Navega per l'autor

Joel

Serrat

Va, un poc de controvèrsia. En Serrat, com ja sabeu, acaba d’editar un nou disc en homenatge a Maó i Menorca. Us confés que la seva figura sempre m’ha fet sentir un poc incòmode i que l’únic disc seu que he comprat i que escolt és Res no és mesquí en què canta, com ningú, els versos de Salvat.

Ara, en ocasió d’aquest , ens han dit i repetit que és el primer disc en català seu en disset anys. Disset! No em molesta el temps que fa de la darrera vegada sinó el contrast que provoca que sovint se’ns el presenti com una espècie de màrtir formidable perquè no li van deixar fer el Lalalalala aquell en la seva llengua. El cert és que qui vulgui saber coses d’aquell episodi en té prou llegint la biografia excel·lentment deliciosa que Bartomeu Mestre va fer de Guillem d’Efak. Però deixant de banda aquests episodis tan llunyans en el temps, pens que l’actitud de Serrat no ha estat precisament la de la fermesa i el coratge, quan ja no calia cantar contra Franco (més Pare i menys Paraules d’amor, per entendre’ns). I que ara ens hagi de caure la bava perquè el del Poblesec -que m’imagín que deu fer un ou que no hi viu- vol cantar en català, idò no. Me sap greu retreure-li açò a un dels cantautors més coneguts a dins i possiblement el més conegut fora de ca nostra. Però m’encanta que per homenatjar Maó i Menorca no ho hagi pogut fer en una altra llengua que no sigui la seva i la dels homenatjats.

Share Button

FC Barcelona-AC Milan, avui a les 20:45 hores

Avui nit, d’aquí unes hores a Barcelona, començarà un partit de futbol d’aquells que poden passar a la història i, segons com, a l’èpica. Els colors blaugrana dels catalans i rossonero dels italians seran simfonia en un estadi emblemàtic d’aquest esport. Alguns i algunes es queixaran del circ i del negoci, però avui els que som del Barça sabem que tenim una cita irrepetible.

La joia si passam a una final contra l’Arsenal, i la tristesa si quedam fora de la final. Els dilemes potser sempre no són falsos. Aquest no ho sembla, com a mínim.

Tindré la sort inmensa de ser avui a la tercera graderia, xalant amb el mestre Puyal a l’orella esquerra, l’ambient per la dreta i la vista clavada bonibé dues hores en el que facin i desfacin el Barça i el Milan.

Share Button

Going Home

Aquest capvespre el suburbi decau en tot, manco en cotxos plens de bosses del Dia i del Lidl que, supòs, deuen tenir un viatge cap açò que els meus convesins anomenen mi pueblo o mi tierra, depèn. Setmana Santa, Pasqua, entre els que un considera els seus. Bon viatge.

Tornant a casa, he posat música i ha sonat el Going Home de Mark Knopfler, tema central de la banda sonora d’un film que no he vist: Local hero (i que en espanyol van decidir retitular per Un tipo genial), ambientada en el bell país escocès. No crec que el músic de Glasgow hagués tingut millor pretext que Escòcia per compendre aquest excel·lent Going Home.

I demà dissabte agafarem un Iberia i ens plantarem, de bell nou, a l’illa. Com sempre, serà impossible veure’ns tots: un espai reduït no significa que sigui estret. I com gairebé sempre, putes excepcions, haurà valgut la pena.

Mos veim prest!

Share Button

Tim Burton

Intent recomençar aquella secció fílmica de Xalandria amb les dues darreres pel·lícules de Tim Burton, vistes a casa pel DVD. Tant Charlie i la fàbrica de xocolata com La novia cadáver són dues històries pròpies de l’univers del creador de Mars attacks o Sleepy Hollow. D’entrada poden semblar poc transcedents i infantils, però des d’Eduardo Manostijeras que res no és en va en Burton. Tot i que no sigui un megaclàssic trob que és una bona opció recomenar-la i esperar reciprocitats.

Share Button