal constitucional, consolidació de l’independentisme com a projecte de masses, Crisi econòmica que fa insostenible l’estat de les autonomies, Derrota sense pal·liatius del projecte tant espanyol com català PSC, ruptura del consens constitucional…… S’accepten idees per continuar-lo.

La reforma constitucional feta a corre cuita i entre vestidors visualitza el final d’una etapa política, una etapa que es basava en un acord entre 5 grups socio-polítics (això sí fet a punta de pistola): el feixisme, la dreta moderada, l’esquerra oficial, l’esquerra alternativa i federalista i el catalanisme. Dels 5 grups dos s’han fusionat (el feixisme i la dreta més moderada) i dos més ara que no hi ha pistoles han estat expulsats del jardí de l’Edèn. Ara només hi resten el partit de Cánovas i el club de fans de Sagasta – i aquest segon amb gravíssims problemes electorals. Per rematar la jornada es va fer públic un ultimàtum de 2 mesos al govern Català perquè faci el castellà una llengua vehicular.
Continua llegint

Share Button

Quan Maó és una festa

poti poti de temàtica maonesa, carta publicada al Diario Menorca dia 31 d’agost de 2011

Les festes de Gràcia ja són a tocar. Aquest any però no hi seré present. Les viuré una vegada més des de Newcastle. No hi faltarà una pomadeta en arribar de fer feina, una telefonada amiga des de la plaça i un lament per no haver reservats bitllets en el darrer vol de l’estiu. No ser-hi per Gràcia és sense dubte un dels aspectes més desagraïts de viure a Anglaterra.

corregudes des cós

Maó – una ciutat sòbria com poques – reviscola amb les festes de Gràcia. Que n’és de polit veure els carrers plens de gent, les cases obertes i les taules parades. Són uns dies entranyables marcats per uns rituals que no sempre surten al programa: vermut a la morada, sortida de sa colcada, primera pomada al carrer de Sant Jaume, passeig per s’Arraval i es Cós de Gràcia, aturada a ca na nineta, baixada pes carrer de Gràcia, una pomada amb un amic que feia anys que no veia, arribada a sa plaça quan ja es fa fosc. I l’endemà berenar de coca i xocolati, cavalls i més cavalls, frustració per unes botes que sempre se’m resisteixen, dinar a can Tomeu, xerradeta mentre veim ses corregudes i darrer toc de flabiol. Gràcia és una festa polièdrica que reflecteix l’extraordinària diversitat de Maó. Cadascú les viu d’una manera diferent, però tots just feim poble

Continua llegint

Share Button