Navega per l'autor

Pau Obrador

Pregó de les festes de llucmaçanes 2013

Estimats amics i amigues de Llucmaçanes.

Des de fa unes quantes setmanes, hi ha una qüestió que em fa ballar es cap. Com es fa un pregó? Ho he demanat a amics i coneguts i ningú m’ha pogut recomanar cap manual del bon pregoner. I com que Llucmaçanes cau abans de Gràcia, tampoc em puc inspirar amb la pregonera d’aquest any. Podria mirar de fer-vos riure. Ara bé si ho intent crec que sortireu tots deveres cap as bar a fer un ginet. Només hi quedarà na Pili aguantant sa ruixada. Fa una pila d’anys que visc al Regne Unit, tanmateix d’humor anglès encara res de res. Em sap greu però no sé fer riure i tampoc sóc de llàgrima fàcil.

llucmaçanes

Tot i la meva ineptitud he acceptat aquest envit sense pensar-m’ho ni un minut. I és que ser pregoner del teu poble, de la teva pàtria, és per ventura un dels honors més grans que et poden fer. I sí Llucmaçanes és, en es sentit més literal de la paraula, la meva pàtria, açò és, la terra dels pares, la que han treballat i han estimat els meus avantpassats. Com diria es gran poeta d’Es Castell n’Àngel Ruíz i Pablo la pàtria és la terra que estimes i coneixes millor

És la meva, i la sospir.

La conec, la pàtria mia,

de lluny, com coneixeria

la mare que em va nodrir.

Des de l’estima que tenc cap el poble que m’ha vist créixer us voldria proposar un petit recorregut per Llucmaçanes. Aquest recorregut ressegueix el nostre paisatge entranyable. Us parlaré de les pedres, les plantes i els camins, de les cases, les piscines i els jardins que donen forma al nostre paisatge. Us parlaré també de persones que habiten, cultiven i estimen aquesta terra. Amb aquest pregó us voldria convidar a fer el turista per Llucmaçanes. Perquè aquest és un paisatge modest però bell on passen coses extraordinàries. Segur que em deixaré moltes coses sense dir. Disculpau-me pels silencis i inexactituds que hi pugui haver.

Continua llegint

Share Button

Cròniques Balcàniques

Dubrovnik

Per primera vegada m’he decidit fer un viatge tot sol per plaer. Amb l’excusa d’un congrés a Sarajevo he aprofitat per fer una setmana a cavall de Croàcia, Bòsnia i una miqueta de Montenegro. A l’avió de camí cap a Dubrovnik tot són preguntes. Que fas quan viatges tot sol? I els fosquets no t’avorriràs com una ostra? Sóc potser massa gran per fer una petita aventura com aquesta? Coneixeràs gent o estaràs sempre tot sol? El primer vespre el pas a Dubrovnik una ciutat més italiana que Balcànica. M’he reservat una habitació individual a un hostal amb molt bona reputació a tripadvisor. I sí la gent en general era més jove que jo però amb un vespre faig conversa amb un anglès d’uns 30 anys que viatjava sol d’alberg en alberg per la costa balcànica; un canadenc super cool que feia Europa després d’un any a la Índia; tres al·lotes una mica més joves d’Alemània, Gernsey i Anglaterra, un Novaiorquès que després de fer muntanyes de diners a Wall Street havia obert un hostal a Dubrovnik. Vam acabar el vespre a una terrassa impressionat als peus de la muralla amb una lluna plena d’escàndol. Allà vaig conèixer un islandès d’Akureyi que va anar a classe amb un bon amic meu. Feia un parell de setmanes que viatjava pels Balcans preparant cròniques culturals. Prova superada

Old_town_of_dubrovnik

On s’acaba la mediterrània i comença els Balcans

A la introducció del magnífic llibre Mediteranski Brevjiar (Mediterranean a cultural Landsacape) Pedrag Matvejevic es qüestiona la possibilitat de definir els límits de la Mediterrània. No hi ha manera de determinar on comença i on acaba el mare nostrum tant des d’un punt de vista geogràfic com cultural. Hi ha àrees on la Mediterrània penetra terra endins mentre que n’hi d’altres zones en què no. Els Balcans és una d’elles. La costa de Croàcia és una regió prima i allargada que no s’endinsa massa més de 3 o 4 Kilòmetres. Just al darrera de la ciutat de Dubrovnik tens una serralada ben alta, darrera de la qual hi ha els Balcans pròpiament dits. Agafam la carretera de la costa. Les vistes són espectaculars amb un mosaic d’illes, caps, ports i muntanyes. Arribam a Neum i giram a la dreta. I el paisatge canvia de cop, primer sec i muntanyós i una hora més tard gairebé alpí. El paisatge cultural també canvia. La costa croata té un deix italià molt fort que desapareix ràpidament quan penetres l’interior. Homes forts, vaques al mig de la carretera, pobles una mica atrotinats. Un altre món obre la porta, és la terra dels eslaus del sud. Continua llegint

Share Button

La temptació populista

Article Publicat a Diario Menorca dia 3 de Juny de 2013

Era un diumenge al matí del 2004 dies abans d’unes eleccions europees. Encara no teníem cotxe i havíem agafat un autobús per anar a la platja. En sortir d’Exeter, la ciutat on vivíem, vam passar davant una casa on havien penjat una pancarta electoral que deia “NO TO EU MASS MIGRATION” (No a la migració massiva d’Europeus). Estava firmada per un partit fins llavors desconegut – United Kingdom independence Party més conegut com UKIP. Tot i que la pancarta anava clarament dirigida als polonesos, en veure-la em va entrar un calfred. Si no existís la UE jo no hauria agafat mai aquell autobús. Vuit anys més tard UKIP ha deixat de ser una anècdota anti-Europea i és ara una força ascendent a Anglaterra. Sempre amb una pinta de cervesa a la mà, l’inefable Nigel Farage ha situat el seu partit al centre del debat polític.

nigel farage Continua llegint

Share Button

Glòria Incerta.

Versió actualitzada de l’article que ha publicat el Diari Menorca el 29 de Novembre.

He seguit amb especial interès els tres mesos de rauxa independentista que han sacsejat Catalunya i que han culminat amb una nit electoral inesperada amb uns resultats complexes i mals de gestionar. Mai abans unes eleccions catalanes havien despertat tant d’interès internacional. Tota la premsa britànica n’ha parlat i molt. I en general n’ha parlat molt bé, destacant, per exemple, l’espoli fiscal. No debades la independència de Catalunya té una dimensió Europea important, podria fins i tot desestabilitzar L’Euro. Deia el Financial Times que La crisi ha fet caure molts governs però encara no ha trencat cap país, però que açò podria estar a punt de passar amb Espanya.

S’ha parlat molt des de Madrid del fracàs d’Artur Mas. Ara bé la dada més rellevant d’aquestes eleccions catalanes és que hi ha per primera vegada una majoria parlamentaria clara a favor d’un estat propi. Ara hi ha 87 diputats a favor del dret a decidir, un mes que a l’anterior legislatura, i només 48 en contra. CIU tota sola ja té més diputats que les tres formacions unionistes juntes. Ai xò no havia passat mai abans. A les anteriors eleccions només 14 diputats van ser elegits amb un programa independentista. I això ha estat així amb una participació rècord del 70%. Com deia Vicent Partal a Vilaweb “la victòria és sobiranista i la resta és propaganda.” Els catalans han avalat per àmplia majoria la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació dins la legislatura que ara comença.

Continua llegint

Share Button

Veurem Néixer un nou estat a Europa

Article publicat a Diario Menorca, 29 de Setembre 2012

Mentre a Maó es discuteix si unir el port i la ciutat amb una cinta transportadora, arreu no és parla d’altra cosa que de la possible, i per molts probable, independència de Catalunya. La gran manifestació de l’11 de setembre ha estat el detonant que ha visualitzat davant el món que a Catalunya hi ha una majoria social favorable a un estat propi. Per sorpresa de molts, el president Mas ha acceptat l’envit i ha convocat per aquesta tardor eleccions constituents amb l’objectiu d’exercir el dret a l’autodeterminació en la propera legislatura. Com era d’esperar això no ha fet cap gràcia a la premsa de Madrid que presa pel pànic no fa més que difondre falsedats i amenaces. La premsa estrangera, en canvi, s’ha pres molt seriosament tot el procés. La independència és vista per primera vegada com una possibilitat real. Hem entrat en una dimensió desconeguda que de ben segur tindrà conseqüències importants per Menorca, que avui m’agradaria explorar.

Tot i formar part d’una mateixa nació cultural, Menorca no formarà part del nou estat, almanco en un primer moment. Això és així perquè a Menorca no hi ha a dia d’avui una majoria social favorable a obrir un procés sobiranista. Només un dels tretze consellers menorquins dóna suport al dret d’autodeterminació del poble de Menorca. Quan la independència de Catalunya es faci efectiva Menorca quedarà per tant en una posició estranya. La ciutat de referència de Menorca on la majoria de nosaltres hem anat a estudiar passarà a formar part d’un estat nou. Això farà augmentar a les estadístiques oficials el número de turistes estrangers que ens visiten, però també la nostra incomunicació cultural i política. És donarà el fet insòlit a Europa que els territoris de parla catalana quedaran dividits en cinc estats diferents.

Continua llegint

Share Button

#ÉsMaó

Article publicat al Diario Menorca, 27 d’agost 2012

Escric aquesta carta a cavall de Maó i Newcastle. Després de 7 setmanes a Menorca – un luxe que no sé si em podré tornar a permetre – torn a una Anglaterra ressacosa de la gran festa olímpica i el Jubileu de la reina. Deix enrera una calor insuportable amb nits dormint al bany maria, i també una ciutat bella, austera i sovint poc agraïda que ja prepara les seves festes. Una ciutat que ja no és ni far ni porta d’entrada, i que ara s’encomana com diria un bon amic “a la noble tasca d’exercir aquell auto-odi que només es pot trobar a les societats colonials”.  De Maó avui us volia parlar.

07.mao-aeria

Continua llegint

Share Button

Turisme i Mediterraneïtat a Menorca: De l’Arxiduc a Carlos Delgado

Aquesta és la xerrada que vaig fer a Alaior, 17 Agost 2012 (Sopars a la fresca) Podeu trobar la presentació amb totes les imatges a http://www.slideshare.net/pauobrador/turisme-i-mediterranetat-a-menorca-de-larxiduc-a-carlos-delgado-14011733

1. Introducció

En primer lloc voldria donar les gràcies al PSM per convidar-me a parlar avui aquí. És un honor però sobretot un gran responsabilitat. Esper no defraudar-vos.

Avui voldria parlar de com el turisme defineix Menorca Mediterràniament. El meu objectiu és de-construir, encara que només sigui una miqueta, la imatge turística de Menorca. I ho voldria fer a través de postals, fulletons, mapes, i lleis dels darrers 40 anys. La pregunta que em faig és simple: Quina Menorca el turisme produeix i fa circular arreu d’Europa?

El que avui presentaré és un treball nou que lliga turisme i Mediterraneïtat. Encara no se ben bé on em portarà, tanmateix reflecteix el meu interès per bastir una arqueologia cultural del present. No hauria estat possible sense la col·laboració de l’Arxiu d’Imatge i so de Menorca i l’arxiu del consells insular de Menorca, als quals voldria donar les gràcies per la seva ajudamedieterraniament

El punt de partida d’aquesta xerrada és la idea que el turisme no és només una indústria que ens dóna de menjar. És també un instrument formidable que produeix llocs i defineix cultures. El turisme s’ha convertit en el “motor” cultural de Menorca, en el sentit més antropològic del terme. El turisme fa circular discursos i imatges de Menorca, defineix el que som i volem ser, estableix maneres de relacionar-se amb l’illa. En aquesta xerrada m’interessa especialment com el turisme imposa un ordre corporal, material i visual damunt Menorca, com Menorca esdevé un espai transparent, espectacular, perfectament cartografiat, obert de bat a bat a l’exploració turística

Només cal fixar-se amb un anunci que trobareu a totes les carreteres. L’anunci porta inscrit amb lletres ben grosses “Mediterràniament” i és molt més que un simple anunci de cervesa. És també una campanya de màrqueting turístic que aquest any promociona Mallorca però que fa dos anys va centrar-se en Menorca. L’anunci és un bon exemple de com el turisme produeix i fa circular discursos, imatges i narratives sobre destins turístics. És tracta de cultura popular de masses, de les que fan realment forat.

Continua llegint

Share Button

La tardor espanyola

Article publicat al diario Menorca dia 19 de Juliol 2012

L’inici de les vacances ha coincidit amb l’anunci de les retallades més dures que es recorden. Tot i l’ambient d’estiu que ja es respira, no hi ha conversa que no transpiri indignació per la pujada de l’IVA, la supressió de la paga de nadal als treballadors públics i la retallada d’un 30% dels regidors als ajuntaments. La gent viu amb perplexitat un procés que inevitablement porta a l’empobriment general de la població. Es confirma que la via triada per sortir de la crisi és la més dura de totes. Ni pla Marshall que Alemanya no vol finançar, ni devaluació d’una moneda que no tenim. Senzillament austeritat pura i dura. Cap política enfocada al creixement ni res que suggereixi justícia social.

Encara no porten sis mesos, i el govern de Rajoy ja ha perdut el nord. Les mesures aprovades el divendres 13, a més de sinistres, suposen un a rectificació en tota regla del seu programa electoral. L’eliminació de la desgravació per compra de vivència introduïda al Gener n’és el millor exemple. La inconsistència d’aquest govern és manifesta. S’han passat anys elogiant als emprenedors que ara es veuen doblement colpejats per l’augment de l’IVA i les retencions de l’IRPF. El més preocupant és la seva insensibilitat social. No s’ha anunciat cap mesura que penalitza les rendes altes o de capital. Tot el pes de les retallades recau damunt els treballadors, els autònoms i les tan odiades autonomies. I tot això en un context marcat per la manca de transparència i la xul·leria ministerial que tan bé encarna Montoro, que ja hauria d’haver dimitit.

Continua llegint

Share Button

Digues-ne tomàtic; jo en dic rescat

Article publicat al diario Menorca dia 12 Juny 2012

Ironies de la vida, mentre a fora sonaven els clàxons que celebraven l’ascens del Menorca Bàsquet a l’ACB, el ministre d’Economia, Luís de Guindos, compareixia davant els mitjans de comunicació per anunciar el rescat del sistema financer espanyol, altrament anomenat “préstec en condicions molt favorables”. Encara no sabem si el Menorca bàsquet trobarà els diners per jugar a l’ACB, el que sí que sabem és que el 9 de juny del 2012 serà recordat com un dels moments més foscos de la història recent espanyola. És la fi d’una era, el final d’un somni, un altre 1898. En poc més de quatre anys Espanya ha passat de ser l’enveja d’Europa (també en regulació bancària) a ser un perill sistèmic per a l’economia mundial. Tot un rècord.

tomatic

Tot i la transcendència del moment, Mariano Rajoy no va comparèixer davant l’opinió pública fins a l’endemà. Això no passaria a cap més país europeu, ni tan sols a Catalunya on el president Mas sempre ha donat la cara per les dures retallades que ha aprovat. Forçat per les circumstàncies va parlar poc més de 20 minuts just abans de partir cap a Polònia per veure un partit de la selecció. Enlloc d’explicar les condicions del rescat, el president va ventar-se d’haver evitat la intervenció. No cal ser Xavier Sala i Martín per saber que un préstec de 100.000 milions, equivalent a un 10% del PIB, és una rescat en tota regla per molt favorables que siguin les condicions – que per cert encara no coneixem. La revista americana Time és qui potser ho resumia millor. You say tomato; I say bailout. Digues-ne tomàtic; jo en dic rescat.

Continua llegint

Share Button

Atlantropa, o com construir una super-illa i salvar les Illes Balears

Article publicat al Diario Menorca 5 maig 2012

L’existència de Menorca està cada vegada més qüestionada. No fa gaire un partit extraparlamentari va proposar l’abolició dels consells insulars com a mesura d’estalvi. El partit governant no té cap intenció d’abolir-los formalment, tanmateix la seva acció de govern els està ofegant econòmicament, tot fent-los políticament irrellevants. Una visió profundament anti-menorquina s’ha apoderat del debat polític, que situa tots els mals damunt les nostres esquenes (i la nostra cultura). La idea és sempre la mateixa: salvar al centre – Espanya – a base d’escanyar la perifèria.

Quan llegesc segons quines propostes no em puc estar de recordar un dels projectes més tronats que ha donat el segle vint. Es diu Atlantropa i va ser presentat per un arquitecte megalòman alemany – Herman Sörgel – l’any 1927. La peça central del projecte era la construcció d’una gran presa a l’estret de Gibraltar. La presa, que tindria 35km de llarg, desconnectaria l’oceà atlàntic i la Mediterrània. Això comportaria una reducció del nivell de mar de fins a 200 metres, es guanyarien fins a 600.000 Km2 de terres fèrtils al mar. A la Mediterrània l’evaporació d’aigual de la mar és molt superior a l’aportació que fan els rius que hi desemboquen. El projecte també preveia la construcció d’una segona presa entre Tunísia i Sicília i una sèrie de llacs artificials al centre de l’Àfrica per irrigar el desert del Sàhara.

scan0011

Atlantropa es va plantejar com una solució a la crisi general que en aquells moments vivia Europa. Un situació de crisi, per cert, molt similar a l’actual. La construcció de grans preses solucionaria la crisi energètica amb la producció d’enormes quantitats d’energia neta. La reclamació de terres al mar facilitaria l’autosuficiència alimentària i el creixement de la industria. El projecte es va plantejar com una oportunitat per a la pau i la prosperitat. Sörgel, que era un convençut del poder polític de la tecnologia, creia que un projecte d’aquesta magnitud centraria els esforços d’Europa en la cooperació entre els pobles. Es tractava de promoure oportunitats de creixement i colonització sense conquesta.

Atlantropa era un projecte fonamentalment geopolític que plantejava la fusió en un sol continent d’Àfrica i Europa. Aquesta fusió s’aconseguiria amb la construcció de dues connexions als estrets de Gibraltar i Sicília. Sörgel veia en creació d’Alantropa la única solució per competir amb les economies emergents d’Amèrica i Àsia. És una visió terriblement Euro cèntrica que redueix Àfrica a un simple apèndix d’Europa. La idea de fons és que Europa és un continent ple de gent però sense espai; mentre que Àfrica és un continent amb molt d’espai però sense gent. Es tractava de fer d’Àfrica un territori útil per Europa, o el que és el mateix de crear un nou espai vital per Europa.

Una de les conseqüències d’Atlantropa és que Menorca deixaria d’existir. En baixar el nivell del mar, el canal es secaria i es crearia una mega illa que fusionaria Mallorca i Menorca. Eivissa, que es fusionaria amb Formentera, continuaria separada de la resta. Es compliria així el somni autonòmic, quatre illes (ara dues) un país cap frontera. I si fóssim una sola illa, el més lògic seria abolir els consells insulars. Ja no caldria disposar d’un parlament propi, ni de descompte de resident ni d’un port de mercaderies. Ara ja podríem anar a comprar a Ikea els dissabtes i fer una excursió a la serra de Tramuntana els diumenges. La capital continuaria a Palma que veuria però com la Catedral ja no està a primera línia del mar. Maó no només perdria la capitalitat sinó també el seu port. Macarelleta seria poc més d’un barranc a desenes de kilòmetres de la mar.

Atlantropa és un projecte tant ambiciós com tronat que confon realitat i ficció. De fet ha donat lloc a varies novel·les i pel·lícules del gènere fantàstic. El que pretenia Atlantropa – la desaparició de Menorca – avui ho promouen cada vegada amb més força forces polítiques de tota mena, que també confonen realitat i ficció. Ara bé mentre que els projectes faraònics cauen pel seu propi pes – Atlantropa va morir amb el seu creador l’any 1952 – els projectes polítics que promouen la desaparició política i cultural de Menorca aguanten el pas del temps amb salut de ferro.

Menorca encara existeix però podria no existir. N’hi ha prou amb construir una presa a Gibraltar o votar a….

Twitter @pauobrador

Share Button